dijous, de juliol 29, 2004

De vacances
 
 
 
 

M'en vaig però tornaré (uns quinze dies).
De nens

Hi ha els nens. I hi ha la intel.ligència i l'estultícia dels grans sobre els nens.

  1. Freud, a la seva estimada cunyada Mina: "¿Saps per què els diners no ens fan feliços? Perquè en la infància no els necessitem".
  2. Mitterrand, a Elie Wiesel: "La niñez pasa con suma rapidez. Y, además, hay diversas infancias... Cuando miramos a un niño debemos repetirnos que sólo vamos a conocerlo, a él, por espacio de un instante. Porque otro niño va a sucederle en seguida. Siempre estamos viendo a nuestro niño por última vez".
  3. Borges, a un nebot seu: "Si te portás bien, dejaré que pensás en un tigre".

 

Els successius nens que assenyala Mitterrand,  per a Freud,  a tot estirar,  s'aturen als cinc anys; el nen de Borges no hauria de passar dels tres per a  sentir-se realment  premiat amb el pensament d'un tigre. 

Em fascinen aquestes ments remotíssimes que donen voltes a l'entorn del nostre món d'adults i s'entesten a trastocar-lo, seduir-lo, senyorejar-lo; em fascinen i  em neguitegen  fins al punt d'afanyar-me a entendre'ls, avorridament racionalista com sóc, una infància demostrada segons l'ordre geomètric.  Un fracàs d'infància.  Un espai on puc barallar-me, però,  amb tot el que em sembla estultícia dels grans sobre els nens; hi ha camp per córrer.

Allò que més m'irrita: que els adults s'entestin a trastocar,  seduir,  senyorejar el món dels nens. El nen hauria de poder tenir en els grans la fe d'un creient:  em protegeixen sempre de qualsevol mal, saben qui sóc sense cap dubte,  m'estimen per sobre de tot fins a absoldre'm sempre i quan els busco de debò els trobo. Com s'ho fan? No ho sé. On són? Per allà... ara no els veig.   

 

 

 

dimecres, de juliol 28, 2004

TV3

 
Si ahir elogiava televisió espanyola, avui agraeixo als programadors de la televisió nostrada l'encert de passar la sèrie americana,  El guardià,  el primer capítol de la qual vam poder veure ahir a una hora molt raonable. A casa,  després de sopar,  escampats i espaterrats per sofàs i sillons, sense cap intenció ja de pegar sello,  agraïm posar el punt final al dia com a espectadors d'alguna cosa mínimament intel.ligent i suficientment distreta que aparegui en pantalla, el que sigui, però si és una bona sèrie nord-americana ens pot arribar a caure la baba, espectacle  llastimós, el nostre,  que no surt per sort en pantalla i que és fruit de la deixadesa del moment (passivitat quasi absoluta)  més l'entusiasme (alguna mena d'activitat  interior indescriptible)  pel ritme viu que solen tenir aquesta mena de productes. En temps llunyans, el meu progenitor, que era un pèl bèstia, deia: "és saludable anar a dormir després de veure uns quant morts", o es preguntava: "aviam quants en maten avui". L'enyorem, esclar; sobretot, l'enyorem fins a la nostàlgia davant de sèries nord-americanes d'acció; encara ara, passat el temps, comptem en honor seu cadàvers.
 
Aquesta mena de productes ha lograt meravelles com Policías de Nueva York, la nostra sèrie preferida de tots els temps, i  Murder One (sempre recordaré el desparpajo amb què ho pronunciava la Carmen Sevilla de España quan presentava el telecupón i ens convidava a quedar-nos davant la tele per a veure,  a continuació,  el "murderone").  El guardià, ahir, ens va posar la mel a la boca; la seguirem.  Avantatges de la factura ianqui en relació a totes les altres del món: els diàlegs, on no hi sobra ni un mot, pura acció feta de paraules, economia del llenguatge; el ritme trepidant i alguns personatges-actors que valen l' imperi que ja tenen (el tinent Zipovich, de Policías de Nova York, forma part de la memòria col.lectiva a la nostra família).
 
La BBC, com al gran Fungairiño (ara m'adono que deu ser gallec i l'entenc encara més. Què insípida España sense els gallecs), també ens agrada. És una cosa diferent, la BBC, té un altre caire i ho deixo per a un altre dia.
 
