divendres, de desembre 30, 2005

Entorn simbòlic a preservar

No ha estat pas aquesta la intenció que ens ha portat aquest migdia, a ell i a mi, a baixar a Barcelona, malgrat les personalíssimes i compartides circumstàncies adverses, doblement adverses per compartides (jo, fa dues nits, m'enduia la pitjor part, que consti. Per dir-ho clar, ell només havia de fer servir un conducte. Jo estava tan malament que anava repapiejant que em moro, que em moro. I també: Així no, cony, així no. Amb els ulls oberts, al costat de la meva petita ànima... Deliris). Es tractava, aquest migdia, de fer uns encàrrecs tan prosaics que ni de Saussure hi hagués parat a pensar, en simbolismes. Un entorn simbòlic, però, s'ha topat amb nosaltres, per dir-ho així. Sempre són perillosos. Deriven d'una divisió. En aquest cas, ell, el que venia amb mi, hagués fet via, nonchalant, del tot immune al símbol. Jo, en canvi, hi he caigut, com sempre, de quatre potes. Colmado Quilez, al centre del Quadrat d'Or. Un cop a dins, el silenci d'ell era espès. Jo hi he posat paraules, d'aquelles de sentit comú i pragmatisme i una mica de barra, mormolades a cau d'orella: donat que tu i jo estem com estem, i hem hagut de cancel.lar la festassa de la nit vella, fóra bo que intentéssim de compensar-ho amb una safateta de formatges suaus, una llauna d'espàrrecs i una lleu aroma de xampany entre campanada i campanada. Silenci -més espès- com a resposta. Al mostrador, he demanat tanda a un bon home, el qual m'ha assegurat -si cal li signo per escrit; és un miracle..., em deia, radiant-, que ja el despatxaven, que ja, doncs, em tocava, a mi, d'immediat. Aquí i tal dia com avui? li he preguntat, també radiant. Sí. Miracle!, miracle!, hem exclamat alhora. Ell, el que sol acompanyar-me, continuava entossudit en el com si res, aparentment nonchalant; però jo el conec; sé que sabia que tot just ens trobàvem en un primer round. Tot seguit, per començar a donar-li ràpid la raó, la tibantor ja clàssica, per bé que estranya, entre el dependent de torn i jo ha començat a deixar constància que érem, efectivament, en un entorn simbòlic. Ell, el que m'acompanya, ha començat a divertir-se, quasi imperceptiblement; ningú, sinó jo que l'acompanyo des de fa tants anys, ho podia notar. Quan el dependent ha tigut el compte fet, ell, cavaller en qualsevol circumstància, s'ha girat per pagar a la caixera que tenia darrera el clatell. Jo també, també m'he girat. I llavors he vist les galetes belgues. No es pot pas dir que entre formatge i formatge, suaus, i espàrrecs i xampany i alguna cosa més o ja en tenim prou..., jo no hagués diversificat els meus agilíssims ulls per tots els racons i raconets de les estanteries immenses, fins al sostre, de la botiga. Però, les galetones, ves, les he vist al final, quan el compte ja estava a punt de ser cobrat. L'operació Visa ha quedat aturada en sec. He fet un intent desesperat i vil per tal que la mateixa caixera em cobrés, a mi... No, ho sento, necessitarà un altre tiquet de mostrador. Ell, ja somreia obertament. També ho feia, el dependent, el qual, com que per la cosa del miracle no tenia altra feina, m'observava, expectant. Aconseguit el tiquet per als paquets de galetes belgues, he estat jo, ara, qui s'ha girat per desafiar la caixera del clatell dels nassos. A cau d'orella, però alt, li he dit, a ell, insistint, agònicament, a guanyar la partida d'una manera o altra: Així, segur que perden moltes vendes. Ell, el del silenci espès, ha parlat, per fi: I tant, prou que se'ls nota, preocupats. De fet, la rebotiga de licors era plena de gom a gom i el mostrador de xarcuteria començava a omplir-se, passat ja l'àngel del miracle.

Ha estat bastant després quan hem parat a una cantonada d'un eixample més grisós i imprecís. Ens calia comprar tall (no en tenen a Can Quilez). Ho reconec: Quin bé de déu de carnisseria i xarcuteria i licoreria, quasi nova de trinca. I quin bé de déu de dependents, que m'han dit "maca" i "carinyo" i m'han felicitat l'any nou, sota l'atempta mirada d'ell, que no m'ha donat l' esquena ni al moment de lliurar la Visa. En sortir li he recordat, a ell, una cosa essencial, però: Aquí, no venen Beluga, de cap classe. Li he recordat quasi amb llàgrimes als ulls, empipada per la trencadissa simbòlica que ara ens tocarà unir de nou. Molt més empipada si es té en compte que li he dit, a ell, a qui m'acompanya de fa molts anys i qui sap sobradament que jo no compro Beluga, tot i trobar-lo deliciós. Tinc les meves raons. No. No. Fred, fred... No és que faci boicot a Iran. A mamar tots els entorns simbòlics.

dissabte, de desembre 24, 2005

Al CAC i altres mitjans de comunicació


No hay una sola mentira, eso no; pero a cada diez líneas, la verdad empieza a dar gritos, echa a correr loca y desmelanada por los corredores de su templo, ¡no se reconoce! Puedo sorportar las mentiras -dice-. No puedo sobrevivir a esta sofocante verosimilitud

(Los Idus de Marzo, Thornton Wilder)

. . . . . . . . .



