Cinema i vida

Hi ha un primer pla d'un actor que, des de temps immemorials (però no parlem d'arquelogia, que deia Groucho Marx), tinc present. L'actor és Alec Guinness, i me l'han recordat fa poc des de Mèxic (cartesdemexic.blogspot.com); la pel.lícula és El doctor Zhivago. La vaig veure per primera vegada quan (no em queda més remei, Groucho) tenia el cap ple de pardals llibertaris (bé, ple, ple, tampoc; ja tenia llavors algunes golfes al cervell on desar i conservar l'escepticisme i el tocar de peus a terra). Doncs bé, davant el prodigi d'expressivitat del rostre de Guinness, comissari polític i germanastre de Zhivago, en contemplar com el pobre doctor robava, desesperat, trossos de fusta, les golfes se'm van inundar, per primera vegada conscientment, de pragmatisme. Guinness, amb tota la tristesa de què era capaç, deixa fer Zhivago sense intervenir-hi, des de la distància, alhora que es recorda a si mateix que son germà seria amb raó condemnat a mort si el pesquessin, perquè un home robant quatre fustes per tal de sobreviure és patètic, però milions d'homes fent el mateix ensorrarien el sistema soviètic. Mai he dubtat que va ser aquell rostre, la seva profunda humanitat, qui em va portar a adonar-me de la grandesa en l'acceptació conseqüent de la realitat i els seus límits, sovint horribles. Des d'aleshores, aquesta mirada comprensiva envers el pragmatisme, m'acompanya sempre, fins al punt de trobar sovint molt més mesquí l'idealisme, més estúpides les il.lusions, més atractiu el seny. Alec Guinness -les seves faccions en un primer pla cinematogràfic, una breu escena- em va guarir per sempre, tot i que vaig allargar encara el joc, dels afanys revolucionaris i altres malalties infantils.