 

dimarts, de juliol 27, 2004

La 2 (de televisión española)
 
Que un programa com el d'en Garci aguanti tants anys,  no excessivament lluny del prime time, mereix un reconeixement (a mi tampoc no em cau bé, ni ell ni els seus tertulians habituals, però de cine, en saben; no sé què passa però hi ha noms -Garci, per exemple, proveu-ho- ,  que no pots anomenar sense que t'arrufin el nas davant dels teus, de nassos).  Fa recordar l'època de l'enyorada Pilar Miró,  enyorada,  sobretot,  pel bon cinema que ens va deixar veure; el seu linxament (per unes quantes calces de més que, al capdavall, passaven a ser patrimoni de l'ENTE), enllaçat amb la seqüència del que va ploure poc després, és un dels espectacles més edificants d' entre els que s'han vist per aquestes terres, des que s'han tornat tan pacifistes ("pacifista" no és sinònim de "pacífic"; sovint és més a prop de ser-ne antònim; español de puro bestia, diuen encara per llatinoamèrica).  Per cert,  no recordo que la penya artística, que tants pollos sap muntar,  obrís la boca, llavors; deu ser per allò de compañero y sin embargo amigo mesclat amb la por a la tortura estatal més terrible per a la faràndula de l'època: no ser convidat a la bodeguilla.  En fi, històries passades, com les excel.lents "para no dormir",  ja que ens surt la nostàlgia televisiva.  Històries passades, com la que ens engalta Rossellini en la pel.lícula que ahir va programar "la 2",  Alemania, año cero.  Si la televisió pública catalana decidís passar-la algun cop,  en parlaríem de nou,  d' Alemanya, any zero
 
Enllaços d'interès:
 
Sobre la historia natural de la destrucción, on Sebald recorda l'àngel de la Història de Walter Benjamin qui veu: "una sola catástrofe, que incesantemente acumula escombros sobre escombros y los arroja a sus pies. El ángel quisiera quedarse, despertar a los muertos y unir lo destrozado. Pero desde el Paraíso sopla una tormenta que se ha enredado en sus alas con tanta fuerza que el ángel no puede cerrarlas ya. Esa tormenta lo empuja incesantemente hacia el futuro, al que da la espalda, mientras el montón de escombros que tiene delante crece hasta el cielo. Esa tormenta es lo que llamamos progreso."
 
Demà parlaré de, per exemple,  Spider-man  (millor la 2)  o Shrek  (millor la 1).  A mi, la calor, m' irrita profundament,  m' invita al sadisme,  m' empeny a recloure'm  en la penombra i  amb aire condicionat a tope; si no fos perquè he d'anar a comprar, portar nens a la piscina o a la platja, etcètera, "estiuejaria" reclosa del tot dins del meu igloo.  
 
 
 
 
 
 
 
 

diumenge, de juliol 25, 2004

Intertextualitat

 
1941. Fue por aquellas fechas cuando se afilió al Partido, en el que creyó durante quinze años.
¿Cuánto sabían los camaradas de Oxford en 1941? Ya en 1931 había protestas públicas en Occidente contra los campos de trabajo soviéticos. También había informes convincentes sobre el violento caos de la Colectivización (1929-1934) y sobre el hambre de 1933 (aunque ninguna insinuación todavía de que el hambre fuera un acto terrorista). Y estaban los procesos de Moscú de 1936-1938, que se celebraron delante de periodistas e informadores extranjeros y que pudo seguir todo el mundo... "No había ninguna excusa razonable para creer en la versión stalinista.  Las excusas que podrían proponerse son irracionales",  dice Conquest en el "El gran terror". Al mundo se le dio a elegir entre dos realidades y el joven Kingsley, al igual que la abrumadora mayoría de intelectuales de todas partes, optó por la realidad que no debía.
 
(Martin Amis parla del seu pare, l' escriptor Kingsley Amis.  Koba el Temible. La risa y los Veinte Millones)

 

 
Llegué a las ciudades en épocas de desorden, cuando reinaba el
hambre.  Entre los hombres, llegué en el momento del cataclismo y
me rebelé con ellos. Así era la época que me tocó vivir.
 
Comía entre batallas, dormía entre asesinos, era indiferente en el
amor y miraba la naturaleza sin paciencia. Así era la época que me
tocó vivir.
 
Cuando vivía, la calle llevaba a la confusión. El discurso me traicionó
ante el asesino. Poco podía hacer. Los gobernantes estaban más
seguros sin mí, eso creia. Así era la época que me tocó vivir.
 
Tú que emergerás del diluvio donde nos ahogamos recuerda al
hablar de nuestras debilidades la época oscura a la cual escapaste.
 
Lamentablemente, nosotros que queríamos preparar el campo
para la amabilidad, no podíamos ser amables.
 
Recuérdanos con clemencia.
 
