diumenge, d’abril 30, 2006

Excel.lentíssims/mes acadèmics/ques, diputats/des, simis/símies, em caldrà ara cercar el seu consens per tal de portar a terme alguns retocs al meu Informe per a l'Acadèmia (1917); al cap i a la fi, 89 anys no passen en va. Un cop modificat i redactat de nou l'Informe, caldrà sotmetre'l a referèndum per tal que tota -tota- la Comunitat Humana, que a tots/es ens acull i ens agermana, pugui exercir els seus drets i donar compliment, així, a la inalienable soberania popular.
Grans petits Simis



Los límites de la inteligencia animal

Al chimpancé Rafael se le adiestró a apagar una llama que le impedía coger un plátano situado detrás de ella con un vaso que llenaba de agua en un pequeño depósito. Colocado después el animal en una plataforma sobre el agua, aprendió a ducharse cogiendo agua del lago con un vaso. Sin embargo, cuando pretendió apagar la llama que se le encendió delante de un plátano, pasó trabajosamente a otra plataforma donde había un depósito de agua, para llenar en él su vaso y volver a apagar la llama en la forma en que había sido adiestrado. No se le ocurrió la "idea" de llenar el vaso metiéndolo directamente en el agua, porque la falta de un segundo sistema de señales le impidió poner en relación el agua-tomada-del-lago-para-refrescarse, con el agua-tomada-del-depósito-para-apagar-la-llama. (Pinillos, José Luis: Principios de psicología, Alianza Ed.)


Curiosament, de manera natural, la meva simpatia s'activa davant dels animals-animals i tendeix a desactivar-se, de manera general, davant dels humans-humans (fins i tot -fins i tot, sovint, sobretot-, davant d'aquelles minories sapiens-sapiens-sapiens, on se situa tot fent broma una amigueta del meu fill). Per això m'emprenya que, als simpatiquíssims ximpancés, se'ls vulgui ara classificar com a humans. Aquesta és la meva tendència, subjectivíssima i del tot arbitrària i, fet i fet, ociosa. Altrament, el famós Projecte Grans Simis es presenta amb l'aval de la suposada objectivitat científica i exigeix, per postres però en bona lògica, una legislació ad hoc. Que, així, de passada, aital projecte dinamiti els fonaments d'allò que la civilització ha entès com a "humanitat", és un corol.lari científicament, objectivament ociós. D'això... No. No parlaré de ZP; com diria Chandler, em vénen al cap tres o quatre, o cinc, acudits molt bons, però prefereixo callar.

dimecres, d’abril 26, 2006

Historiadors

Assisteixo a una conferència de J.B. Culla sobre els nacionalismes en temps de la República. Com és habitual en ell, elabora un discurs ben estructurat per portar l'aigua al seu molí ideològic. Li agraeixo, si més no, la bona estructuració del discurs. Deixa anar una hipòtesi d' història-ficció, sense amagar l'allunyament momentani del treball científic: Donat que a la primavera del 36, per mimetisme, trufat de certa por i certa enveja, amb l'Estatut català, el fantasma dels estatuts d'autonomia senyoreja pràcticament tota la península (fins i tot arriba a la centralista i guardiana de les essències espanyolistes Castella-Lleó; fins i tot Gil-Robles reclama un estatut per a Castella, i només els feixistes més purs d'Onésimo Redondo s'hi oposen frontalment. Gil-Robles! Se m'acut, per cert, que no hi ha millor prova de la bona fe democràtica d'aquest home)... Donat aquest xarampió autonomista, doncs, no és forassenyat d'especular amb una República que hagués anat evolucionant - 20-25 anys- cap al federalisme.

Penso, amb nostàlgia del mite, en una República amable i civilitzada al si d'una Europa ídem. Estatut, també? Esplèndit! Posin-se a la cua i vagin fent els deures en silenci, si us plau.

