dissabte, de setembre 30, 2006

No apte


En una de les tertúlies recents de l'imprescindible El café de Ocata, es parlava a bastament de misèries i grandeses d'Orwell. Com és ben sabut, la guerra civil espanyola va ser un bon escenari d'aprenentatge per a molts dels intel.lectuals de l'època. Ara recordo W.H Auden i el seu entusiasme en acudir a Espanya, i la seva simptomàtica negació a fer-ne cap referència posterior. Venia dient:

En aquel cuadro árido, en aquel trozo arrebatado a la ardiente
África y soldado crudamente a la industriosa Europa;
em aquel pedazo de tierra roído por los rios,
nuestros pensamientos adquieren cuerpo.

En Auden he trobat un dels poemes més salvatgement tristos que he llegit, i que tot seguit reprodueixo. Cal estar molt i molt fart de les misèries humanes; probablement, -així m'ho imagino, jo- té com a referent les petites misèries quotidianes, la patadeta per sota la taula, les traves i travetes que els col.legues van aportant al bagatge propi de desencís; en fi, es tracta d'allò que anomenem mesquinesa, una paraula que sovint em sembla més escruixidora que violència, per exemple. Els atacs frontals -la duresa d'un sarcasme, per exemple- permeten de generar, si més no, una reacció sana i forta, un emprenyar-se prou consistent com per a trobar una sortida viable i ràpida. Estímul-Resposta. Però, la mala llet de baixa intensitat va minant a poc a poc i pot donar lloc a un poema no apte per a menors. Nuestros sentimientos adquieren cuerpo.


No hi haurà pau

Tot i que el temps clar i temperat
torna a somriure al comtat que estimes
i els seus colors revénen, la tempesta t'ha canviat:
No oblidaràs mai
la foscor que esvaïa l'esperança, la ventada
que profetitzava el teu esfondrament.

Et cal viure amb el que saps.
Ençà, enllà i enfora de tu hi ha altra gent,
en absències sense llum que desconeixes
però que et coneixen prou,
éssers de nombre i gènere desconeguts:
i no els caus gens bé.

Què els has fet?
Res? Res no és cap resposta:
Arribaràs a creure -com ho podries evitar?-
que sí que els has fet alguna cosa;
desitjaràs poder fer-los riure,
et deliràs per ser amic d'ells.

No hi haurà pau.
Defensa't, doncs, amb tota la força que tinguis,
amb tots els innobles ardits que sàpigues,
tranquil.la la consciència en això:
llur causa, si mai n'han tingut cap, els és indiferent;
ara odien per odiar.




diumenge, de setembre 24, 2006

Les nenes maques


F , la senyora marroquina que em neteja la casa, em diu que se n'anirà una mica més d''hora, quan passi a buscar-la la seva filla, l' I; com que F no parla massa bé l'espanyol i no parla gens el català, em diu que per a més explicacions esperi l'arribada de la filla. És un divendres de primers de setembre i en G corre (és un dir molt, molt laxe) per casa. Quan sent que l'I ha d'aparèixer, l'I que té tres anys més que ell, l'I amb la que jugava quan eren més petits (és a dir fa quatre dies), l'I a la que sempre ha admirat, li entren les presses i fa cap a la dutxa, ara sí corrent. Cal dir que en G ha fet ben fet, tot i que, el pobre, ha fet molt curt. En efecte, l'entrada de l'I és espectacular: ha crescut de cop des que no la vèiem, va pintada, amb talons alts i una melena tirant a rossa que li arriba fins a la cintura. Amb els seus ullets de gasela brillants d'emoció, m'explica que una agència de models la vol contractar, que avui li faran unes proves fotogràfiques. Sa mare es posa el mocador al cap i la túnica, i totes dues marxen il.lusionades. Em lamento en veu alta:
- Això de tenyir-se els cabells, l'I, tan bonics que els té de natural...
En G contesta (ho remarco, això de què contesta, perquè no sol ser habitual):
-Aaah! Ja deia jo que li notava alguna cosa... rara.

