dimarts, d’abril 19, 2011

Exactament

Ja em feia mandra d'escriure-ho... i mira, és exactament el que volia escriure jo. Que sempre hagi de semblar que defenso els mateixos! A una ràdio nostrada, ahir al matí, el locutor deia tan tranquil que Aznar havia dit que Gadafi era amic seu... Diabòlica innocència que cada dia ens fa més burros i, per tant, més perillosos. Afegeixo, segons els resums de premsa que he llegit, el que va dir (sobre Síria, Iran, Líbia, Egipte, etcètera) Aznar als estudiants ianquis em sembla d'una solidesa inqüestionable.

dijous, d’abril 14, 2011

Falcons


—¿Cuál es su balance de Obama en política exterior?

—A Obama no le importa la política exterior, y sé que esto resulta difícil de comprender. Es diferente a todos los presidentes desde Franklin D. Roosevelt. La seguridad nacional no es lo que le hace despertarse por la mañana, lo que le motiva. Lidia con ella solo cuando se ve obligado, pero cree que le desvía de sus objetivos domésticos. Y atiende cada crisis de forma ad hoc. Libia es el ejemplo perfecto. Durante un mes, sus asesores decían no a una zona de exclusión aérea. De repente cambia de política y empezamos a lanzar misiles Tomahawk. Y diez días después declara que ya está. Al final, hemos dejado a franceses y británicos solos e incapaces de llevar a término la misión.


Sí, aquesta és exactament la impressió que en tinc. De tota manera, tampoc veig com es pot tenir un paradigma establert que permeti d'entomar els fets -brutals i sorprenents- que ocorren en aquest inici de mil.leni. Em temo que un tipus de paradigma així de sòlid només cau del cel en temps de guerra, com les bombes. I Obama, no ho oblidéssim pas, és premi Nobel de la Pau. Del càlcul tàctic, de l'ambigüitat, i, fins i tot, del desconcert, molts en diuen pacifisme. Però la gran superpotència occidental, sense la qual ni francesos ni anglesos... res de res, tampoc no hauria de donar sempre la impressió que només passava per allí, per a desesperació de la seva Secretària d'Estat, la qual, tot just iniciades les hostilitats, va i declara, per si no era prou clar, que plega de tot tan bon punt s'acabi el seu actual mandat.

dimecres, d’abril 06, 2011

Esquinçar-se les vestidures

M'explica la F. que han d'anar a fer gestions perquè, de moment, el consulat no vol repatriar el nen; segons entenc, no té doble nacionalitat, però la família el vol enterrar al seu país. Ens abracem i plorem molt. A mi, em costa molt plorar, però quan ho faig, entenc allò d'"esquinçar-se les vestidures".
Ara, espero en G. No sé com dir-li, eren amics des de petits. Potser ja ho sap, però no sabré què dir-li. O potser sí, tinc una llarga llista de coses que vull dir-li, però, a vegades, als nois, els costa d'escoltar les mares, sobretot quan no trobem la veu adequada, quan se'ns escapa la veu de quan eren petits.
Sento la veïna pianista teclejant l'Al.leluia de Haendel. No en sap res. Tant li fa, la música de fons.

dimarts, d’abril 05, 2011

Desuniformitzar

Això sí que és una mesura a promocionar (primer a copiar). Quan aquí, a casa nostra, se'n comencin a posar en pràctica algunes de semblants, amb tota la claredat d'idees sobre l'ensenyament que impliquen (em temo que caldrà, en definitiva, una nova llei), començaré a escoltar què hi diuen les nostres autoritats educatives.

diumenge, d’abril 03, 2011

Z...psss



Presumiré d'haver-lo considerat sempre, desde el minut 1, un desastre per al/s país/os. És a dir, que no faig llenya d'arbre caigut perquè no hi he vist mai cap arbre.

Postdata: Ara que estan sortint diaris en català, a veure si en surt algun de sòlid (antònim de "liquid", en terminologia de Baumann). Sigui de dretes o d'esquerres, però que sigui. O, ja posats, que en surtin dos.