En bona lògica especulativa i extrapolativa, Culla creu que la feinada de Rajoy serà, d'ara en endavant, de contenir, i finalment, si s'escau, d'encarrilar, les ànsies autonomistes que es generaran dins del seu propi partit arreu de les Espanyes. No és forassenyat d'especular en un Estat que va evolucionant, en fi i per fi, cap al federalisme.
Recordo el primer Quartet d' Eliot: Passat i futur (del mite) apunten a una única fi que és sempre present.

Em pregunto, sense cap ironia nostàlgica, per la contribució dels nacionalismes al fracàs contundent, inapel.lable, de la República.

Culla parla d'Azaña, a qui considera un patriota espanyol que impulsa amb el seu prestigi l'Estatut català; ho fa com a aliat d'un catalanisme republicà del tot necessari per a consolidar el nou règim; ho fa des de la cerebralitat d'un projecte intel.lectual d'Espanya. Sigui com sigui, sense Azaña, no parlaríem de l'Estatut republicà. Tot i que, ai las!, Azaña al final (anys 37-38, sobretot) es va ensorrar, anímicament, emocionalment... Una terrible sensació de fracàs, del qual culpava en bona part als excessos de la Catalunya autonòmica. Entenc, del que diu Culla sobre l'Azaña, que ja no era el seu cervell privilegiat qui li dictava coses com ara que cada cent anys cal bombardejar Barcelona. Culla diu, textualment, que, quan ho llegeix, passa pàgina ràpid i fa com qui perdona.
Em pregunto si arribarà el dia que jo pugui passar pàgina i fer com qui els perdona, a tots plegats.

dilluns, d’abril 24, 2006

Jesús, Jesús, la de cosas extrañas que hemos visto y oído



Ja ho deia en la entrada i comentari corresponent anteriors. De moment allò més estrany que he sentit es deu al gran Pepiño, el Blanco. Diu:

El proceso de paz aún no ha empezado. Estamos en un proceso de verificación
del alto al fuego.

Fuego.... ¡Alto!

dissabte, d’abril 22, 2006

La pilota basca


L'incendi d'aquesta matinada, amb un menut de pocs mesos a l'hospital, complica les coses a ZP, cas que es confirmi que l'autoria és d'Eta o entorn. La pilota és a la teulada de Moncloa. Eta i entorn poden, però, fer ara una altra jugadeta en el partit de mesa que han parat. Pot sortir l'Otegui condemnant, d'alguna manera estranya, la violència. Nova victòria de ZP i a continuar jugant, que la vida és breu i l'art de jugar llarg.
La Rosa





Rosa, contradicció pura, plaer
de no ser somni de ningú entre tantes
parpelles.

(R.M. Rilke)


diumenge, d’abril 16, 2006

Quien tuvo, retuvo y guardo para la inmortalidad

Em compro un llibret que feia molt de temps que tenia oblidat: El dieciocho Brumario de Luis Bonaparte. Començo a llegir... Caram!

Hegel observa en alguna parte que todos los grandes hechos y personajes de la historia universal acontecen, por así decirlo, dos veces. Olvidó añadir que, una vez, como gran tragedia, y la otra, como lamentable farsa (...) ¡El dieciocho Brumario del genio por el dieciocho Brumario del idiota!

Inevitablement penso en la segona -diuen- transició de per aquí i la seva dosi de naftalina republicana. L'insult és de Marx, jo me l'hauria estalviat; de fet, el mateix Marx va autocensurar tant l'elogi com l'insult en una posterior edició, on parla pulcrament de "sobrino" i "tío". Sí, ara penso en una altra relació familiar.

De fet, però, només volia posar de manifest el vigor de la prosa de Marx i la grandesa de la seva capacitat analítica.