Les nenes maques pertanyen a una categoria especialíssima, que no està feta de diferències racials ni culturals, fins i tot diria que és aliena a la història. Les lectures més delicades i lúcides sobre elles, les he trobat en Rilke, en Nabokov, en Proust, que ara recordi. Rilke remarca la necessitat de les dones de ser mirades. I és clar, totes les noies voldrien ser maques. El patiment terrible de tantes i tantes nenes davant el mirall (els miralls), avui en dia s'expressa en malalties com ara l'anorexia. És sabut que les epidèmies de les diferents malalties mentals sí que estan sotmeses a canvis històrics. L'exemple més paradigmàtic: ja no es troben casos d'histèria con els que registra, amb grandesa literària, el jove Freud, i potser no es troben, precisament, a causa de la teorització freudiana. Ara ens malfiem de les passarel.les de moda a causa d'una malaltia que moltes de les mateixes noies models pateixen. I com ha passat a Cibeles, surten iniciatives per evitar que l'ombra de la malaltia pugui ser modèlica, és a dir, mirada. No és que ho critiqui, el drama és prou dur, però sí que em sembla que és un dels miralls més superficials, potser per llunyà. Fa anys, vaig llegir la carta al director d'una noia anorèxica explicant que el seu patiment tenia arrels més profundes i reclamant la dignitat de ser tractada com a malalta intel.ligent. Que darrera hi hagués un terapeuta manipulador, és una hipòtesi plausible. Però segur que ens calen teories no només sociològiques per explicar el psiquisme i els seus estranys laberints.

En homenatge a Sigmund Freud en el seu 15oè aniversari.

dimecres, de setembre 20, 2006

Sant (pare) torne-m'hi


Insisteixo i persisteixo perquè considero la qüestió de màxima importància. En aquest post en concret, em remeto a les paraules de Francesc-Marc Alvaro (un periodista amb el que aconstumo a coincidir, excepte quan analitza la política catalana) publicades a La Vanguardia:

El error de Benedicto XVI fue unos días antes, el 10 de septiembre, en una misa multitudinaria en Munich, donde dio a entender que religiones como el islam se sienten amenazadas por Occidente por "su desprecio de Dios y su cinismo, que considera el escarnio de lo sagrado como un derecho de la libertad" y se mostró comprensivo con aquellos que "se horrorizan ante un tipo de razón que excluye totalmente a Dios de la visión del hombre".
M'aturo un moment: "Error"? Doncs, home, des de la perspectiva papal em sembla d'una coherència palmària i, per tant, l'error és de l'Alvaro en tot cas, com ho és de tots aquells que consideren un error, per exemple, l'oposició catòlica a l'avortament, a menys que tots plegats afegissin que el pensament catòlic sencer és un error (en aquest cas, parlar d'errors concrets seria pura tautologia). Tot seguit, però, Alvaro situa l'"error" en unes altres coordenades més consistents a l'hora de valorar '"errors o encerts", el situa en el terreny del tacticisme, on tothom, fins i tot el Papa, pot, certament, patinar alguna vegada.
En su combate contra la desacralización, el Papa busca complicidades con el Islam.
Ara sí, Alvaro, ara sí. Perquè una qüestió és que islam i catolicisme coincideixin en una sacralització del món i de l'existència, i una altra de molt diferent és que, en aquest precís moment històric, l'Església busqui complicitats amb l'islam, per allò de sumar i no restar, a la manera com ho fa, a casa nostra, per exemple, l'inefable Miró Ardèvol, el discurs del qual sembla reduir-se a "com més serem més riurem... i més els fotrem, als laïcistes".

Però, la conferència de Ratisbona, a mi, m'ha tranquil.litzat. Justament, Ratzinger s'ha desmarcat d'aquestes vel.leïtats contemporitzadores i oportunistes i ha fet una contundent crida contra la barbàrie, la barbàrie religiosa que, almenys en aquest moment històric, s'expressa a través de l'islam radicalitzat i amb ínfules bèl.liques expansionistes. I a més, els ha llençat un "órdago": o continueu segregant ràbia i violència o us remeteu clarament, si podeu, a una altra lectura possible de l'islam i les seves circumstàncies.

Una altra "órdago" de Ratzinger, que no he vist subratllat gairebé enlloc: a la raó científica que prescindeix de Déu. També aquí cal evitar vel.leïtats, també ens cal, a tots els que hi participem, cridar contra la barbàrie. Jo, de moment, només sento remors escadusseres i llunyanes.