(Bertolt Brecht. Paraules bellíssimes i lúcides. I inútils, ningú no els recorda amb clemència perquè ningú (o quasi) no els recorda amb l' horror amb què es coneixen a si mateixos; altrament, ningú no podria tampoc recordar-los amb clemència)
 
 
 
Por otra parte, para ser completamente justos con aquellos miembros de la élite que se han dejado seducir por los movimientos totalitarios y que a veces, en razón de su capacidad intelectual, han llegado incluso a ser acusados de haber inspirado el totalitarismo, es preciso declarar que lo que estos hombres desesperados del siglo XX hicieron o no hicieron no tuvo influencia alguna en ningún totalitarismo... Allí donde los movimientos totalitarios conquistaron el poder, todo este grupo de simpatizantes se deshizo incluso mucho antes de que los regímenes procedieran a cometer sus mayores crímenes...  El totalitarismo en el poder sustituye invariablemente a todos los talentos de primera fila, sean cuales fueren sus simpatías, por aquellos fanáticos y chiflados cuya falta de inteligencia  y de creatividad sigue siendo la mejor garantía de su lealtad.
 
(Hannah Arendt,  des d'una  condescendència aparent -no pas clemència-,  els acaba de rematar fatalment en aquestes paraules finals de l' apartat, La alianza del populacho y la élite a Los orígenes del totalitarismo)
 

divendres, de juliol 23, 2004

Nens

A la pàgina anterior he fet referència a les dificultats de tractar literàriament la infància.  Poc després d'escriure-ho,  he vist al diari l'estrena d'una pel.lícula clàssica als cinemes Verdi. Es tracta de L'enfant sauvage, de Truffaut.  Justament, les pel.lícules que Truffaut dedica al món dels nens sempre m'han semblat esplèndides, sobretot la més famosa i autobiogràfica,  Les quatre cents coups,  la qual inclou una seqüència lluminosa que escup directament contra els psicòlegs institucionals i, per extensió, contra les institucions, a través de la cara i el posat del nen a "protegir" i "redreçar"; llavors, totes les pàgines de Foucault resulten sobreres i pesades; per un sol cop almenys, les imatges i, sobretot, els silencis són més eloqüents que els discursos.  Val a dir que, per contra, la resta de la filmografia de Truffaut m'avorreix profundament,  sobretot no me'l crec gens quan parla de relacions amoroses.  Ahir, Jordi Llovet, a El país, parlava d'autors -arran d'un llibre  de Coetzee- que cauen en picat quan no tracten de traumes viscuts i patits en pròpia pell; potser es tracta de quelcom semblant en el cas de Truffaut.

L'enfant sauvage,  l'he vist tantes vegades que me la sé de memòria; m'agrada repetir i repetir pel.lícules, però, en aquest cas, es tracta de visionats deguts a la feina.  Sembla una pel.lícula freda, que explica molt objectivament, amb distància, un fets reals per bé que força insòlits, però a mi m'emociona cada vegada que la veig.  El salvatge que no podrà mai esdevenir un ésser humà, que no podrà seure còmodament, sosegadament, a l'interior de la casa del metge que l'acull, un nucli familiar bàsic, una casa austera, ordenada i pulcra; el nen que ha après a mirar per veure sempre amb nostàlgia des dels vidres  d'una finestra el bosc llunyà on ha crescut, mentre es demora en el plaer d'un got d'aigua; l'aigua elemental, una festa de la naturalesa que culmina en una nit de lluna plena, al pati de la casa, sota un pluja intensa, el nen udolant, feliç; es tracta d'una escena on la fotografia del català Nestor Almendros s'imposa, lírica.  El nen, esclar, som tots i cadascun de nosaltres o, almenys, guardem una mena de pinyol d'aquest nen dins; com també som el mico de Kafka,  molt més terrible, el mico,  per la seva brutal comicitat, que predomina per damunt de tot esbós de lirisme.

