Viatges i viratges

Nit de divendres. Entrepans o pizzes, coca-coles i coronites, pel.lícules familiars en família. Veiem "El viatge de l'Emperador". És una fantasia documental d'una bellesa extrema. La vida i la mort dels pingüins (blancs quan avancen entusiasmats pel paisatge, negressíms en l'adéu, pinzellades de llum daurada a la testa) en un món glacial. I se't fa difícil de no preguntar per allò que no té resposta, difícil de no parlar quan, segons el manament de Wittgenstein, s'ha de callar. Difícil i inútil, perquè també has après que són les úniques preguntes i l'únic barboteig que, en definitiva, paguen la pena. La pena.

A la tarda m'ha vingut a veure un veí, en el passat company de feina. Feia anys que no parlàvem. Ens trobem sovint, ens saludem amb somriure cordial, de vegades deixem anar alguna evidència que acordi, d'immediat i de manera inapel.lable, l' en passant. Té fama d'home de poques paraules, capficat i nerviós, entotsolat. Diries, en veure'l, que la vida és un seguit de tràmits de burocràcia kafkiana, que cal anar superant depressa i corrents, per arribar a on? En ser alt i de cabells blanquinosos i mal tallats, la gent, que no sap, el té per intel.lectual despistat, i desconsiderat, diguem-ho clar. Li parlo de l'estat de la qüestió i ell es remet, com sempre (un o dos cops) que ens hem assegut junts, al punt just on el fill, al set anys i d'una malaltia llarga, es mor. Ha passat molt de temps, però ¿qui es creu que amb el temps...? Amb el temps, es fa més immensa i estranya l'escala del desastre. "I desitges que es mori", diu en present i amb llàgrimes als ulls. I entenc que aquest desig l'ha atrapat i l'ha deixat sense temps propi. Ja a soles, em pregunto per què no puc abraçar-lo quan seria l'únic gest pertinent. M'ho pregunto, tot i saber que no, no és possible de fer-ho. Temptejo de parlar-ne, perquè no és cert que s'hagi de callar. Només faltaria.