diumenge, de setembre 23, 2007

Stalin-ingrat

Vaig comprar les entrades per Internet abans que l'obra, Stalin, s'estrenés. Vaig anar al teatre divendres passat sense haver llegit cap crítica, excepte una entrada favorable del periodista de LV, Llúis Foix, al seu blog. No m'agrada el teatre; ho dic així, pel boc gros, per la quantitat d'hores avorrides que hi he passat. Tanmateix, m'agrada Flotats; hores delicioses precedeixen aquest jucidi: Una jornada particular, Cyrano, El dret a escollir, Ara que els ametllers ja són florits, Arte, La cena... També és cert que, entre les hores d'avorriment, n'hi ha algunes a compte del mateix Flotats. Ningú no és perfecte. Si hi ha algun lògic a mà que m'ordeni tota aquesta disbauxa de proposicions, potser s'entendrà que, fet i fotut, la il.lusió amb la que vaig anar divendres al Tivoli era alta. La desil.lusió amb què vaig sortir-ne també, també era alta.
Ja des de la primera escena, quan encara el mestre no havia comparegut a l'escenari, vaig mirar el meu marit de reüll i ràpidament vaig captar el seu únic i monosil.làbic contingut mental, igual al meu: Ai!

Avorrida, fluixa... Fluixa, se li escau a la perfecció; li manca tensió i, per tant, força dramàtica, potser pel fet de ser una adaptació d'una novel.la, ves a saber..., és una successió dramàticament inconnexa d'escenes, la majoria monòlegs d'Stalin-Flotats. La idea sembla tan clara com poc reeixida: teatre de terror. Allò que s'intenta és de transmetre terror, el terror que l'Stalin en persona provocava, al pati de butaques, per mitjà del personatge terroritzat de la noia protagonista. Però, és clar (ja he agafat el fil i em sembla que no em cal cap lògic), aquesta fita -terroritzar l'espectador amb l'ombra teatral del terrortífic Stalin terroritzant en directe una pobra dona- només s'aconseguiria si, si i només si, aquesta ombra s'encarnés en l'actor que l'interpreta. La qual cosa no passa. Flotats afronta el repte des d'un fluix cinisme criminal, però -redéu!- som davant d'una força bruta de la natura, de la bèstia personificada (encara que escolti, la bèstia, Mozart; precisament, que pugui gaudir de Mozart, la bèstia, hauria d'augmentar en molts graus el terror que inspira). Stalin és sinistre, un dels personatges més sinistres de la història, i no és aquest un registre que domini el mestre Flotats.

L'objecció més consistent a la banalitat del mal des del pallasso Eichmann ve d'una pregunta apararentment poc profunda que un amic l'hi va formular, a Arendt: Si haguéssis tingut davant Goebbels, vols dir que hauries arribat a la mateixa conclusió?
Col.leccions

No sóc col.leccionista de res; tendeixo a veure aquesta dèria com una de les múltiples formes de la perversió; segurament, la meva antidèria deu estar relacionada amb què els objectes en general em fan més nosa que servei. Posaria la mà al foc en dir que mai, mai, m'ha caigut ni una llàgrima per un objecte perdut, i potser em cremaria, però, en fi, ja s'entén. He après a valorar la cultura oriental a través dels seus espais buits, del seu minimalisme objectal, repòs de l'ànima. No obstant això, dec bona part de la meva formació a tres col.leccions:

- una de llibres a un preu molt mòdic que a casa van celebrar i comprar quan jo devia tenir... entre tretze i catorze anys. Encara en conservo algun. Biblioteca Básica Salvat de libros RTV. Recordo especialment la lectura d'una antologia de "El espectador", d'Ortega, primer llibre d'un escriptor filòsof que vaig llegir. Ja aleshores, amb aquella alegria pròpia de less identificacions infantils, em vaig identificar amb la vida d'espectador, vaig dir-me jo sóc així.

- una de lladres i serenos (gènere literari del qual han parlat darrerament a can Pere i a ca la Júlia), La cua de palla, dirigida per Pedrolo. Aquí vaig saber del meu instint depredador....No, no pas perquè m'identifiqués amb la galeria de criminals. No. Però sí que vaig aprendre a confondre'm amb el paper de la paret, a amagar-me per cantonades, per racons obscurs, a l'aguait... Així, quan el familiar de torn es despistava i abandonava, ni que fos per un instant, la novel.la, m' abraonava damunt del llibre i me'l feia meu; com que a casa tots jugàvem al mateix, tothom respectava la momentània victòria d'altri damunt la presa, i la lectura es feia acte, passava a ser una activitat d'estratègia: objectiu clar, traïdoria, reflexos i molta barra. Voluptuós. Evidentment, hi havia premi -el millor premi del món: l'admiració!- per a qui aconseguís arribar primer a la meta o final de la intriga.

