Bé, sembla que l'espectacle s'acaba. Mas i ZP van tancar el primer acte i ara tanquen el segon i, probablement, definitiu. Una simetria impecable. Ciu ha jugat -ho reconec- magistralment; Maquiavel en persona, els donaria carta de naturalesa. Els altres, pura comparsa, o pitjor: Esquerra descalabrada (val la pena de llegir, per exemple, l'anotació nocturna i astorada i preocupada (!!!) del filòsof del règim; la cabra haurà de tirar cap a terris de muntanya); Erc només podrà comptar amb els milers de vots d'incondicionals que sempre veuran bous malgrat que siguin carretes, i allò que no millora, empitjora en poc temps. Aquests llargs dies de negociació bi-multi-bilateral, amb declaracions inevitables i sempre interessades a la premsa, recordava a voltes el joc de la cadira, a veure qui es queda primer amb el cul a l'aire; les últimes paraules (la importancia de les paraules! Estava cantat que algú es quedaria atrapat per les paraules, i, certament, Carod tenia molt números, tot i que no ha parlat gaire) carodianes, la nació com a sentiment preambular és una proposta ofensiva, li esclataran a la cara, tot i que, fins d'aquí a les eleccions, hi posarà, probablement, cara de pòquer, aferrats, tots, a la cadira; ni que sigui més imaginària que real, la cadira.
I el poble? Què hi diu el poble? La platea aplaudeix d'empeus i el galliner s'emprenya. La resta dorm, com sempre. Tanmateix, la comèdia ha anat tan i tan lluny que alguns dels asseguts a platea hauran de començar a apuntar la possibilitat de, potser, anar prenent posicions, previ tempteig del terreny, al galliner, algun any d'aquests, alguna vegada. Jo? Algú té tomàquets a mà, ben podrits?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada