dimecres, de novembre 26, 2008

Kumbayá my lord

Article de Xavier Sala Martín, via Nihil Obstat. El Kumbaya my lord m'ha arribat a l'ànima.

diumenge, de novembre 23, 2008

L' Historiador, Hobsbawm, Doctor Honoris Causa per la Universitat de Girona
(91 anys... i d'esquerres)

Entrevista a La Vang:

-Revisaría alguno de sus juicios históricos?
-¿Usted se arrepentiría de haber sido comunista en España durante los sesenta? [...]
Allí y entonces era la manera más efectiva de luchar contra la dictadura: ¿deben arrepentirse hoy quienes fueron comunistas? ... ¡De ninguna manera! No hubiera sido mejor para la libertad cruzarse de brazos y esperar a que apareciera el PSOE. [...] Por eso, cuando me dicen que si éramos comunistas cuando en la Unión Soviética o en China se cometía tal o cual tropelía, yo pienso: ¿me hice yo comunista para cometer tropelías y abusar del poder o milité para luchar por la libertad y la justicia?

"Tal o cual tropelía". Malifetes. Que si vint milions de morts per aquí, que si Gulaks per allà. Que si l'horror en el grau més abjecte i deshumanitzador que hagi conegut la humanitat... Però, jo, Eric J. Hobsbawm, m'hauria de penedir de res?


¿Por qué se hace alguien historiador si no tiene la voluntad ni la capacidad para empatizar con las situaciones del pasado? (Albert Speer a Joachim Fest)
Mira que bé



Ha pujat de manera espectacular el meu comptador de visites, des que m'han linkat a can Barcepundit. Les entrades queden reflectides a un mapa d'Espanya que fa goig, sembla un arbre de Nadal; a lo largo y ancho de la geografía española. Josep M., gràcies macu.

dissabte, de novembre 22, 2008

Don Dinero

És ben complexa i diversa, la relació que l'ésser humà té amb els diners. Per acabar-la de captar en profunditat, necessitaríem de l'estranya delicadesa penetrant d'un poema de Rilke, per exemple; en té alguns, bellíssims, on parla de l'or i dels afanys humans. Diria que només una vegada he vist tractar la qüestió, que tant es presta, i amb raó, al cinisme superficial i barroer, des d'una perspectiva sagrada, en una pel.lícula, basada en un novel.la de Roth, La leyenda del Santo Bebedor. No la recordo prou bé com per a parlar-ne ara. Sé que em va impressionar.

Freud, en una de les seves llargues i plaents converses (sospito que monòlegs, a tot estirar puntejats amb intel.ligència, que ja és molt) amb la seva cunyada Mina, quasi que s'hi acosta, a aquest tractament més delicat del qual parlo (intento, intento). Saps per què els diners no ens fan feliços? Perquè en la infància no els necessitem. D'immediat, em sento transportada (escric ràpid, tinc pressa, demano disculpes per això de sentir-me transportada, i per altres transports expressius de baixa estofa que pugui fer servir) a l'hort de casa, a la branca de la figuera que m'acullia hores i hores, les cames pengim-penjam, mentre mirava la destresa del meu avi pagès amb el càvec i l'aixada. I l'olor dels tomàquets... Els núvols, jugant a fet-i-amagar amb el sol, em permetien de veure Déu, amb aquella tranquil.litat, amb aquella credulitat sense escarafalls pròpia dels nens, que no s'ha de confondre amb baixa intensitat, ans al contrari. Era Déu, allà, damunt del meu cap, immens, lluminós, bondadós (si no el feies enfadar). Llavors, allà mateix, prop del meu avi estimat, prop de Déu i dels seus fruits, em passava una cosa extraordinària, m'anava creixent l'ànima, anava germinant (perdò, perdò). M'agradaria explicar-li a Nietzsche, o millor, agafar-lo de la mà, com la nena amb Frankenstein, i dur-lo al meu hort de la infància: Mira, aquí em vaig anar tornant profunda, humana. Aquí em vaig endeutar i serà aquí on passaré comptes, i m'arribarà per pagar tots els meus deutes. Amb escreix. A una banda de l'hort, hi havia unes basses, uns safarejos, però no arribaven per ofegar-m'hi. M'hi refrescava, els dies calurosos. Segur que el meu Frankenstein hi clapotejaria, feliç, inofensiu. Diuen que el riure de Nietzsche era proverbial quan es desfermava. Nens innocents, però ja morint-se (que deia l'altre. Dylan Tomas a Fern Hill). No maldo per recuperar la innocència, ni en sentit nietzscheà ni res. Si de cas, l'inici de la seva pèrdua. L'espai de l'ànima per estrenar.