No és la dialéctica entre Roma y el islam el asunto. La Fallaci lo dijo sin miedo. Es defender del totalitarismo una sociedad en la que nadie sea asesinado por dibujar una caricatura, emitir una cita, tomarse un whisky, divorciarse o afirmar que no cree en dios ni profeta alguno.
Així acaba Alvaro. Jo hi trobo a faltar -i crec que és de justícia esmentar-ho- els assassinats a causa de les seves creences, és a dir, els cristians, sobretot a peu d'obra -la monja recentment assassinada-, la majoria dels quals fan, per cert, una tasca titànica, d'una bondat sense límits, entre els desemparats del món (això ho sap tothom que hagi viatjat al denominat "tercer món" i hagi mirat al seu voltant, és a dir fora d'aires condicionats, cotxes blindats i hotels Sheraton)

En tot cas, ¿on m'haig d'apuntar per a defensar la meva societat del totalitarisme, a hores d'ara d'origen islàmic?



diumenge, de setembre 17, 2006

"El País" diu que el papa ha dit i després cita allò que ha dit el Papa, que no és precisament el que "El País" ha dit que diu.


Copio de la pàgina d'internet de El País:

EL PAPA PIDE PERDÓN DE NUEVO POR SUS CRÍTICAS AL ISLAM Y ESPERA QUE SE "CALMEN LOS ÁNIMOS" (titular)
Benedicto XVI aprovecha el rezo del Ángelus para "lamentar vivamente" sus comentarios negativos sobre Mahoma (subtítol)

El Papa ha reiterado hoy por boca propia las disculpas que ayer hizo públicas el jefe del Gobierno vaticano. El secretario de Estado, Tarcisio Bertone, dijo que Benedicto XVI "lamentaba vivamente" que sus alusiones críticas al islam "pudieran resultar ofensivas" para los musulmanes.


Francament, ni el títol ni el subtítol parcialment entrecomillat expressen el que realment ha dit Ratzinger. El bon periodista de Nihil obstat se'n va de pet a la pàgina del Vaticà a veure què. Em sorprèn també l'ABC, segons els titulars del qual el Papa també demana perdó. Al blog de Fum i estalzí podeu trobar un comentari que reprodueix part d'una editorial del New York Times on es considerava que el Papa ha de demanar perdó. També Moratinos havia dit el mateix, i a més s'ha apressat a entendre com a disculpes les paraules de Ratzinger. Els Germans Musulmans acceptaven les disculpes, segons que sembla, però ho han llegit millor i ara diuen que na-nai.
Tot plegat, fa pensar en la por. Hi ha por, i jo la por sempre la respecto molt, però no fins al punt de fer veure que no sé llegir.
Sobre l'enrenou de la lliçò magistral, el millor que he llegit és el post de El café de Ocata

Continuarà, suposo.

Continua ja: des de l'altra banda de l'atlàntic, el blog El nom dels peixos remarca bé la diferència entre lamentar les paraules dites i lamentar que els altres s'enfadin per les paraules dites. Subtil, diu.

Em sembla que he batut tots els rècords. No em deu funcionar ni un enllaç.

dissabte, de setembre 16, 2006

No tots som Ratzinger

Magnífica, la lliçò magistral de Ratzinger. Des de la perspectiva intel.lectual, caldria llegir-la atemptament, reflexionar-hi. Però ara la destaco des de la terrible realitat política en conflicte. La referència a l'Islam és llarga (no són un parell de cites aïllades), fonda i duríssima. Ratzinger en destaca la qüestió més sagnant (mai millor dit): la transcendència radical i, per tant, inhumana i, per tant, a-racional i, fins i tot, amoral, d'aquest Déu. Així de fort, va Ratzinger. A la famosa diplomàcia vaticana, se li ha girat feina. Jo lamento que, estrictament -si ho voleu- en aquesta mostra de valentia, no tots siguem Ratzinger, tot i comprendre que és molt més fàcil ser Rubianes.

Per a la lectura del text de Ratzinger, Nihil obstat.

dilluns, de setembre 11, 2006

Marimurtra (10 de setembre de 2006)


Saps el país dels tarongers en flor?
Entre el fullatge obscur bulla el fruit d'or.
Allí es fá el lloré altiu, la murtra suau
gronxats pel dolç aureig sota el cel blau
No saps on és? Allí.
Volguessis mon aimat, anar-hi amb mi.

(Goethe, en traducció de Joan Maragall)



Any rera any, a partir d'ara, abans del dia 11 de setembre, hi haurà el 10; abans del 18 de febrer, hi haurà el 17. De la mateixa manera que, des de fa tant de temps, el 22 d'abril marceix la rosa i el llibre. No importa, però, el calendari. El dia que els recordes és tal vegada quan més de lluny te'ls mires. Es troben en els teus gestos, en la teva peculiar manera de somriure, en tot allò que detestes i en tot allò que estimes, i en com detestes i estimes.

