Falcons


—¿Cuál es su balance de Obama en política exterior?

—A Obama no le importa la política exterior, y sé que esto resulta difícil de comprender. Es diferente a todos los presidentes desde Franklin D. Roosevelt. La seguridad nacional no es lo que le hace despertarse por la mañana, lo que le motiva. Lidia con ella solo cuando se ve obligado, pero cree que le desvía de sus objetivos domésticos. Y atiende cada crisis de forma ad hoc. Libia es el ejemplo perfecto. Durante un mes, sus asesores decían no a una zona de exclusión aérea. De repente cambia de política y empezamos a lanzar misiles Tomahawk. Y diez días después declara que ya está. Al final, hemos dejado a franceses y británicos solos e incapaces de llevar a término la misión.

Sí, aquesta és exactament la impressió que en tinc. De tota manera, tampoc veig com es pot tenir un paradigma establert que permeti d'entomar els fets -brutals i sorprenents- que ocorren en aquest inici de mil.leni. Em temo que un tipus de paradigma així de sòlid només cau del cel en temps de guerra, com les bombes. I Obama, no ho oblidéssim pas, és premi Nobel de la Pau. Del càlcul tàctic, de l'ambigüitat, i, fins i tot, del desconcert, molts en diuen pacifisme. Però la gran superpotència occidental, sense la qual ni francesos ni anglesos... res de res, tampoc no hauria de donar sempre la impressió que només passava per allí, per a desesperació de la seva Secretària d'Estat, la qual, tot just iniciades les hostilitats, va i declara, per si no era prou clar, que plega de tot tan bon punt s'acabi el seu actual mandat.