Los hombres hacen su propia historia, pero no la hacen a su voluntad, bajo condiciones elegidas por ellos mismos, sino bajo condiciones directamente existentes, dadas y heredadas. La tradición de todas las generaciones muertas gravita como una pesadilla sobre el cerebro de los vivos. E incluso cuando parecen ocuparse de cambiar las cosas y a sí mismos, y crear lo que no estaba, precisamente en estas épocas de crisis revolucionarias invocan temerosamente los espíritus del pasado para servirse de ellos, toman prestados sus nombres, sus consignas de batalla y sus trajes, para representar, engalanados con esta vestimenta venerable y con este lenguaje fiado, la nueva escena de la historia universal.


En aquellas revoluciones (la francesa i l'anglesa anterior de Cromwell), la resurrección de los muertos servía, por tanto, para enaltecer las nuevas batallas, no para caricaturizar las antiguas; para engrandecer en la fantasía la misión presente, no para rehuir su cumplimiento en la realidad; para encontrar el espíritu de la revolución, no para dejar vagar otra vez su espectro.


Aquí penso en la diferència entre revolució i còmoda transició. Que consti que jo em decanto sempre per la comoditat. La transició espanyola va tenir almenys la virtut d'estalviar-nos, en el seu oblit, tant la tragèdia com la farsa.

dijous, d’abril 13, 2006

Textes pour rien


Sovint he estat temptada de titular així aquest blog en homenatge a Samuel Beckett, el qual va néixer avui fa cent anys. Va ser el primer escriptor estrany amb qui vaig topar quan era molt joveneta i tenia darrere meu lectures de contes i novel.les per a joves, així com moltes incursions en literatura per a adults. Recordo que ja havia llegit, per exemple, l' Estrany, de Camus, sense que se'm fes gens estrany (en canvi, ara, se'm fa estranyíssim) el malaurat protagonista. Però, els textos de Beckett -novel.les, obres de teatre..., textes pour rien- em fascinaven alhora que em deixaven perplexa, en no entendre on volia anar a parar l'autor. Eren veus que em transmetien paraules i més paraules, sovint repetides, bombardejades, amb una cadència bellíssima, i que no acabava mai d'imaginar-me com a pertanyents a cap ésser humà. Algú em va parlar de l'absurd i va ser com si em donessin la clau d'entrada a un laberint que, en conjunt, començava, paradoxalment, a tenir sentit. Se aleja para decir que se va, buscar otros lugares, o baja -cómo saberlo- para decir que va a terminar, no buscar más... La vieja, débil, voz que no ha sabido hacerme. Cito de memòria perquè són paraules que tinc a la memòria des de fa molys anys. Amb els anys juraria ésser capaç d'estructurar un fotimer d'assajos sobre Beckett de tant que he arribat a entendre'l, hélas!
Ja de gran, em va fascinar una pel.lícula, Film, amb guió de Beckett i protagonitzada per Buster Keaton. Es tracta d'una pel.lícula muda, en blanc i negre, de durada curta i que inclou una cita del bisbe Berkeley: "Ésser és ser percebut". Evidentment, Beckett no vol ser i, per tant, defuig tota percepció d'altri. La invisibilitat com a suïcidi. Film gaudeix de la brutal comicitat beckettiana, plasmada amb feliç encert en el rostre inquietant de Keaton. Keaton s'amaga de tothom, quasi reptant per les parets, fins arribar a casa, llar dolça llar, una habitació despullada, sense res. Només li queda tancar la finestra i els porticons per a saber-se invisible, però llavors s'adona que se li ha colat un gat. Ulls de gat que li confereixen una consistència intolerable.
Recordo que la filosofia de Descartes, i la d'altres epigònics com Berkeley, fascinava Beckett, i que el més ajustat que he llegit sobre ell és una referència (diria que de Sánchez Pascual) a una humanitat cartesiana sense Déu.
Qué no daría yo (amb Borges, Beckett va compartir un premi important)... Què no donaria jo per la confidència, amic Samuel, de si algú et mira en algun lloc.

divendres, d’abril 07, 2006

Coetzee


- Entonces, ¿es todo mentira? ¿Eso de que los elegidos de los dioses mueren
jóvenes?