divendres, de novembre 21, 2008

Bertrana

Tinc, heretat, un Bertrana a casa. És un paisatge verd molt propi de l'Escola olotina, de dimensions no gaire grans. Estem de reformes, i l'he despenjat de la paret i, ja de pas, tinc la intenció de fer-lo netejar i canviar-li el marc. No me'l vull vendre, és un record de família, tot i que no tinc cap tendència a sacralitzar els records materials; espiritualment, la pintura en qüestió tampoc m'estimula en excès. Per curiositat, he preguntat possibles preus de mercat; m'he endut un xascu. Sembla ser que no val res. Home... Que és un Bertrana... No-res. I un paisatge, diu? Res de res, si encara fos un bodegó... Ai, coi. Si abans em picava la curiositat, ara m'han picat l'amor propi, i el familiar i tot, m'han picat.

Per altres raons que no venen al cas, un amic em va recomanar fa poc de llegir Josafat. Em feia una mica de mandra, m'imaginava una novel.la anclada a la seva època que em deixaria freda, però vaig anar a la biblioteca i vaig animar-me en veure les dimensions reduïdes del llibre en qüestió. El bibliotecari, a més, va estar contentíssim de què algú volgués endur-se un dels millors llibres de la literatura catalana. Bé, l'he llegit en una tarda. M'ha trasbalsat. I quina riquesa, la llengua catalana que s'hi empra; esclar, que, avui en dia, molts dels mots i dels girs ja no són actualitzables, però quina joia de saber-los nostres, de conèixer-los i de poder gaudir-ne en el si d'una història absorvent i tenebrosa, i d'una plasticitat com n'hi ha poques; jo, que tinc poquíssima perícia visual, hi he vist, quasi a cada paràgraf, una munió d'imatges, sovint de riquesa onírica. I, el final, magnífic. Un punt final que logra conferir, amb quatre línies, tristesa a una història sobretot repulsiva.

Mira, em fa il.lusió de tenir un Bertrana. M'apresso a fer-lo netejar i a posar-li un bon marc. Si algú me'l volgués comprar, s'enduria un bon xascu. Au.

dijous, de novembre 20, 2008

Per una República dels irònics

Diuen, comenten, xerren... Menyspreen. Sobretot per aquí, a la meva terra. Però també fora d'ella. Diuen que Rajoy és un titella. A mi, mai no m'ho ha semblat. Els seus discursos al Congrés (n'he sentit algun), impecables. Fora del Congrés, es veu que també. Impecable. M'agradaria tenir un polític català, a la política catalana, d'aquesta fusta. Tot i que, ben mirat, segurament acabaria d'andròmina a la foguera de Sant Joan; tal com li pot passar al mateix Rajoy. La democràcia gaudeix d'un poder immens a l'hora de devorar bons polítics. I n'hi ha ben poquets, de bons polítics. Penso, també, en l'Imaz, al País Basc. I para de comptar.
El trio de Les Ozores

Són còmics, a aquestes alçades; una comicitat de pel.lícula de "Cine de barrio". No obstant això, pontifiquen sense treva cada vegada que he de menester el cotxe per anar a Barcelona. Cada vegada, pam, el trio presentat per la folcklòrica Nierga. Carrillo, Portabella, Herrero de Miñón. Certament, puc canviar d'emissora o apagar la ràdio o posar un CD. Però, ahir els vaig sentir una estona. La niña Nierga (Que lo diga la niña) va incitar-los a parlar de la darrera notícia important que havia saltat a la palestra: el comunicat d'Al Qaeda contra Obama. Gran escàndol. La niña estava esborronada. Un disgust. Contra O-ba-ma! La venerable experiència de Carrillo hi posa, però, el toc tranquil.litzador: no és res que ens hagi de venir de nou, era d'esperar, no hi ha sorpresa. Pren la paraula Portabella i, del que diu, se'n desprèn que aquests nois islamistes estan furiosos per culpa del desastre de Bush. No m'ho invento. Ho diu sense anomenar Bush directament, però sí que parla de la recent i desastrosa política americana que ha convertit (!) l'Orient Mitjà en un polvorí. Tots coincideixen que a Obama li costarà molt d'esmenar Bush, no ho podrà pas fer d'un dia per l'altre, una direcció tan devastadora requereix d'un viratge lent i sosegat. S'entén que, a poc a poc, l'Orient Mitjà tornarà a ser l'oasi que sempre havia sigut, i la ràbia del terrorisme islàmic anirà apaivagant-se en no trobar motiu. No saben, no diuen, no pronostiquen (són còmics prudents) si, amb els anys, Obama i els d'Al Qaeda acabaran prenent unes copes junts a la Casa Blanca. O a Les Ozores. S'acaba la pel.lícula perquè apago la ràdio.

