dijous, de març 30, 2006

Quins nervis!


Per la tele veig la segona intervenció de Duran i Lleida al Congrés. Està fora de si. Algú l'ha insultat. Crida i mou les mans, amb els dits, tots els dits, crispats, fent tocs compulsius cap avall, com si s'entestés a fer sonar un allegro arrabiato en un enorme piano invisible. Penso en un creuament de Nosferatu- l'ombra de Nosferatu- i Louis de Funes. Retira clarament a tots dos. Ara un, ara l'altre, segons com l'agafis; ara inquietant, ara còmic, i sempre calb. L'han insultat, s'ha posat nerviós i ha perdut els papers. Fins i tot el President Marín, a qui he trobat molt més calmat que altres vegades (en deu anar aprenent), ha tirat pilotes fora, sense deixar de recordar a Duran que no li pertoca de renyar els altres diputats des de la tribuna.

Renoi, això del Parlament a Madrid deu ser ben difícil. Recordo que, la flamant candidatura de Borrell a Secretari General del Psoe, se'n va anar en orris en caure de quatre potes el candidat en una provocació parlamentària. Sembla que es compleix allò que he sentit a referir com adagi anglès: perd sempre qui abans perd els nervis. De ser així, tenim ZP per anys i panys; de tan nirvànic, diuen que avui ha trigat a materialitzar-se. Això sí, quan ho ha fet, duia el somriure ben posat.

dilluns, de març 27, 2006

No volver

Tengo la impresión, y espero que no sea un sentimiento pasajero, de que he conseguido encajar una pieza, (cuyo desajuste, a lo largo de mi vida me ha provocado mucho dolor y mucha ansiedad, diría incluso que en los últimos años había deteriorado mi existencia, dramatizándola más de la cuenta). La pieza a la que me refiero es "la muerte" (no sólo la mía y la de mis seres queridos) sino la desaparación implacable de todo lo que está vivo. Nunca lo he aceptado, ni lo he entendido. Y eso te pone en una situación angustiosa ante el cada vez más rápido paso del tiempo. (Pedro Almodóvar)
Magnífic, l'últim Almodóvar. Des de la lluminositat de la primera seqüència entre tombes i flors a la penombra de la darrera, dins d'un casalot de fantasmes alegres que tenen cura dels vius i dels morts. El realisme brutal del guió no desmitifica les fantasmagories; les dignifica. Dignitat, seqüència a seqüència, és allò que hi he trobat, en aquesta pel.lícula; un tornar a la terra sense fer el ridícul. Dificilíssim. Reconciliar-se amb la mort deu ser això, exactament. Tornar a l'únic lloc d'on mai pots marxar.
Al costat, un senyor, catalaníssim, que va xiuxiuejant xorrades tota l'estona, fot la pota en queixar-se amb menyespreu del arranque por bulerías que dóna pas a la cançò de Volver. Diu: Alça, a la Manxa, i olé; no et fot. A la Manxa. Com si tot Espanya fos olé. No sé si acaba lligant caps, però l'escena passa a la ciutat de Madrid i la cançò és un tango amb veu i guitarres flamenques. A vegades, no poder marxar de Catalunya és una creu.
El treball ens farà lliures


Acabo de llegir unes declaracions d'un tal Vendrell d'Erc sobre el pagament de peatges al partit en funció dels treballs conservats o assolits gràcies al partit dins l'administració. Vendrell afirma que és una manera de poder ser "lliures" i de no dependre dels "poderosos".

Com es pot ser tan?

divendres, de març 24, 2006

Víctimes i botxins, relacions perilloses


Fa anys vaig llegir a El País un article d'un conegut periodista argentí, del qual fa temps que no en sento a parlar, i que em sembla recordar que es diu Zimmerman; recordo, també, que és jueu i té doble nacionalitat, argentina-israeliana. A l'article -li direm Zimmerman- Zimmerman explicava l'angoixa que li havia produït trobar-se pel carrer amb l'individu que, durant la barbàrie dels "milicos", l'havia torturat; explicava, també, com ho havia comentat a un psiquiatre amic, el qual li havia recomanat que, cas de tornar-se'l a trobar, al seu botxí, intentés d'aturar-lo i desafiar-lo amb la mirada; només això, mirar-lo directament als ulls (Una digressió que també ve al cas: la resposta ràpida -Amb els ulls!- que va donar un cardiòleg català famós a la pregunteta d'entreteniment: si s'estima amb el cor, amb què s'odia"?) Doncs bé, tornant a Zimmerman, va seguir el consell i es va aturar un dia a odiar el seu botxí amb els ulls, fins que l'odiat va deixar anar a algú que l'acompanyava, ¿Todavía sigue vivo, este judío de mierda?

