dimarts, de setembre 11, 2007

Tot esmolant les estilogràfiques

Espanya és un Estat paràsit, una realitat macabra, un esbiaix de la Història

Catalanisme és nacionalisme i nacionalisme és independentisme, i qui digui que no és així és senzillament un traïdor o un ignorant. O pitjor encara, un covard o un espanyol.

17 comentaris:

subal ha dit...

Fent amics.

Ho trobo lamentable, per cert.

pere ha dit...

Quanta adjectivació! Sempre m'he fet un embolic amb qüestions de sinonímia: qüestions d'gnorància, suposo.

Gregorio Luri ha dit...

Lola! Si encara no m'he refet del testament d'en Xiri!

lola ha dit...

Bé nois, té un punt de comicitat, la cosa: "Espanyol, més que espanyol!"

Jo començo a sentir-me tan fora de lloc com el d'aquell acudit tan bo que explica José Sacristán a "Un lugar en el mundo":

Un borracho, en la Puerta del Sol, de madrugada un fin de año, pregunta:

- Oiga, ¿Me puede decir dónde estoy?
- ¡Coño! ¡Pues en la Puerta del Sol!
- No, no, no... ¿¡País, país!?

Lola

subal ha dit...

Aquest matí estava content, tu. Hem anat a passejar amb l'Aliada i tot molt bé. L'onze de setembre m'agrada, de petit que l'he sentit molt meu. Aquesta tarda, emperò, m'he ennuvolat al fer la meva particular ronda per l'internet; aquesta pàgina que enllaces, Lola, per exemple, o la de l'Espada, o la d'un individu que trempava amb la flaria de la pólvora i penjava un escut de Felip V al seu blog... Tots són uns pallisses, uns provocadors, uns piromans detestables. Tots per igual. Agreujen la meva esquizofrenia nacional, i m'allunyen del meu objectiu que és le de ser un apàtrida.

Potser el que m'ha semblat més greu és l'esput de l'Espada (que per a mi està absolutament perdut entre vapors de salvapàtries i amb l'ego sumament pujat) i els dels "amics" aquests que enllaces tu. Hòstia, que són gent amb responsabilitats socials, que són universitaris, per déu!

No sé, tu, em sento marejat, con un ninot, extremistes que juguen com una pilota amb la meva intel·ligència... i el meu/nostre futur... això és el que m'emprenya més.

He pensat que internet no ens fa bé. Conèixer-nos tant no ens fa bé. És malaltís. Mai els extrems es posaran d'acord —o faran un mínim d'exercici d'empatia—, mai deixaran de jugar a segrestar la gent que simplement decidim no jugar.

Amb el cap ennuvolat he pensat que si mai hi hagués un conflicte greu, una guerra, un conflicte social... basant-me amb les meves àmplies lectures de blogs, no sabria dir qui va començar tot això, qui n'és el responsable.

Perdona la vomitera i el pessimisme exagerat, eh. Avui, després de molt de temps, he mirat de reüll la maleta i he pensat, que els donin a tots pel sac... com em passava amb els temps del PP. Jo sóc d'aquells que es va jurar exiliar-se si el PP guanyava les eleccions del 13-M...

Per sort, he llegit al Flux Subirana i m'he sentit millor.

En fi, que excusin-me. El teu post d'avui m'ha semblat com aquell bar obert a altes hores de la matinada, on pots mamar i parlar i on saps que ningú et farà massa cas, o et diran, sí, sí, no et preocupis, home...

dErsu_ ha dit...

Resto sorprès. De tant de temps disposeu com per malbaratar-lo amb aquestes, diguem-ne, lectures?

Gregorio Luri ha dit...

Subal: Potser un exemple del que trobes a faltar:
http://formaire.blogspot.com/

subal ha dit...

Senyor dErsu_, i no vegi com de frenètic em vaig posar ara fa exactament sis anys, mirant l'internet. M'ho mirava tot, tot, aquell onze de setembre.

Pornografia inclosa, ah, era tan jove...

Senyor Luri, aire fresc, le post que em proposa; gràcies.

lola ha dit...

Benvingut per aquí, Subal. Casualment, el matí jo també l'he passat de passeig amb el meu Aliat, pel parc del Laberint; feia anys que no hi anava, i és un dels meus llocs predilectes; allà vaig llegir per primera vegada Plató, "El banquet" concretament... Què voleu? Bons records d'esplendor a l'herba. Mentre hi passejava, rumiava en fer un post, a la tarda, de to líric, una cosa com ara "aquesta natura sumptuosa, vellutada, de fulles d'alzines i til.lers..." En fi, a la tarda, Internet també m'ha capgirat el paisatge.
Vostè i jo, Subal, coincidim en un punt: som temperamentals. Sort en tenim de la flegma i el sentit de l'humor del senyor dersu; a mi, m'acostuma a desinflar com si fos un globus. Ja em va bé.
No m'acaba de tranquil.litzar l'article d'en Barril, a què ve que digui que a tot arreu hi ha gent bona? Em sembla que no l'he entés. Amb això de La Caixa hi estic d'acord, però; són uns lladres. Vull independitzar-me de La Caixa!, però no hi ha manera; el meu nivell (baix i baixant) de vida és a les seves butxaques, els malparits.

Lola

rmf ha dit...

No sé si t'has adonat que ara mateix són 18725 adherits al manifest, però han recollit només 7874€. Per tant, més de 10000 dels adherits no "donen un euro per la independència". Caràcter català.

lola ha dit...

Tot plegat, RMF, em sembla d'una frivolitat paorosa.

Lola

dErsu_ ha dit...

Sr. Subal, servidor és un gran aficionat a la pornografia, sempre i quan, és clar, no sigui escrita.

Sra. Lola, tot i que resulti irrellevant, el Parc del Laberint és, potser, el meu indret preferit de la ciutat de Barcelona. Especialment abans, quan es trobava al mig del no res en un estat d'entranyable ruina. Ara, però, també m'he aficionat al Parc d'en Joan Brossa, a Montjuic, amb els seus artilugis musicals.

lola ha dit...

Les afinitats mai són irrellevants; acostumen a provocar un terrabastall d'alegria interna en fer-nos creure que ens allunyem de la possibilitat, patètica però també ridícula, del soliloqui.

Quin canvi el Parc del Laberint, sí. La mà de l'Ajuntament. Ara hi ha un bellíssim cigne. Deu ser allò dels cignes del temps. A mí també m'agradava feréstec i solitari i ruïnós, tal com s'escau a l'aristòcrata ídem que sempre he volgut ser.

Lola

Sani Girona Roig ha dit...

Hola Lola,
Perdona la meva intromisió.
Et deixo l'enllaç al meu post dobre la Diada.
No m'acabo d'acostumar al silenci de comentaris (tot i que ja ho hauria de tenir assumit ;-) i pre això m'afegeixo a la festa de casa teva.
Diada @ Dipofilopersiflex

Només puc afegir que amb cada vegada aprecio més la bona educació i les bones maneres en tot, i em repugna l'ofensa, el llenguatge groller i fora de to, tot i que es pot "entendre" que es produeixi com a resultat d'un acte reflex.
El manifest al qual et refereixes no està, malhauradament, a l'altura del respecte i les bones maneres que se li suposa que hauria de mantenir, i sembla volgudament ofensiu. Llàstima!

Alguns dirien però, justament, que sí que és fruit d'haver acabat la paciència, de la rauxa ...

Luis Rivera ha dit...

Si fos més jove, un any menys per eixemple, tot aixó em faría moure apassionadament, pero en tinc 63 i cada día que s'en va m'interesa menys tot aixó que pasa. El temps que en resta de viure, uns dotze anys segons les estadístiques, son prou importants per a mi, i el futur de catalunya, com el d'Espanya, no m'interesa gfens ni mica. La meva aliada, com dieu, es de Madrid, filla de vascos de "caserio", del Goierri, nom que duu el meu gos en homenatge a la mare, i tot aixó l'hi posa a l'Ana els ulls rodons, asombrats, un xic riallers; acaba de pasar una malaltia terrible i encara es viva. Cal, penso jo, relativitzar tot aixó i si algún día, hom, fart, ha de fer les maletes per anar a altres llocs més tranquils, que sigui amb alegría. No ens mereixem aquest mon tan petit.

Júlia ha dit...

Volia fer referència al blog de Subirana, pel seu to irònic -com, si no és amb ironia, es pot prendre aquest text i no amargar-se?- però veig que ja l'han mencionat en un altre comentari.

El que més em sobta no és el text, ja sabem que la rauxa excessiva existeix, sinó les complicitats dels qui el suscriuen entre els quals hi ha gent que jo tenia per molt assenyada. No l'havien llegit, abans?

lola ha dit...

Sani, no perdono res. Només faltaria! M'agrada que em visitis, home.
I, a mi, al blog (que per això m'hi dedico; només faltaria, també)no em molesten els estirabots, sarcasmes i demés pecats de mala educació, pero, esclar, no pretenc incidir públicament en res, això és casa meva i, alguns amics van venint, d'altres entren un cop i no tornen mai més; fins i tot algun té el candor, que li agraeixo de veritat, de dir-m'ho: no tornaré mai més.

Però, la qüestió que sobta i esvera en aquest manifest, com diu la Júlia és la gent que el signa i l'impulsa. Algun d'ells (segur que pensem en el mateix) ja ens hi té acostumats: fa un pas cap a l'abisme, del tot forassenyat, fins que el seny, que Déu li ha donat generosament, el salva abans del desastre.

Luis, estic amb tu, amb la teva aliada i amb el Goyerri (cuida'ls molt i cuida't, amic); però a vegades... m'hi emprenyo. Per això tinc el blog també.

El pitjor del manifest "susodicho" és l'encadenat de mentides. Quan els intel.lectuals comencen a dir-les i signar-les de tan grosses... Corda't l'americana, que deia mon pare.

Abans de fer el meu, havia llegit el de can Flux. Bé, Subirana té un tarannà diferent al meu i té -o ha tingut- responsabilitats públiques. El to que empra em sembla molt bé i és l'adequat a aquestes -seves- circumstàncies.

Si jo fes un post sobre la cosa seria mols més àcida i amargant, segur.

Lola