Sobre aquest rouco no edificaré la meva església

Bé, d'acord, cal dir-ho: tampoc m'agraden els portaveus de la Conferència Episcopal d'Espanya. Curada, doncs, en salut, afegeixo obvietats: els anomenats diàlegs de sords sempre tendeixen al radicalisme en no trobar una base mínima d'entesa sobre què dialogar. D'aquí que siguin tan còmics mentre no són tràgics. Ara em ve a la memòria (curiosa la memòria...) un conte magnífic de Maupassant; vaig llegir-lo ja fa anys en castellà, La loca. La casa d'una dona solitària és ocupada per oficials enemics. La dona, que ja no hi toca, no fa els honors com és degut, i es tanca, com té per costum, a les seves dependències. La seva actitud provoca l'enuig del cap militar, que se la pren com un insult personal; ell volia ser un cavaller amable i distingit... Si no recordo malament, el malentès paranoic acaba en tragèdia. O aquell altre relat, que vaig llegir en un article de no recordo qui, d'un xicot que es dirigeix a casa d'una amic per demanar-li que li deixi una bicicleta. Pel camí es va autoconvencent -i es va escalfant- que el seu amic li dirà que na-nai; quan ja es troba sota la finestra del propietari de la bicicleta, el crida i, tot seguit, sense solució de continuïtat, li etziba amb ràbia que ja se la pot posar on li càpiga, la bicileta de merda. Fins aquí, diàlegs de sords, és a dir, solipsismes.

Anem a Catalunya, tot passant -t'ho diràs!- per Madrit. On era Catalunya? Ja sabem que és la més sorda de les espanyes pel que fa al catolicisme, però no em crec que un esdeveniment preparat amb tanta antel.lació, a bombo y platillo, urbi et orbi, hagi passat davant dels nassos de les nostres autoritats sense que aquestes hi hagin pogut introduir cap cunya publicitària. Res.

Per acabar, una altra historieta: al poble de mon pare hi havia un xiquet que es deia Mas; diuen que sempre feia la conya que Dios es Dios pero yo soy más. No se sap què li contestava Déu; sospitem que devia, com de costum, fer-se el sord.