dimecres, de març 22, 2006

Mentalitat infantil



G., d'onze anys, que ha crescut com qui diu canviant cromos al Mercat de Sant Antoni, que té una tendència innata a fer de gitano, que passa molt de la política justament, potser, perquè a casa n'anem plens, que una de les seves fascinacions-repulsions (com tota la canalla del món) és la violència... G., d'onze anys, doncs, obre els ulls com a plats quan sent que Eta ha dit que deixa de matar, i n0 els ha tancat encara (cap possibilitat de reflexió, doncs) quan llança la pregunta:

- A canvi de què?

dilluns, de març 20, 2006

Fent d'altaveu encore


Európolis



Contrasto la reflexió que acabo de llegir-li a aquest intel.lectual libanès amb allò que vaig sentir ahir a la nit al programa Àgora del 33, un programa que acostuma a agradar-me per la seva pluralitat real, vull dir perquè és capaç de deixar parlar als que millor parlen d'entre els altres, i que, per això mateix, molesta a Erc, partit que ja se n'ha queixat oficialment. A l'Àgora d'ahir vaig trobar a faltar algú que digués clarament que els moviments islamistes radicals són totalitaris. És una conclusió que, potser, es pot discutir; sobretot és una conclusió sòlida que en cap cas s'hauria de menystenir.

diumenge, de març 19, 2006

Caram

Del blog Una temporada en el infierno sobre la crisi estudiantil francesa:


  1. 1984. François Mitterand se vio forzado a retirar su proyecto de Escuela laica y republicana.
  2. 1986. Jacques Chirac se vio forzado a retirar su proyecto de reforma universitaria.
  3. 1990. Michel Rocard se vio forzado a retirar su reforma del bachillerato.
  4. 1994. Eduard Balladur se vio forzado a retirar su proyecto de Contrato inserción profesional (CIP), que pretendía combatir el paro estudiantil.
  5. 1995. Alain Juppé se vio forzado a retirar su proyecto de reforma sector público, víctima de unas manifestaciones que paralizaron Francia, con mucha participación estudiantil.
  6. 1998/2000. Los estudiantes obtuvieron la "cabeza" política de Claude Allegre, amigo íntímo de Lionel Jospin, que pretendía reformar la universidad y se atrevió a denunciar el "conservadurismo" de los sindicatos de enseñanza.
  7. 2002. Jack Lang presentó su informe sobre el incremento de la violencia en la escuela: 17000 violencia anuales; 3.5 actos de violencia por cada 1000 alumnos.
  8. 2003. Los manifestantes obtienen de Chirac la cabeza política de Luc Ferry, que había propuesto descentralizar la Educación nacional, en benficio de las regiones.
  9. 2005. Crisis de los suburbios, durante cuatro largas semanas, precipitando un gravísimo "psicodrama nacional".

En llegir el llistat, penso en el "no" a la Constitució europea i en el vot a l'extrema dreta que es va superar in extremis, i, esclar, sembla que tot plegat porti a la conclusió que França té un problema: els partits clàssics (d'esquerra i de dreta) no poden governar, no poden governar gaire almenys. Com deia l'astut governant Andreoti a preguntes periodístiques sobre si era fàcil o difícil de governar Itàlia, ni fàcil ni difícil; és inútil.

divendres, de març 17, 2006

La fi del cagalàstics

M'ha sorprès la manca d'entusiasme dels serbis davant el cadàver del seu líder, Milosevic. Després, he recordat les famoses dites de A rey muerto, rey puesto i Ves-te'n Anton que qui es queda ja es compon, entre d'altres. També he recordat una hipòtesi d'Hannah Arendt a Los orígenes del totalitarismo; Arendt, com sempre, profunda i inquietant.