Llegeixo a can Barcepundit i a can Nihil Obstat la valoració del President Bush feta per un mitjà de comunicació d'ideologia d'esquerres. No és pas de les nostres contrades. No hi trobo cap "mantra". També em sembla significatiu que la primera pista Txeroqui vingués dels USA. Queda clar que s'han posat les piles i ho controlen tot, tot el que poden, i fan ben fet. Aznar, en un article recent, una lloa a Bush i, esclar, a si mateix, li posava la medalla a Bush i a la seva política "preventiva" contraterrorista per haver evitat un segon 11S (o similar). Confesso que, a vegades, he tingut la temptació de jugar amb la idea d'una gamberrada a lo grande per part dels nois de Bin Laden, sense solució de continuïtat, a tot estirar alguna rèplica de més baixa intensitat; sotregades, al capdavall, assumibles per les nostres societats i a la llarga ventilables amb solucions exclusivament policials. Però, en veure com està la qüestió a Afghanistan i Paquistan i a les seves muntanyes de ningú, la pirateria prop de Somàlia, la proliferació de cèl.lules islamistes, encriptades als ghetos d'immigrants a les nostres ciutats, amb males intencions (atemptats frustrats com qui diu cinc minuts abans), tinc la impressió que, efectivament, la batalla per la llibertat, més que no pas la llibertat a seques, serà durable. I no pas exclusiva de les forces d'ordre públic i dels serveis secrets. El Cap de Gabinet d'Obama a la Casa Blanca, Rambo Emmanuel, anava dient que li semblava perfecte de fer caure Sadam, encara que no tingués armes de destrucció massiva. És el que diuen els d'Ozores: el viratge serà lent, molt lent.

diumenge, de novembre 16, 2008

Tot escalfant motors

Muchos menores con graves enfermedades aceptan tratamientos para no frustrar a sus padres. Para decir basta, el niño necesita contar con la aprobación moral de sus seres queridos y no se atreve a expresar sus sentimientos para no provocar dolor a los demás.


Titular de La Vanguardia, d'avui diumenge. Òbviament parlen els psicòlegs; més en concret, una psicooncòloga. I encara diu més:

Entonces, tenemos por un lado al niño que en perfectas condiciones mentales se da cuenta de que va a morir, o conoce por los médicos que sus expectativas de sobrevivir son escasísimas, y por otro unos padres muy afectados que se niegan a aceptar esa realidad o que entienden que aceptarla significa rendirse, o que la aceptan pero prefieren no hablarla con el hijo. El resultado es que el paciente, que es al que hay que atender emocionalmente y al que le queda poco tiempo, se queda solo y no se atreve a expresar sus sentimientos y deseos para no provocar dolor a los demás.

Destaco l'esquema, per si algú té ressaca de diumenge al matí:

Por un lado - hijo - perfectas condiciones mentales
Por otro - padres - negación de la realidad

I allá, a su frente, Estambul. Estambul, misteriosa, boirosa i llunyana, però cada dia més definida i propera. Quan es trenqui el diabòlic esquema i els moribunds, fent ús de les perfectes condicions mentals que de sempre els caracteritzen, expressin els seus desitjos ( a l'orella dels psicòlegs, esclar), la ciutat, meravellosa, diàfana, celestial, la tindrem davant dels nassos. Llavors, com és tradició, donarem prioritat als nens.
Posted by Picasa
Posted by Picasa

dijous, de novembre 06, 2008

We, the people


Segons enquestes a peu d'urna (veure post i comentaris a El café de Ocata) un 96% de la població negra que ha votat, ho ha fet per Obama. M'agradaria saber el tant per cent de població negra que ha votat per primera vegada a la seva vida. He tendit sempre a creure que les dificultats per tirar endavant i per integrar-se dels negres a USA tenen un fort compenent moral (de desmoralització, en sentit orteguià traient punta semàntica a Nietzsche) i, de rebot, psicològic, que ens remet a la seva història terrible. Diu Hannah Arendt:

Con el paso del tiempo, al afluir una ola migratoria tras otra al país, fue cada vez más evidente incluso que los negros -a los que entretanto se había liberado y habían nacido y crecido en el país- eran los únicos a los que no se referían las palabras de Bancroft [George Bancroft, "The history of the United States", 1966] : "La acogida por parte de la colectividad fue de una cordialidad nunca vista".