- Me temo que sí. Me temo que los dioses ya no tienen tiempo para nosotros, ni
para amarnos por un lado ni para castigarnos por el otro. Ya tienen bastantes
problemas en su comunidad fortificada.

(El hombre lento)



Aquest diàleg, que hem escoltat i llegit milers de vegades... I constatat, també... Aquest diàleg podria ser només una cantarella buida i irritant, com aquella mena de bromes pesades que solen engaltar els nens d'arreu; a mi, àvida d'històries i de paraules amb significat i de lliçons morals, em torturaven amb el cuento de la María Salamiento, que se la llevó el viento, que se la llevó el viento, a la MaríaSal... Prou! Prou. Ara digueu-me, si us plau, què més va passar amb la María Salamiento i no em deixeu cap altra nit a les fosques de la Salamiento enduta pel vent. No em deixeu, sense més, anar consumint una vida adulta fins al cataclisme de la vellesa i de la mort sense déus.

Bé -diu Coetzee- doncs t'explicaré una història farcida de paraules amb significat i de lliçons morals. Una història d'una bellesa formal aclaparadora, amb una prosa que flueix sense entrabancs, neta, lluminosa. Una història que afronta l'estranya relació, tan recurrent també en la literatura de la nostra època, entre personatges i autor amb l' encert i la maldat de fer-ne persones, persones totes deixades de la mà de Déu. L'encert i la maldat de caçar al vol les veus resseques de Samuel Becquet i atrapar-les dins de cossos envellits, adolorits, maltractats i, en fi, enamorats. L'home lent és un tractat sobre l'amor, on la pregunta platònica no troba cap lúcida Diotima que la respongui; el vell Sòcrates de Coetzee s'arrossega per l'amor com també ho fa Elizabeth Costello, lentament i patèticament, coixejant. Quedaria la tendresa de dos cossos que accepten consumir-se, l' un al costat de l'altre, si no fos perquè l'home està dotat d'orgull. L'orgull de tota una civilització orgullosa, que, si bé se n'ha anat en orris, no permet de ser només humà, després de tanta i tan antiquíssima divinitat.

I aquesta és la història dels que no moren joves ni estimats pels déus, senzillament perquè ja són massa vells i arriben tard, lents i cansats, i sense déus. Després que Coetzee m'ha bufetejat i fuetejat, com enduta per un huracà, quasi que perdono els que em deixaven sola i a les fosques, en companyia de María Salamiento que, almenys, la pobre, tenia la bona fe de rimar amb cuento.


Al fin y al cabo ya no nos necesitan los que se ausentaron
prematuramente,
uno se deshabitúa suavemente de lo terrestre, como se quita uno
de los dulces pechos de la madre y crece. Pero nosotros, para
quienes son necesarios
tan grandes misterios, de quienes de la tristeza tantas veces
nace dichoso progreso: ¿podríamos ser sin ellos?

(R.M. Rilke. Elegía I)

dimarts, d’abril 04, 2006

INTERCLASSISME


Cor de la ciutat (3 d'abril de 2006)

- Aaaaaai! La Sagrada Família.

diumenge, d’abril 02, 2006

Capote i Capote

No he llegit res de Capote. Ho faré aviat. Després de veure la magnífica pel.lícula Capote, te n'entren ganes. Recordo que, quan era petita, corria per casa un exemplar de A sangre fría; els comentaris suscitats per la novel.la entre els meus familiars em gelaven la sang, és a dir, em pertorbaven fins a la paràlisi. De més gran vaig veure la pel.lícula del gran Richard Brooks, que no va, precisament, apaivagar el meu neguit. Sordidesa. No hi ha res de fred en aquesta història, ni l'assassinat ni els assassins ni la pena de mort ni les intencions de Capote, segons que entenc des de la pel.lícula que vaig veure ahir i des de la qual escric el post.