Nada resulta más característico de los movimientos totalitarios en general y de la calidad de la fama de sus dirigentes en particular como la sorprendente celeridad con la que son olvidados y la sorprendente facilidad con que pueden ser reemplazados (...) Esta impermanencia tiene, sin duda, algo que ver con la proverbial volubilidad de las masas y de la fama que al respecto se le atribuye; pero muy probablemente puede remontarse a la manía del desplazamiento perpetuo de los movimientos totalitarios, que sólo pueden hallarse en el poder mientras estén en marcha y pongan en movimiento a todo lo que haya en torno a ellos. Por eso, en cierto sentido, esta misma impermanencia es un testimonio más bien halagador para los dirigentes muertos en cuanto que lograron contaminar a sus súbditos con el virus específicamente totalitario; si existe algo semejante a una personalidad o mentalidad totalitarias, esta extraordinaria adaptabilidad, esta ausencia de continuidad, son indudablemente sus características relevantes. Por ello puede ser erróneo suponer que la inconstancia y el olvido de las masas significan que se hallan curadas de la ilusión totalitaria, ocasionalmente identificada con el culto a Hitler o a Stalin; lo cierto puede ser todo lo contrario.

En efecte, el tret principal de l'essència totalitària es pot concretar en la paraula "moviment"; sense anar més lluny, tenim el famós movimiento falangista. Segons es desprèn d'Arendt, les denominades leyes del movimiento, inclourien una contradicció in terminis; de fet, però, el totalitarisme canvia el significat mateix de "llei", que "de expresar el marco de estabilidad dentro del cual pueden tener lugar las acciones y los movimientos humanos, se convierte en expresión del movimiento mismo". Llei del moviment, doncs. L'estatus mateix immanent a l'Estat es converteix en l'enemic a abatre. Es tracta de debilitar tota estructura estable, tota permanença, a base d'una multiplicitat d'organismes paraestatals que donguin pas a la llei del moviment: la llei de la Natura o de la Història, segons el nazisme o l'stalinisme. La llei de matar:
El recurso por el que ambos gobernantes totalitarios acostumbraban a transformar sus respectivas ideologías en armas con las que cada uno de sus súbditos se obligaba a marchar al paso del movimiento del terror era engañosamente simple y nada conspicuo: tomaban en serio a los muertos (...) Una "clase moribunda" estaba constituida por personas condenadas a muerte; las razas que son "incapaces de vivir" tenían que ser exterminadas.
Un altre dia més. Aquest llibre em té glaçat el cor i escalfat el cap.

dijous, de març 16, 2006

Compte amb els que no estan de filis



Sona el telèfon i és un amiga, la qual darrerament està una mica baixeta. La noto alterada i, estranyament, em pregunta, a mi, si estic bé. Pse... Ja, però no estàs malalta, oi? Uuum...mNo. Tot plegat -m'explica- bé a tomb que s'ha despertat amarada de llàgrimes i angoixa després de somiar que jo -moi, c'est moi?- estava molt, molt malalta. Moribunda. Les dues hem llegit profusament el papa Freud (sí, ja sé, i així ens va) i hem compartit riallada. Però, jo, què voleu, aquesta mena de coses m'impressiona. De fet, tot seguit he començat a notar com un mareig...

Sortosament, per allò tan meravellós i tan freudià de l'associació d'idees, m'ha vingut al cap un llibre que vaig llegir ja fa molt de temps. Us en parlo per reivindicar la mala literatura, la literatura a qui mai cap crític literari reconeixerà com, a vegades, es mereix. Recordo el nom de la col.lecció, o de l'editorial..., no recordo. El papagayo. El títol sé que no l'oblidaré mai: Primeros auxilios para hipocondriacos. Recordo, també, el títol de dos capítols: Cómo construir un quirófano en la cocina i Cómo hacerse la respiración artificial uno mismo. L'autor era un ianqui del tot frívol, i sempre li agrairé les dues hores de lectura, interrompuda cada dos per tres per un atac de riure. Us en parlo, també, perquè aneu amb peus de plom amb els amics, i encara més amb els amics que no estan de filis. Tot i que la interpretació dels somnis sovint indica que els personatges somiats són un desplaçament, una substitució d'aquell amb qui realment se les tenia l'inconscient, francament no vull acabar petant en el somni d'algú altre. A més, l'Estatut m'empara; segons que diuen, tinc dret (!!!) a viure amb dignitat la meva pròpia mort. Ja us ho he advertit, que parlava de literatura barata. Sovint fa petar (???) de riure.

dimecres, de març 15, 2006

Cinema i vida

Hi ha un primer pla d'un actor que, des de temps immemorials (però no parlem d'arquelogia, que deia Groucho Marx), tinc present. L'actor és Alec Guinness, i me l'han recordat fa poc des de Mèxic (cartesdemexic.blogspot.com); la pel.lícula és El doctor Zhivago. La vaig veure per primera vegada quan (no em queda més remei, Groucho) tenia el cap ple de pardals llibertaris (bé, ple, ple, tampoc; ja tenia llavors algunes golfes al cervell on desar i conservar l'escepticisme i el tocar de peus a terra). Doncs bé, davant el prodigi d'expressivitat del rostre de Guinness, comissari polític i germanastre de Zhivago, en contemplar com el pobre doctor robava, desesperat, trossos de fusta, les golfes se'm van inundar, per primera vegada conscientment, de pragmatisme. Guinness, amb tota la tristesa de què era capaç, deixa fer Zhivago sense intervenir-hi, des de la distància, alhora que es recorda a si mateix que son germà seria amb raó condemnat a mort si el pesquessin, perquè un home robant quatre fustes per tal de sobreviure és patètic, però milions d'homes fent el mateix ensorrarien el sistema soviètic. Mai he dubtat que va ser aquell rostre, la seva profunda humanitat, qui em va portar a adonar-me de la grandesa en l'acceptació conseqüent de la realitat i els seus límits, sovint horribles. Des d'aleshores, aquesta mirada comprensiva envers el pragmatisme, m'acompanya sempre, fins al punt de trobar sovint molt més mesquí l'idealisme, més estúpides les il.lusions, més atractiu el seny. Alec Guinness -les seves faccions en un primer pla cinematogràfic, una breu escena- em va guarir per sempre, tot i que vaig allargar encara el joc, dels afanys revolucionaris i altres malalties infantils.

dissabte, de març 04, 2006

Viatges i viratges

Nit de divendres. Entrepans o pizzes, coca-coles i coronites, pel.lícules familiars en família. Veiem "El viatge de l'Emperador". És una fantasia documental d'una bellesa extrema. La vida i la mort dels pingüins (blancs quan avancen entusiasmats pel paisatge, negressíms en l'adéu, pinzellades de llum daurada a la testa) en un món glacial. I se't fa difícil de no preguntar per allò que no té resposta, difícil de no parlar quan, segons el manament de Wittgenstein, s'ha de callar. Difícil i inútil, perquè també has après que són les úniques preguntes i l'únic barboteig que, en definitiva, paguen la pena. La pena.

A la tarda m'ha vingut a veure un veí, en el passat company de feina. Feia anys que no parlàvem. Ens trobem sovint, ens saludem amb somriure cordial, de vegades deixem anar alguna evidència que acordi, d'immediat i de manera inapel.lable, l' en passant. Té fama d'home de poques paraules, capficat i nerviós, entotsolat. Diries, en veure'l, que la vida és un seguit de tràmits de burocràcia kafkiana, que cal anar superant depressa i corrents, per arribar a on? En ser alt i de cabells blanquinosos i mal tallats, la gent, que no sap, el té per intel.lectual despistat, i desconsiderat, diguem-ho clar. Li parlo de l'estat de la qüestió i ell es remet, com sempre (un o dos cops) que ens hem assegut junts, al punt just on el fill, al set anys i d'una malaltia llarga, es mor. Ha passat molt de temps, però ¿qui es creu que amb el temps...? Amb el temps, es fa més immensa i estranya l'escala del desastre. "I desitges que es mori", diu en present i amb llàgrimes als ulls. I entenc que aquest desig l'ha atrapat i l'ha deixat sense temps propi. Ja a soles, em pregunto per què no puc abraçar-lo quan seria l'únic gest pertinent. M'ho pregunto, tot i saber que no, no és possible de fer-ho. Temptejo de parlar-ne, perquè no és cert que s'hagi de callar. Només faltaria.