El dia 10 de setembre, el vam elegir tots nosaltres per posar data, per fi, a una cita que tendia a posposar-se. El Jardí Marimurta va ser una pensada meva, i n'estic orgullosa. No sabria agrair a ningú ni a res sense sentir-me ridícula -però és de justícia esmentar-la- la qualitat perfecta de la llum, que precisava amb subtilesa, sense cap mal tall, tots els colors del blau del nostre mar; i el blau sfumato del cel, pàl.lida, esmorteïda rèplica, lleugera mortalla. Caminàvem pel jardí, tot just obert al públic, i l'E., amant de la botànica, ens anava recitant els noms dels arbres i de les plantes. I semblava una oració. D'ací i d'allà, ens aturàvem a admirar la bellesa d'una fulla, l'olor d'un matoll, i després dirigíem la mirada tot al nostre voltant i íntimament festejàvem l'encert del dia, de l'hora i del lloc. I encara, l'encert de ser nosaltres mateixos, tant era el nostre orgull.

Arribats al templet, damunt i davant les roques que ja despunten braves, l'E., bon navegant, va atinar en la importància de la direcció del vent -una brisa de seda-, i així vam deixar anar les teves cendres, com si per última vegada poguéssis ser acariciat.


I cap al tard, ja a la Posta


- Mariner, mariner
si pren vol la gavina
allunya't del rocam
que el vaixell de le veles de zèfir
bell corsari
se'n va.

Et dec l'amor per Salvat-Papasseit i per les postes de sol davant del mar, te'n dec tantes, de meravelles, germà.

Tot allò que estimo, ho he manllevat d' algú altre, magnífic aprenentatge de ser humana. I no com Déu, l'amor feixuc i opac del qual no prové de cap mirall ni en cap mirall es perd.

divendres, de setembre 08, 2006

Africa a un lado, al otro Europa, i aquí, en mi frente, risas y risitas y de rositas



Soroll de sabres al Marroc, des de l' islamisme totalitari; soroll de sabres a Flandes, des del totalitarisme neo-nazi. En ambdos casos, l'exèrcit. Perillosíssim. Encara ens haurem de fer pirates per a escapolir-nos viento en popa a toda vela (cap a on? No ho sé) de la pinça.

Hi ha pinces, però, més familiars. Que què barrino? Doncs, barrinava sobre el sentit de l'humor, una de les coses més serioses del món humà. En efecte, intueixo que la bancalada filoconvergent obeeix la consigna de petar-se de riure, des de fa uns minuts, amb Rubianes; per contra, la Lindo és considerada una bleda infumable.

Dec ser un cas clínic perquè jo he rigut amb en Rubianes i la Lindo, amb els articles de Iu Forn; alguna vegada, si m'agafa de sorpresa, fins i tot he rigut amb Federico Jiménez Vaderetro (un dia vaig haver de parar el cotxe perquè se'm va colar, el tal Vaderetro, explicant amb força gràcia unes anècdotes, suposo que inventades, de Pujol i els óssos del Pirineu) ; evidentment he rigut amb Pla, amb Chesterton, i també (molt) amb Jerome K. Jerome, Tom Sharpe, Tom Wolfe, Martes y Trece (molt), Kafka, Bernhard, Celine, Cioran... Amb Groucho Marx (molt), Woody Allen, Nietzsche (ell mateix recomana de ser entès humorísticament... Com sinó?), amb el Freud que explica acudits de jueus, amb els sarcasmes de Marx (l'altre), amb un joveníssim Sergi López pràcticament sol dalt d'un escenari (molt). I l'altre dia em vaig pixar de riure acompanyada del meu fill amb una pel.lícula ja antiga, no sé si la primera d'una saga, Daniel, el travieso, on hi eactua un magnífic i mai prou ponderat Walter Matthau. I he rigut amb Flotats i el seu monòleg a Arte, en castellà gràcies a la venjança catalana t'empaiti d'un tal... , un tal (aquest Alzheimer)... Pujals, a qui ningú no recordarà mai, llevat d'algun erudit o acudit en nota a peu de pàgina.

Definitivament, em faré pirata; de fet, també ric molt amb en Deep-Sparrow.


dimarts, de setembre 05, 2006

L' hora de pati (r)


"L' hora de pati s'ha acabat", va sentenciar en frase admirable el General de Gaulle quan els nois del 68 van tornar a les aules; ho recordo perquè un d'aquells nois, Joschka Fischer, sense renegar de les seves posicions esquerranes, no sembla disposat a sumar-se a més gresques en aquesta hora hivernal del seu i nostre desgrat, convertida en estiu sota aquest sol d'Europa.
Europa cruza el Rubicón és un magnífic article de Fischer que ahir publivaca El País. En reprodueixo alguns paràgrafs finals per a deixar constància escrita (jo, ja em perdonaran, però només ho puc fer aquí) que pugui ser comparada amb el discurs psoecialista de González, Cajal, Zapatero.


Con su decisión a favor de la misión en Líbano, la Unión Europea ha cruzado un Rubicón militar. Ahora deba refrendar su creciente peso en Oriente Próximo con iniciativa política, y ésta deberá abarcar tres elementos clave: una solución negociada para Siria, la reanudación de las negociaciones entre israelíes y palestinos, y un entendimiento con EE UU respecto a la estrategia política de Occidente para la región (que aborde el conflicto más peligroso para ella, Irán). Este entendimiento mutuo será el reto crucial para el futuro de la relación transatlántica.
Europa y sus tropa se juegan mucho en Líbano. Pero esto tiene que ver con los intereses vitales de Europa. La guerra y el caos en Oriente Próximo, o simplemente un vacío moral o político, afectarán y trastornarán directamente la seguridad de la UE y de todos sus Estados miembros. Por lo tanto, Europa tenía que actuar, pese a que, evidentemente, la decisión era difícil. La cuestión clave en el futuro próximo será si Europa de verdad tiene la capacidad militar y política, el aguante político, y la voluntad común para actuar de manera acorde con sus intereses básicos en Oriente Próximo. Ya se verá. En cualquier caso, ya se puede decir una cosa: bienvenida al mundo real.

A comparar la benvinguda al món real de què parla Fischer amb el cabut blindatge al món de telenovela que l'esquerra pàtria continuarà mantenint, demà mateix, per exemple, al Congrés de Diputats. Són els interessos vitals d'Europa, estúpids!

diumenge, de setembre 03, 2006

Personatges

En el passeig matinal virtual que acostumo a fer pels diaris peninsulars, he llegit una ressenya sobre Graham Greene, més en concret sobre una entrevista que edita Circe amb la que va ser la seva companya durant mols anys. Però bé, de Greene només volia ressaltar unes consideracions sobre la tasca d'escriure novel.les; diu l'autor britànic que tot és prou difícil i costós, però qui s'endú la palma són els personatges, a qui denomina una brossa inicial, on cal concentrar la mirada salvatgement per tal que s'engrandeixin i adquireixin una forma humana.

Casualment, ahir a la nit vaig arribar al final d'una llarga i gran novel.la que m'ha deixat esgotada i estupefacta. Es tracta de Alias Grace, de Margaret Atwood. El cos central de la novel.la segueix, amb tota la intenció, el patró clàssic del XIX, sobretot britànic, britànic femení, (concretem una mica més) Jane Austen, per exemple. Tot i així, la història de la dona protagonista és narrada en primera persona -una dona explica a un psiquiatra la seva vida, pura successió de malaurances en ple segle XIX canadenc- , i en la novel.la s'intercalen, sense manies, altres punts de vista en tercera persona, literatura epistolar, etcètera. Podria parlar del pols narratiu d'Atwood, que no tremola en cap moment, del fresc sociològic impressionant que elabora, però allò realment immens és el personatge suposadament alienat de Grace, basat en el cas real d'una jove criada condemnada per assassinat. En efecte, Grace acaba essent una persona tan aconseguida que no saps per on agafar-la. Com que, fet i fotut, t'ha explicat tota la seva vida, i te l'ha explicada tan meravellsament bé, Grace t'acaba semblant algú que coneixes de molt a prop, algú que, per tant, no acabes de conèixer en absolut. I això és terrible. Recordo el relat El mort de Joyce, la impressió que vaig tenir davant la impenetrabilitat de les consciències més properes: Allò més important (l'amor i la mort) a la memòria de la persona que més estimes et pot ser desconegut del tot. Però en Alias Grace, la qüestió que, sobretot, es planteja és la de si hi ha un nucli fort de la personalitat (bo o malvat) que resta inaccessible o no hi ha res de res, llevat d'aquesta vida que es deixa explicar i que va fluint com un riu, topant amb revolts, amb cascades, amb fons més o menys tèrbols segons els materials geològics per on ha de transcòrrer; pura innocència de la naturalesa, doncs, que apropa la persona a la banalitat biogràfica d'un animal.

Diu Grace, cap al final: Comprendí que se imponían algunas lágrimas y derramé unas cuantas. Però ens deixa sense saber si es tracta d'una fredor perversa i calculadora o d'una manifestació més d'un humanitat que només pot ser en funció d'allò que s'espera d'ella des de les circumstàncies, una humanitat insusbstancial. L'al.lusió directa de la novel.la a un més que possible cas de doble personalitat, explicaria -crec que irònicament- l'inici de la dictadura psiquiàtrica sobre l'enigma humà: és ella i la seva contrària, és angelical i diabòlica, és i no és Grace. És Alias Grace.

dissabte, de setembre 02, 2006

"Alatriste": ESPAÑA DESAFIA A HOLLYWOOD (La Vang, 1-9-06)



(Casa de "Paraules", 1-9-06. Migdia)

L' A. i el G., fillol i fill respectivament, estan, des de fa hores, endollats a llurs estrambòtics exèrcits de màquines respectives; van en pijama i no s'han rentat ni les dents, i no sembla que en tinguin cap intenció. El sofà és gran i confortable, les vacances que queden són escandalosament curtes i la mandra i la melangia ho envaeixen tot, llevat del món insondable de la Play-Station. En efecte, si me'ls miro amb cert alè objectiu, desapassionat, si els despersonalitzo amb la mirada, podria arribar a percebre dos nois robòtics, que es mouen a batzegades d' impulsos elèctrics. Quina angúnia, em dic. I ataco des del flanc de la realitat no virtual.
- Aquesta tarda, us porto al cine...
- Guai

- Acaben d'estrenar l'Alatriste...
- Guai

- Comprem crispetes i...
- Guai

- Guai-guai!
- Guai

Doncs això, guai. Pero aquesta tarda, jo veuré el partit Espany-Hollywood com Lola que em dic, que deia la meva mare. Em queda encara algun assalt a superar. Quan l'A. i el G. es desendollen, és a dir a l'hora d'endrapar els macarrons, ataquen amb la boca plena.
- Això de l'Alatriste?...
- Guai (ara és la meva)

- Serà un rotllo.
- Guai

- No, en serio, de què va?


L'A. i el G. i l'altre, i el de més enllà... no en tenen ni idea, d'història d'Espanya, però tampoc en tenen d'història de Roma, i Gladiator els va entusiasmar. Arribem al cine, amb l'optimista de torn (jo) contentíssima i els dos representants del pessimisme postpostmodern sobornats pel menú més gegant de crispetes amb coca-cola.

Doncs bé, senyores i senyors, ladies and gentlemen... Un fiasco. Pobra Espanya, siempre haciendo el ridículo, que deia un amic de fa anys. Alatriste fa aigües justament per allí on Hollywood ha canonitzat el vertitable llenguatge fílmic: el ritme. Perquè el cine està emparentat amb la música i no pas amb la pintura. Llevat de la mitja hora final, on trobaríem un parell o tres de seqüències a salvar si no fos massa tard i l'Alatriste i el seu amor i el sues amics no ens importessin ja un rave, la pel.lícula més cara del cinema espanyol es dispersa de seqüència en seqüència, sense tremp i sense la més mínima noció de ritme: ara toca una batalla campal que recorda el desgavell d'una orgia sense ser-ho, ara toca una seqüència íntima d'alt voltatge eròtic davant el desenvolupament de la qual el consum de coca-cola i crispetes augmenta estranyament i sorollosament de la banda de l'A. i en G., als quals tota manifestació eròtica els sol deixar immediatament bocabadats i garratibats.

- En fi, ni se us acudeixi de dir no, no...
- No guai.
González, Felipe González

Remeto a Barcepundit perquè ja ho diu tot, i no paga la pena de dir-hi res més. De les declaracions de Solana al respcte, sí que hi he notat un cert cabreig: no hi ha anat a fer res perquè qui hi ha d'anar a no fer res sóc jo.

En aquests moments, és pot entendre la inoperància, la perplexitat, sobretot la por... Però el consurs de vanitats personals s'hauria de deixar en segon terme quan s'espera l'arribada més que probable de soldats patris dins les maleïdes bosses de plàstic.