Sona el telèfon i és un amiga, la qual darrerament està una mica baixeta. La noto alterada i, estranyament, em pregunta, a mi, si estic bé. Pse... Ja, però no estàs malalta, oi? Uuum...mNo. Tot plegat -m'explica- bé a tomb que s'ha despertat amarada de llàgrimes i angoixa després de somiar que jo -moi, c'est moi?- estava molt, molt malalta. Moribunda. Les dues hem llegit profusament el papa Freud (sí, ja sé, i així ens va) i hem compartit riallada. Però, jo, què voleu, aquesta mena de coses m'impressiona. De fet, tot seguit he començat a notar com un mareig...
Sortosament, per allò tan meravellós i tan freudià de l'associació d'idees, m'ha vingut al cap un llibre que vaig llegir ja fa molt de temps. Us en parlo per reivindicar la mala literatura, la literatura a qui mai cap crític literari reconeixerà com, a vegades, es mereix. Recordo el nom de la col.lecció, o de l'editorial..., no recordo. El papagayo. El títol sé que no l'oblidaré mai: Primeros auxilios para hipocondriacos. Recordo, també, el títol de dos capítols: Cómo construir un quirófano en la cocina i Cómo hacerse la respiración artificial uno mismo. L'autor era un ianqui del tot frívol, i sempre li agrairé les dues hores de lectura, interrompuda cada dos per tres per un atac de riure. Us en parlo, també, perquè aneu amb peus de plom amb els amics, i encara més amb els amics que no estan de filis. Tot i que la interpretació dels somnis sovint indica que els personatges somiats són un desplaçament, una substitució d'aquell amb qui realment se les tenia l'inconscient, francament no vull acabar petant en el somni d'algú altre. A més, l'Estatut m'empara; segons que diuen, tinc dret (!!!) a viure amb dignitat la meva pròpia mort. Ja us ho he advertit, que parlava de literatura barata. Sovint fa petar (???) de riure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada