divendres, d’agost 26, 2011

Bé Trapiello

He descobert Trapiello amb "Las armas y las letras", imprescindible a parer meu estudi sobre literatura i guerra civil. L'aniré seguint.

dimarts, d’agost 23, 2011

Sobre aquest rouco no edificaré la meva església

Bé, d'acord, cal dir-ho: tampoc m'agraden els portaveus de la Conferència Episcopal d'Espanya. Curada, doncs, en salut, afegeixo obvietats: els anomenats diàlegs de sords sempre tendeixen al radicalisme en no trobar una base mínima d'entesa sobre què dialogar. D'aquí que siguin tan còmics mentre no són tràgics. Ara em ve a la memòria (curiosa la memòria...) un conte magnífic de Maupassant; vaig llegir-lo ja fa anys en castellà, La loca. La casa d'una dona solitària és ocupada per oficials enemics. La dona, que ja no hi toca, no fa els honors com és degut, i es tanca, com té per costum, a les seves dependències. La seva actitud provoca l'enuig del cap militar, que se la pren com un insult personal; ell volia ser un cavaller amable i distingit... Si no recordo malament, el malentès paranoic acaba en tragèdia. O aquell altre relat, que vaig llegir en un article de no recordo qui, d'un xicot que es dirigeix a casa d'una amic per demanar-li que li deixi una bicicleta. Pel camí es va autoconvencent -i es va escalfant- que el seu amic li dirà que na-nai; quan ja es troba sota la finestra del propietari de la bicicleta, el crida i, tot seguit, sense solució de continuïtat, li etziba amb ràbia que ja se la pot posar on li càpiga, la bicileta de merda. Fins aquí, diàlegs de sords, és a dir, solipsismes.

Anem a Catalunya, tot passant -t'ho diràs!- per Madrit. On era Catalunya? Ja sabem que és la més sorda de les espanyes pel que fa al catolicisme, però no em crec que un esdeveniment preparat amb tanta antel.lació, a bombo y platillo, urbi et orbi, hagi passat davant dels nassos de les nostres autoritats sense que aquestes hi hagin pogut introduir cap cunya publicitària. Res.

Per acabar, una altra historieta: al poble de mon pare hi havia un xiquet que es deia Mas; diuen que sempre feia la conya que Dios es Dios pero yo soy más. No se sap què li contestava Déu; sospitem que devia, com de costum, fer-se el sord.

divendres, d’agost 19, 2011

Pel cantó de Pla

Bellíssim aquest article. Parla subtilment d'ara des d'abans, la qual cosa no ha fet -o no ha sabut fer- el mateix autor en el seu recent recorregut per l'Holocaust. Adorno segueix present, encara que no tingui raó. No es pot escriure després de l'Holocaust? En toc cas, no es pot escriure de l'Holocaust, essent com és l'únic, gran -enorme-, tema a tractar. Aquesta és la qüestió.
Tornem a casa, al Baix Empordà. Les esglésies, esglesioles, els petits cementiris i els xiprers ens interpel.len, amb tristesa aclaparadora. No podien guanyar de cap de les maneres. Aquesta és la qüestió.

Diu Pla: «Aquí nacimos, aquí fuimos bautizados, aquí hemos vivido los años de adolescencia, aquí tenemos a nuestros antepasados soñando el sueño eterno. Aquí vimos, desde un pequeño monte de los alrededores del pueblo, arder las iglesias de otros siete pueblos. ¡Qué día! Fue el 19 de julio de 1936. Fue quizá el día de más emoción de nuestra vida. ¿Por qué quemaron estas iglesias? ¿Por qué incendiaron el altar mayor de Palafrugell, que está en todas las historias del arte como uno de los especímenes del arte barroco, churrigueresco, más brillantes y más típicos del mundo? El espectáculo de la destrucción inútil nos anonada, nos aplasta. ¿Por qué estos hombres han hecho esto? Siete pequeñas iglesias, pues, ardían el 19 de julio de 1936 y yo presencié el espectáculo de esta destrucción, impotente. Todas estas iglesias tenían a su lado unos minúsculos cementerios, con viejos y agudos cipreses sobre sus paredes doradas y antiguas».

Recorda Ratzinger a Europa: Cuando el cristianismo buscó en el mundo romano una palabra con la que expresar de modo sintético y comprensible para todos lo que significaba Jesucristo para ellos, dieron con la palabra "Conservator", con la cual se describía en Roma la misión esencial y el servicio más elevado que había que prestar a la humanidad. (Via)

dijous, d’agost 18, 2011




El miércoles podía haber ocurrido una desgracia en la Puerta del Sol. Lo evitó el fondo democrático de una parte de los antipapistas y la tolerancia de los peregrinos católicos, puesto que el catolicismo es –hoy– el credo religioso más tolerante del mundo. El más tolerante y el más perseguido

(Enric Juliana a La Vanguardia d'avui)