Continuo amb cites:

- La esclavitud concentrada en un solo punto del globo, atacada por el cristianismo como injusta, por la economía política como funesta; la esclavitud, en medio de la libertad democrática y de las luces de nuestra época, no es, en absoluto, una institución que pueda durar. Terminará, por obra del esclavo o por obra del amo. En ambos casos hay que esperar grandes desgracias. (Tocqueville, 1835-40)
La desgracia més gran era una guerra entre races, que acabaria eliminant la raça negra, horror que Tocqueville no descartava en absolut.

- Está escrito con la mayor seguridad en el libro del destino que esta gente será libre, pero no es menos cierto que estas dos razas igualmente libres no podrán vivir en el mismo Estado. (Jefferson, a les seves Memòries)

- ...cuando le visitó (a Lincoln, en 1862) un grupo de delegados de color intentó convencerles de fundar una colonia en América central. (Richard Hofstadter, "The American Political Tradition", 1948)

Esperem, desitgem, que el fenomen Obama assoleixi que, per fi, els negres puguin sentir-se part de ple dret del consensus universalis que dóna lloc a la nació americana. No hay nada en la Constitución o en la declaración de intenciones de sus autores que hubiera podido interpretarse como una inclusión de la población esclava en el acuerdo original, recordava Arendt, als anys 60. Almenys ara, ara mateix, ja es pot dir que l'acolliment per part de la col.lectivitat ha estat prou cordial.

dissabte, de novembre 01, 2008

por ej., motocicletas, vacaciones, otoño



Blogger, en la seva insondable saviesa, em dóna el títol del post (Etiquetas de entrada) i, de propina, m'invita a jugar, em repta. En efecte, em venia de gust escriure sobre les minivacances tardorals que acabo de fer per terres de Burgos. Les motocicletes... Iaaii, aquí ve l'embat. Hi hauria el recurs fàcil de constatar que no n'he vist ni una, de motocicleta; amb una mica de sort, el perill de caure en la inanició d'allò que no és em podria servir per acabar rescatant amb més força allò que SÍ que és. És el fred, és l'aigua-neu, és la pluja, és el vent de força, com qui diu, huracanada. Som dues figures glaçades, molles, rebregades, a tocar de la Catedral, a la recerca de la seva empara. Debades. Sa Majestat ens aplastaria com si res, cas que assolíssim el privilegi de fer-li pessigolles. El vent s'hi estavella per totes bandes; francament, fa el fatxenda, fa el ridícul; irat, ve a petar des de tots els revolts contra nosaltres acomplint la llei segons la qual rep el més dèbil el fracàs del més fort. Resistim, dempeus, gràcies a la força humana par excellence: l'admiració. La prudència, tan humana també, ens porta, però, a admirar per dins, a recer dels elements naturals trastocats. Santa innocència. Tot és traspassar el llindar que quedem exposats, des de dintre i per dintre, a una allau inabastable, ingent, a penes suportable, d'elements humans trastocats. El que hi ha dins la Catedral, i ens hi espera, començant pel cant gregorià, somort, soterrat, d'ultratomba, terrorífic..., excedeix tot llindar de percepció sosegada; els a priori kantians han de fer meravelles per situar i conformar fenòmens, no donem abast. Sota el cimborrio, en perfecta simetria de dalt a baix, hi ha enterrats el Cid i senyora. El de Vivar ens dóna un alegre descans, ens transporta a un món infantil de monotonia de pluja en els vidres, d'austeritat i d'ordre de postguerra; imaginacions de quitxalla, tot just trastocades per històries de sang, suor i llàgrimes, queden atemperades al caliu d'historietes d'herois de còmic, amb taques de xocolata d'un fotimer de berenars; a fora, també hi plou i hi bufa el vent fort, i hi fa fred, molt fred, però ens espera la mare. Qué buen vasallo si hubiere buen Señor. Quan recordo les filigranes estructurals que possibiliten el coneixement segons Kant, recordo també, vés per on, el qué buen vasallo... Torno a ser a la Catedral, busco Déu als vitralls, el buen Señor que mai no he de conèixer. Si no és aquí.

I doncs, si, fet i fotut, no he parlat de vacances, ni de tardor, per què hauria de fer-ho de motocicletes, oi?