- una -la primera que jo sàpiga, crec que també de la salvífica Salvat- de discos de vinil i fascicles, de música clàssica i d'història d'ídem. Plaer grandiós i solitari, hores i hores de música. Una immersió. S'esdevingué molt poc després que la mare morís, i em sembla que em va ajudar a harmonitzar l'ànima, a posar ordre i equilibri en el convuls món interior. Una psicoanàlisi musical, doncs. Vaig néixer encerclada de llibres i de lectors, però no pas d'oïdors de música; la meva mare no la podia sofrir i el meu pare havia decidit que era una de les moltes limitacions que amb l'edat -de fet, més que no pas l'edat, era cosa de la butxaca, la limitació aquesta, i tantes altres...-, t'imposes, la de no escoltar música; els discos no els conservo per voluntat pròpia, per allò que ja he dit de la molèstia que m'ocasionen els objectes, de la meva manca d'amor pels objectes. Els fascicles me'ls va perdre l'impresentable llibreter de barri, de confiança de tota la vida, amic fins i tot, que s'havia compromès a fer-me'ls enquadernar. Impresentable, no per haver-los perdut sinó per no atrevir-se a confessar-m'ho, per anar allargassant la mala notícia, donant esperances, obligant-me a ser jo qui, finalment, verbalitzes el desastre, els has perdut! Literalment impresentable perquè s'ha mort, i això sí que és una pèrdua imperdonable.

dimarts, de setembre 11, 2007

Tot esmolant les estilogràfiques

Espanya és un Estat paràsit, una realitat macabra, un esbiaix de la Història

Catalanisme és nacionalisme i nacionalisme és independentisme, i qui digui que no és així és senzillament un traïdor o un ignorant. O pitjor encara, un covard o un espanyol.

dilluns, de setembre 10, 2007

Don DeLillo

DeLillo és gran. Tot i que jo només he pogut amb una de les seves novel.les (Submundo; les altres, les he deixat a mitges per gèlides, impecablement gèlides). Novel.la voluminosa, absorvent, difícil, tan ben escrita que hi ha pàgines que t'aturen per tal que et preguntis, ociosament, Com pot escriure tan bé? Ahir, a El país, Muñoz Molina ens dóna compte d'una conversa amb l'escriptor del Bronx. En algun altre lloc he llegit que jugava de petit amb els veïnets De Niro i Collin Powell. Tres nens que s'han fet molt i molt grans. Beneïda sigui la societat que permet créixer tant, sense posar massa pals a les rodes, als nens de barriades pobres i de procedències ètniques diferents. Potser l'acció política caldria jutjar-la, al capdavall, amb aquests paràmetres.

La darrera novel.la, Falling man, s'endinsa en l' horror de l'11S a New York. Per què ficció?

...la ficción puede internarse en lo desconocido, puede seguir el impacto de los hechos históricos en la vida íntima de las personas y crear un lenguaje para expresar esa vida, que con mucha frecuencia es un lenguaje de pérdida y de dolor. Un escritor de ficción se adentra en los sentimientos de un personaje, en lo que piensa, incluso en lo que sueña. Eso es lo que una novela puede hacer con respecto a un hecho como el 11 de septiembre, y lo que no es accesible ni para el historiador ni para el periodista.

Recordo una esplèndia pel.lícula de Jim Jarmusch, Una noche en la tierra, feta d'històries de taxistes de diferents ciutats del món. La darrera -la més trista; n'hi ha alguna de divertidíssima- està basada en un conte de Txéjov: Tres borratxos pugen a un taxi i expliquen les seves desgràcies d'una manera totalment anodina i despersonalitzada, la qual cosa provoca en l'espectador més aviat comicitat; el taxista, fart de sentir-los fer el ploramiques, acaba per explicar la pèrdua d'un fill des dels sentiments de la seva dona i d'ell mateix. Des de dins. Estic convençuda que sense aquest món interior no hi ha art; per això bona part de l'art contemporani m'és aliè.

divendres, de setembre 07, 2007

Emocions



Final de vacances, començament de curs. Amb en G. comprem material escolar imprescindible; enguany, però, una veïna em proposa de donar-me els llibres de la seva filla, un any més gran que en G.; jo li guardaré els del curs passat per a ús futur del seu fill, dos anys menor que el meu. Quan arribo amb la notícia a casa, se'm passa pel cap el record de la il.lusió pròpia, els primers dies amb els llibres nous a les mans, l'olor a llibre nou, la visió immaculada..., l'omnipotent, vivísima, sensació del "tot, tot és possible", fins i tot no acabar avorrint-me i avorrint-ho tot. Decideixo donar veu i vot -únic vot- a en G. Bescanvi fet! El meu fill és el rei del trueque, li encanten els trapicheos. A més, sap que, d'una manera o altra, en treurà algun partit, de l'estalvi familiar.