La intuïció, tan literàriament fructífera de Capote en llegir una nota sobre els crims de Kansas, pot haver donat lloc a una novel.la certament original ("credibilitat dels fets i immediatesa del cinema", que deia l'autor), però entenc que és una novel.la tan de ficció com qualsevol altra o, dit a l'inrevés i en aquest context: tota novel.la és de no ficció. En començar la pel.lícula, Capote declama, enmig de la irritant cohort que li riu les gràcies i les desgràcies, que està fart d'autobiografies. I tot seguit queda atrapat -diuen que per sempre, i aquí faig com que m'ho crec- per la realitat dura i llunyana d'uns assassinats salvatges. Si les biografies i autobiografies han de nodrir-se dels avatars que es gesten als salons i cafès elegants de New York, s'entén ràpid que Capote les menyspreï; el menyspreu deu ser, a més, el pa que s'hi dóna. Evidentment, no pretenc dir la solemne bestiesa que A sang freda és una obra autobiogràfica, més enllà de la banalitat que totes ho són. Però sí que es tracta d'un experiment fracassat de disseccionar (en el sentit menys figuratiu possible) realitat. Fracassat, no pas literàriament, existencialment. D'entrada, Capote es veu abocat a manipular, potinejar, seduir, és a dir, a fer allò que ell sempre ha fet, per tal d'aconseguir aixecar una acta prou llaminera, i, a partir d'aquí, el laboratori li esclata a la cara. Ell és un personatge més de la novel.la de no ficció, sense la seva persona involucrada personalment en la historia, la novel.la quedaria avortada. A sang freda porta com a subtítol "Relat verídic d'un assassinat múltiple i de les seves conseqüències", entre les quals, de conseqüències, no és menor la pròpia de l'autor.

O també es pot veure així: de l'intent de fugir d'un món insuls i decoratiu, buscant desesperadament quelcom prou consistent i brut, que es pugui sostenir com a real, i del fracàs d'aquest intent. Estrany en qualsevol lloc, irreal, Capote no és l'assassí, no és el penjat. Capote és sempre l' espectador i, per postres, sempre de la seva pròpia ombra.
Reconeixement

Quan trobes expressades amb paraules d'altri idees que fa temps que rumies com a pròpies, es produeix el reconeixement. I és com a reconeixement que reprodueixo el següent paràgraf d'un article d'Arcadi Espada (es troba enllaçat al seu blog i ha estat publicat a El mundo. www.arcadi.espasa.com):


De vez en cuando habrás leído por ahí algunas de esas candideces de tipo liberal que defienden, o como mínimo no critican, la debilitación del Estado en beneficio del autogobierno de los territorios. Insisten en que a más autonomías menos Estado. En realidad se trata de todo lo contrario, como la experiencia catalana prueba. Del Estado remoto, inasible, de la fría y rígida máquina de burocracia descrita en los manuales de flower power, hemos pasado al Estado cercano, practicable, caliente y adaptable a nuestro esqueleto. Hasta su aliento sentimos, y no resulta agradable. Las autonomías han creado maquinarias cada vez mayores y ciudadanos cada vez más pequeños (...) Gotas de sangre jacobina.



Aquestes gotes de sang jacobina, per a sorpresa pròpia, corren també, de fa temps, per les meves venes. De tota manera, per la mateixa raó, em conformaria amb què l'autonomia a la qual pertanyo tingués vocació d'Estat i amb què la família política que la gestiona tingués vocació d'estadista. Si mireu la redacció del projecte de decret del Departament de Sanitat que l'esmentat Espada critica, m'entendreu -espero- molt millor. Les lleis, i - insistint en la mateixa idea del post- les lleis de la Generalitat, per molt feixugues que siguin literàriament i intel.lectual, haurien de ser d'obligada lectura per a no pensar que les crítiques són sempre partidistament interessades, és a dir, poc fonamentades.