Feia temps que no trobava -potser perquè no la buscava, entre tants llibres d'història i filosofia-
una novel.la que em commogués com ho ha de fer una obra d'art. Vaig per la meitat i espero amb deler la fi del gran Juli Cèsar, a qui no puc deixar d'imaginar-me amb el rostre adust, personalíssim, de l'actor que l'interpreta a la sèrie Roma que aquests dies ens ofereix la Cuatro, dramatització -la de la sèrie- feta amb una naturalitat pasmosa, sorprenent en tractar-se de Roma, on és costum de carregar tintes de tota mena.

A l'espera de la mort de Cèsar, recordo les últimes paraules d'un altre gran Cèsar en una altra excel.lent novel.la, la de la Yourcenar.

Mínima alma mía, tierna y flotante, huésped y compañera de mi cuerpo, descenderás a esos parajes pálidos, rígidos y desnudos, donde habrás de renunciar a los juegos de antaño. Todavía un instante miremos juntos las riberas familiares, los objetos que sin duda no volveremos a ver... Tratemos de entrar en la muerte con los ojos abiertos...










divendres, de desembre 16, 2005

Bones festes d'hivern i un acudit

Una mama ossa polar passeja amb el seu cadell. L'osset pregunta:

- Mama ¿jo sóc un ós polar?

La mare respon, tranquil.litzadora:

-I és clar, que ets un osset polar. Ben maco.

Continuen caminant i el petit torna a formular la mateixa pregunta (tantes vegades com es cregui convenient per allargar el conte). La mare va responent, puntualment:

- Sí, que ho ets, tontaina. Guaita les orelletes, i el pèl tan blanc, i... Ets ben bé un ós polar! Però, ¿com és que et preocupa tant?

- És que tinc una mica de fred...

dimecres, de desembre 07, 2005

Dickens

L'Oliver Twist de Polanski, la primera vegada que -m'imagino- em deixo submergir en l'atmosfera de Dickens. M'hi vaig negar essent molt petita, quan em va caure a les mans el Conte de Nadal, el meu primer llibre inacabat. Em feia por i m'entristia fins a un punt insuportable. No he gosat mai tornar a Dickens, ni l'he recomanat a cap nen. Ara diuen que es pot gaudir de la versió cinematogràfica des dels set anys. No hi portaré el petit de casa, que tant ha disfrutat amb el Harry Potter per a més de tretze anys tot i tenir-ne nomes onze, que s'ho passa bé amb tantes sèries i pel.lícules violentes, violència de còmic que no provoca sentiments humans, només sobresalts del cor, mecànics com les muntanyes russes.

Les tardes de la meva primera infància malaltissa eren llarguíssimes, les maleïdes tardes d'hivern: fred i foscor i tedi; de les ombres sorgia la por; la por és una bombeta de cent vint-i-cinc que penja del sostre i que converteix una habitació familiar en una cova de malfactors. Així vaig aprendre a llegir -quin remei!-; recordo la meva sorpresa en desxifrar un titular de La Vanguardia; per què aquell dia i no un altre? Misteri. Sempre mirava les fotografies de La Vanguardia, que arribava puntualment i gratuïtament -el meu avi havia treballat al diari durant anys i panys-; de cop, em vaig fixar en les lletres, i tenien sentit, en tenien els contes, les revistes i els llibres, i jo era independent, i m'enfotia de la bombeta que tant m'havia fet la guitza, la primera gran sensació de poder sobre el món; llegia, com se sol dir, tot el que em queia a les mans. A El País, Elvira Lindo en parla, avui, de l'avorriment dels nens d'abans i de la lectura com a remei, tot fent-se ressò, diu, de Philip Roth. Dickens em va espatllar la festa: les ombres sorgien de les lletres, el llibres podien esdevenir pous fondíssims d'obscuritat total, tristesa i terror sense bombeta.

Oliver Twist, quina deseperança. Pura xamba, qüestió de sort, la bondat. No, no hi portaré els nois, excepte si, després de fregir tones de tall arrebossat, algun dels que avui dinen aquí em ve amb el plat buit i em diu que té més gana.

diumenge, de desembre 04, 2005

O plou o fa sol



Uns, defensen la Constitució contra l'Estatut. Les coses clares i el xocolata espès. Que vulguin aclarir-les més, les coses, enlluernant-les a plena llum del Sol, trobo que ja és passar-se de mida. Trobo, a més, que m'emprenyo molt.

Altres, defensen polifònicament l'Estatut. Ara bé, no sé si acabarà plovent però hi ha algun nuvolot que enfosqueix la cosa. Es xiuxiueja no sé què de pactes Mas Zapatito i d'altres turbulències; tots plegats voten una LOE, la qual entrava tan ampla, i en surt encotillada per competències estatals; per tant, almenys en teoria, la LOE votada se les heu amb el blindatge, també votat, de competències autonòmiques. Hi ha dos parlaments en joc, queda clar; i, certament, a un pot ploure, mentre l'altre fa com si sentís ploure... Ai! Trobo que també m'emprenyo molt.
Recordaré una cita de Heidegger, sempre tan meridianament fosc: La llum d'allò públic ho enfosqueix tot. Aaaah, aaara ho veig clar. O no?
Llàstima que els temps moderns s'hagin carregat el digne ofici de sereno, una de les competències dels quals era d'informar sobre el temps: Les dotze i ploveeent!