Ahir a la nit, una trucada trasbalsa en G. L'A., companya des que eren pàrvuls, li proposa d' apuntar-se junts a una escola de ball, concretament a balls de saló (!), com a parella estable durant el curs. Deixeu-me dir que l'A. és una noia guapíssima, una parella de ball digna de Hollywood. En G., de mena bailongo, està emocionat. Escric això just quan acabo de tornar d'acompanyar-los en cotxe, el seu primer dia. Impressionants, divertidíssims. Què no donaria per a poder veure'ls per un forat! Ja t'agradaria fer d'espia, eh?, deia el meu fill. Sí, sí, m'encantaria! En G. s'ha vestit amb els texans nous, de pirata, i una samarreta negra de marca; tenia dubtes sobre si posar-se un supercinturó, però ha pensat que tal vegada fora una molèstia (?) a l'hora de la veritat, a l'hora de ballar.



Ai, senyor. Sempre m'ha sabut greu no saber ballar. Sobretot, el tango. De joveneta feia veure que ballava rock a les discoteques, al menjador de casa... Recordo, primer, "Sex machine", del recentment mort, James Brown, després Joe Cocker; com m'agrada Cocker, i quants anys fa que no ballo! Fer-se gran és anar entomant límits, deia el meu pare. Coses que saps que no tornaràs a fer i coses -moltes coses, massa coses- que saps que no faràs mai. Com ara ballar tangos. Merda, sort d'en G. i de les seves il.lusions, que jo xuclo amb deler, com un vampir deu xuclar sang.

Actualització: La primera classe ha estat un èxit. Definitivament, s'hi volen matricular. He arribat a temps per a veure'ls un minut per un forat. Patosos, encara. En G. em diu que amb sandalies res de res, amb bambes tampoc. Hi ha unes sabates especials que.... Sí. I camisa blanca de màniga llarga, i pantalons negres. Sí. Ho comprarem tot, una mica més endavant, si la cosa persisteix i prospera. Per a celebrar-ho, i anar posant fi de manera poc traumàtica a les vacances, anem, de nit, tota la família al cine, a l'estrena de "La jungla 4"; soparem fora i després caurà un gelat. "I als moros que els mati Déu o, sinó, per què els fotia". Contràriament a allò que pot semblar a primer cop d'ull, aquest clàssic (suposo que es remonta a les guerres d'Àfrica, a casa el sentia sovint) no és políticament incorrecte.

dimecres, de setembre 05, 2007

Continuen parlant els amics



Ara em situo en la banda (no sé si gaire ampla, però prou influent) de catalans de la ceba, de mitjana edat, que han fet força calerons i encara en fan (ara potser menys dels que voldrien); catalans que se senten, em primer lloc i per damunt de tot, catalans (ara, emprenyats); en segon lloc, antiamericans (no em feu dir per què); desprès, catalans més que mai afrancesats: Ah, en Sarko, ell sí que té les idees clares. Apel.lant al seu coneixement dels afers econòmics, foten un cop de puny damunt la taula (la meva taula nova de la terrassa, tot s'ha de dir): Allò que ens cal és deixar-nos de punyetes, ja n'hi ha prou de fer el ploramiques; cal començar a fer carreteres, quilòmetres i quilòmetres i quilòmetres; i trens, quilòmetres i quilòmetres i quilòmetres de vies fèrries; i ports i aeroports, i... Buf, em canso només d'imaginar-m'ho.



Després passen a la lamentable classe política catalana i/o espanyola. Ara mateix, han tingut la pensada de votar CiU, com a mal menor. Tornaran, doncs, a votar CiU, ara sense aquella (ai, la llunyana "operació Roca", què joves que érem!) il.lusió. Pitjor que el que tenim, no serà, oi?, es pregunten amb un punt d'angoixa als ulls. Erc se'n dur la pitjor part, l'ase de tots els cops; es comença per popularitzar l'ase i s'acaba reben tots els cops. Com qui no vol la cosa, els amics arriben a l'inevitable punt final sobre l'horrible extrema-dreta espanyola, és a dir, el PP, però avui la cosa no es liquida aquí, en la paraula fatxa i un algun cop de puny a la taula (la meva, nova, etcètera), sinó que deriva, quasi amb melangia, cap insòlites aigües tranquil.les amb el nom balsàmic i alhora emfàtic de... Rato, Rodrigo Rato: Aquest sí , s'ha de reconéixer, aquest sí que ens agrada i no l'imbècil de Rajoy... Rato, veus, amb en Rato, encara.... Sí..., potser, veus? I jo que penso: Encara n'hi ha per a Rato, o Ratito, vés a saber.

Abans d'anar-me'n a dormir, barrino: Ara mateix, si una anàlisi de sang acurada d'en Rato, donés algun remot indicatiu vagament català, potser seria el candidat ideal per a destapar el nostre famós vot ocult, així com per ocultar part d'un vot massa descobert, despullat, avergonyit, a hores d'ara.

En tot cas sembla que alguna cosa es mou i es cou. I que les eleccions que s'apropen poden deparar moltes sorpreses. O no.

Ampliació: Operació Solbes i política zapateril.