dijous, de gener 26, 2006

Nunca digas nunca Hamas


Les eleccions palestines han estat, es veu, del tot democràtiques, llevat d'un petit percentatge de votants, segons ens explica reiteradament TV3, als quals els israelians de Jereusalem no deixen votar en pau a Hamas. Que Hamas senyoregi, armada fins les dents com pertoca a una organització paramilitar, tots els territoris palestins no representa cap problema per a la democràcia. Fet i fotut, estem parlant de la democràcia a Palestina, no pas a Dinamarca...
En tot cas, TV3 ens dóna la clau per comprendre el resultat electoral: el greuge històric del poble palestí, la guerra d'Iraq i el tradicional suport d'Occident a governs tirànics de la regió. Fet i fotut, doncs, ens ho mereixem. Occident es mereix d'expiar les seves culpes fins al sacrifici, fins a la darrera gota de sang israeliana.

diumenge, de gener 22, 2006

Dinar a Palacio

Els d'Erc (no sé quants ni quins) dinen al Palau de La Moncloa. Suposem que els hi donaran peixet. Aventuro la possibilitat que en surti un preàmbul que digui clar i català que Catalunya no és un sentiment. De fet, una solució per al preàmbul és anar enumerant tot allò que Catalunya no és, però, potser, per estalviar-nos feina i discussions a hores d'ara inútils, n'hi hauria prou amb dir que Catalunya no és.
De platea a galliner

Bé, sembla que l'espectacle s'acaba. Mas i ZP van tancar el primer acte i ara tanquen el segon i, probablement, definitiu. Una simetria impecable. Ciu ha jugat -ho reconec- magistralment; Maquiavel en persona, els donaria carta de naturalesa. Els altres, pura comparsa, o pitjor: Esquerra descalabrada (val la pena de llegir, per exemple, l'anotació nocturna i astorada i preocupada (!!!) del filòsof del règim; la cabra haurà de tirar cap a terris de muntanya); Erc només podrà comptar amb els milers de vots d'incondicionals que sempre veuran bous malgrat que siguin carretes, i allò que no millora, empitjora en poc temps. Aquests llargs dies de negociació bi-multi-bilateral, amb declaracions inevitables i sempre interessades a la premsa, recordava a voltes el joc de la cadira, a veure qui es queda primer amb el cul a l'aire; les últimes paraules (la importancia de les paraules! Estava cantat que algú es quedaria atrapat per les paraules, i, certament, Carod tenia molt números, tot i que no ha parlat gaire) carodianes, la nació com a sentiment preambular és una proposta ofensiva, li esclataran a la cara, tot i que, fins d'aquí a les eleccions, hi posarà, probablement, cara de pòquer, aferrats, tots, a la cadira; ni que sigui més imaginària que real, la cadira.
I el poble? Què hi diu el poble? La platea aplaudeix d'empeus i el galliner s'emprenya. La resta dorm, com sempre. Tanmateix, la comèdia ha anat tan i tan lluny que alguns dels asseguts a platea hauran de començar a apuntar la possibilitat de, potser, anar prenent posicions, previ tempteig del terreny, al galliner, algun any d'aquests, alguna vegada. Jo? Algú té tomàquets a mà, ben podrits?

dijous, de gener 19, 2006

Aliança de civilitzacions

La guerra preventiva contra el terrorisme és il.legal i immoral i, sobretot, contraproduent, execepte si la faig Jo (Estat francès) i empro armament nuclear.


Però, no passa res; Europa va viento en popa, i és la garantia que, en el seu si, hi caben tota mena d'alegries. Estem en una etapa pròspera, pacífica, democràtica i feliç. L'Europa dels pobles. La pau perpètua.

dissabte, de gener 14, 2006

Atac a Defensa

M'agrada informar-me a primera hora del matí. Des que navego per Internet, vaig de diari en diari digital, ensumo què s'hi cou i com s'hi cou, i m'aturo a llegir algun article que em sembli interessant. Aquest matí he començat per l'ABC; per l'ABC, doncs, m'assabento que l'Avui s'ha passat amb els militars, més precisament amb les mares -Déu meu- dels militars. Abans de llegir el nom de l'articulista, ja ho tinc clar: Iu Forn. Llegeixo... i, efectivament: Iu Forn. A altres pàgines de diaris, veig que la cosa puja de tó, i que Bono en persona vol repartir bufetades en defensa de l'honor de les mares dels seus militars ("que no me les toquen los huevos que pa eso ya estoy yo") Defensa ataca, doncs.

I jo -pobre de mi- ataco a Defensa. Els dies que passejo per l'Avui, no em perdo mai l'article de Iu Forn. Em fa riure, i trobo que prou falta que ens fa a tots plegats. No coincideixo amb les seves posicions polítiques, però trobo que té una prosa humorística acceptable. Ens estem passant tres o quatre pobles, tots plegats. Quan el sentit de l'humor trontolla, malament rai.Com l'espectacle penòs de Dinamarca demanant disculpes per unes vinyetes sobre l'Islam. No anem bé. Així, no anem gens bé. No sé si estaria disposada a donar la vida per tal que qui té idees oposades a les meves les pogués defensar; m'hi veig molt més a prop, del martiri, si, qui defensa idees oposades a les meves, ho fa amb sentit de l'humor.

divendres, de gener 13, 2006

Si Déu no existeix...