Breu derivació ideològica: la pel.lícula de Truffaut va ser acusada, en el seu moment (1969), de reaccionària; sembla ser que es decanta massa per la civilització,  no hi ha un compromís prou salvatge, només hi trobareu comprensió, compassió i, molt subtilment -massa, per als revolucionaris de sempre-, també fracàs, i un punt quasi imperceptible -del tot imperceptible per a ell mateix- de sadisme als ulls del mestre-pare a l'escena final. Tot plegat,  manierisme de petit-burgès.

dijous, de juliol 22, 2004

Lectures 

Com que l'ordinador, Gran Germà implacable però ja una mica extemporani, em va censurar  l'escrit sobre el llibre d'Stalin i els totalitarismes,  em referiré a un altre llibre llegit aquest estiu. El vaig veure en una llibreria de capital de comarca, d'aquelles llibreries que són tota una institució nacional  i que cultiven millor la cultura catalana que el Ramon Llull,  posem per cas. Es tracta de la novel.la de Vicenç Pagès,  La felicitat no és completa .  No m'arrisco massa a descobrir nous autors per una qüestió d' economia en diversos àmbits: monetari, temporal, neuronal, etc.  En aquest cas, em va cridar l'atenció el nom de l'autor pel fet que és company de vol, que diria la pilot de l' Aeroplà del Raval .  Ben segur que el pas del temps no m'esborrarà tres moments intensos d'aquesta lectura: el primer capítol, enlluernador de tan ben escrit;  el nen desolat i confús,  presoner de la seva mare,  és ben bé un nen,  precís,  precisament un nen (què difícil deu ser de tractar literàriament un nen, què apassionant, també).  La noia revolucionària, que fascina amb la seva arrogància i la seva rudesa els passerells universitaris (memorable,  la nit a casa seva, el duel matusser però heroic dels dos nois, la visió íntima -tota una revelació- de la noia). Finalment, el capítol final em va deixar un regust tristíssim que preval, finalment,  per sobre de la tendresa i de la comicitat, de la descripció acurada i pacient de les coses, de la subtilesa un punt cruel amb què  es reflectit el món;  preval, en fi,  per sobre de tots els encerts que té la novel.la, tristíssima.

Tendeixo a l'associació per emocions; se m'imposen, així, associacions poc rigoroses, massa arbitràries. Recordo Nada i, sobretot, El Jarama. El Jarama, la vaig llegir fa molts anys, quan era adolescent,  i va ser tot un impacte emocional que encara em dura, que retorna a cops amb força, com ara, en acabar la novel.la de Vicenç Pagès. La vida i la mort, la vida, la mort...

dimecres, de juliol 21, 2004

Ostres
 
Just en intentar publicar la pàgina d'avui, dedicada a una de les lectures refrescants, de piscina, la de Koba el Temible, d'Amis, tot plegat m'ha desaparegut del mapa.  Ni s'ha publicat ni ho trobo enlloc, excepte al meu cap. Però, m'hauria d'esforçar per a reproduir-ho més o menys fidelment. Un altre dia. Vaig a veure què passa amb aquest lament. Segur que es publicarà, com si res. 

dimarts, de juliol 20, 2004

Anar i venir

Torno a casa uns dies. Per gentilesa de telefònica (prometen una líniavacances que amb sort m' instal.laran quan ja no faci vacances; fa riure aquest país),  he tingut parat això del blog. S'està bé sense escriure; és a dir, s'està bé llegint. He vist que algú de la casa també deia el mateix (l'Aura, per exemple). Ja se sap, el llegir fa perdre l'escriure,  i  n'hi ha que escriuen tan bé, quina delícia.  Noto una mena de mandra enorme als dits mentre teclejo,  com si m'enviessin un missatge claríssim de deixa-ho córrer i vés a llegir la novel.la ...  (???) tinc una configuració de pàgina nova que ara em fa la broma d'entestar-se en la cursiva. A veure... ah, ja no.  En fi, vaig provant, ja es nota,  cogiendo carrerilla (carrerilla hauria d'anar en cursiva, però ara no vol).  Quan no hi ha voluntat,  voluntat de poder   (bé, la cursiva, ara) , que diria aquell, tot s' insubordina.  A poc a poc, vaig recuperant les ganes d'escriure, però; just quan els meus lectors potencials deuen abandonar del tot les ganes de llegir-me,  au, vés a pastar fang .

 

Negreta

Ara faig proves amb la negreta, sembla més dòcil que l'altra.  Potser és que ja tinc carrerilla . Sí! Tenint en compte l'austeritat que em carateritza en això del blog,  ja en tinc més que suficient per a tirar de veta uns quants mesos més. A més d'escriure, aquest estiu m'havia proposat d'estudiar el template ,  però, esclar, també en té la culpa telefònica.  A telefònica, li pots donar sempre la culpa de tot, en això sí que compleix i serveix.

Repasso. Penós,  el resultat.  De forma y contenido (vaig estudiar el batxillerat en castellà, o espanyol?... Ara que topo amb un bon tema, ara, he de plegar).

 

 

 


dijous, de juliol 01, 2004

En Harold Bloom té raó, Harry Potter és una merda.

(Veure pàgina del dia 27 de juny)