Tot és permès? Woody Allen torna a reprendre la qüestió dovstoievskiana que ja havia brodat a Delitos y faltas. Match Point és una pel.lícula elegantíssima, amb seqüències de suspens hitchkonià. No és una pel.lícula magnífica. No he pogut evitar d'anar-la comparant amb la seva antecessora, una obra mestra. De la comparació, com en tantes ocasions, n'ha sortit, tanmanetix, alguna mena de comprensió. Si Delitos y faltas era el plantejament d' un drama moral amb un final espectacular, de pam de nas, davant l'evidència que no hi ha drama moral possible al si de la nostra societat, Match Point va molt més enllà. El més enllà remet als anys passats entre una pel.lícula i l'altra, al deteriorament, doncs, des de la sòlida perspectiva pessimista d'Allen; tot és susceptible d'empitjorar i no hi ha res que millori.
A Match Point, el pam de nas no se l'endú Dosvstoievski -ja no hi ha en joc cap consciència moral ni cap collonada-, se l'endú Freud; en la nostra devastació ens hem carregat allò més genuí, dit en categories psicoanalítiques (Borges es queixa, amb raó, del mal gust metafòric freudià; uns conceptes tan poc elegants són per a l'argentí menys argentí de tots una refutació de la teoria), dit barroerament, doncs: el principi de plaer, ens hem carregat. Una realitat còmoda, tova, insípida i terriblement estúpida, ens incita a adaptar-nos-hi, com una chaise longue amb manteta als peus, a tocar de la llar de foc encesa, en una tarda a fora intempestiva. Una realitat-balneari de luxe, una realitat -perdò per seguir amb paraules de Freud- castradora. Lent i trist animal de costums, assassí només quan el decorat trontolla, assassí, sobretot, del seu propi desig. Lent i trist suïcida, només thanatos.

diumenge, de gener 08, 2006

Els militars

Fa temps ja n'havia parlat en un post. Es tracta del llibre Escritos morales y políticos del general Sabino Fernández Campos, ex-Cap de la Casa Reial. El vaig llegir arran que inclou un estudi sobre Maquiavel, escriptor que sempre m'ha interessat i que, llavors, m'interessava especialment per qüestions professionals. El general és home de cultura vasta i refinada, humor finíssim i notable penetració psicològica; traspua, també, humanitat, austeritat..., una certa dignitat en fi, que no tinc per què posar en dubte, no més que en altres ocasions.
Vet aquí, però, que un dels capítols del llibre tracta del paper de les forces armades (i del seu Cap coronat) a la Constitució. El general és molt clar, gens subtil aquí, tot i que té a bé de parlar des de la distància elegant d'una hipòtesi: Si arribés el cas que els polítics, per interessos electorals (no se li acut, al general, cap altre motiu per, a parer seu, tan gran bogeria), posessin en perill la sagrada unitat de la pàtria... Llavors, doncs pam, Títol vuitè de la Constitució.
Sabino Fernández Campos és un energumen i un fatxa? No. És un militar espanyol. ¿Els militars espanyols són més susceptibles (per fer-ho suau) que d'altres homologats per la UE? No. Només cal llegir que diu la premsa europea de tots colors sobre les actuals vicissituds peninsulars.
¿Que per què escric aquest post? Doncs perquè no s'hi val, a fer veure que no sabem quin és el joc. Quin escàndol! No. No s'hi val. Independentisme? Doncs, mira, en podem parlar, sempre i quan el radicalisme implícit no ens enroqui en posicions infantiloides i en visions distorsionades de la realitat.

dissabte, de gener 07, 2006

Los catalanes


Ustedes, los catalanes, saben producir desorden, pero son incapaces de superarlo. ¿Por qué? No lo acierto. Son ustedes demasiado blandos, por una parte; y por otra, en el fondo, hay siempre una camaradería entre catalanes, en virtud de la cual nunca riñen unos con otros seriamente. Así no se puede gobernar. Hay que arrastrar la impopularidad.

Azaña a Pi i Sunyer (Diarios de guerra, Manuel Azaña)


Diria que té raó. O no? Darrerament, la veritat, no sé què dir. En tot cas: ¿Qui arrossegarà la impopularitat de retirar el projecte? ¿Ho faran entre camarades, tots juntets, des d'algun Parador? Miravet -1. O, ¿entre tots, camarades fins a la mort, gosaran -tindran la barra- de tirar endavant el projecte psoecialista? De moment, ja porten gastats en propaganda estatutària -només en propaganda- un munt d'euros (segons l'e-notícies, més dos milions; em sembla creïble). La dignitat no és quantificable, però quan ja no en queda, es nota.
Quan Azaña parla de los catalanes, entenc que es refereix en exclusiva als polítics. Passa, però, que en un país tan petit i amb tan poc poder real, una part gens menyspreable de la ciutadania més llustrosa gira i gira, sempre amb angoixant sensació de precarietat, a l'entorn del nucli polític. Les lleis newtonianes, certament, s'encarreguen de distribuir amb seny les forces gravitatòries per tal d'admetre satèl.lits nous, sense acabar de foragitar els vells, però el tinglado, esclar, depèn de la indivisibilitat del nucli; de la camaraderia, doncs.