dimecres, de juliol 28, 2010

La catalana emprenyada per...


1.- L'arbitrarietat que es fa passar per llei.

2.- Les lleis de l'embut que es justifiquen només en base a bons sentiments. La temptació de ser bo és terrible (B.Brecht)

3.- Les lleis fetes en exclusiva per a enardir els ànims. Victòries i derrotes. Sí o no.

4.- Les lleis que prohibeixen sense rendir cap benefici objectiu per a la comunitat. Només preludien altres prohibicions. L'eròtica de la prohibició.

5.- Les lleis que prohibeixen tan arbitràriament que em deixen sense arguments davant dels arguments ben intencionats del meu fill adolescent. Les mares no existim per a explicar Freud i altres males herbes. Sí, fill meu, l'animal hi pateix, és obvi que hi pateix molt, sin comerlo ni beberlo. I encara: A casa, no maltractem els animals, mai, no. Guaita les gates...què formoses.

Fins aquí arribo. Em nego a rebaixar-me a assenyalar el bistec de vedella que en G. s'està cruspint; em nego a parlar de la pobra llagosta -quien la pillara- sobre la que Vargas Llosa basava, mentre se la cruspia, la seva argumentació protaurina a uns amics, segons que explicava en un article recent. Acabaríem parlant de les formigues. I no, perquè això sí que li he explicat, ja de ben petit, al meu fill: les paraules signifiquen. La paraula és el més important per als humans, ens humanitza i ens dignifica, no la podem fer servir en va. La paraula, i les lleis fetes de paraules que haurien de posar límits raonables i necessaris al nostre esperit de ramat, el qual, per cert, no es caracteritza per ser massa pacífic ni bondadós. A Catalunya, tampoc.

(en memòria de la meva àvia, del meu pare i del meu germà)

diumenge, de juliol 25, 2010

Per a emmarcar

Pobra Societat, Catalana i de Filosofia. Quan ens van començar a segar del tot l'herba sota els peus, vaig començar a apreciar enormement la intromissió de l'estat en l'educació del nostre país per mitjà de la "Inspección General del estado". Quines coses... "La de cosas que hemos visto", que deia un personatge a "Campanadas a medianoche".

dijous, de juliol 15, 2010

Plors i violes

Al final del tercer d'ESO, els tutors i coordinadors programen els dos únics grups de 4t que previsiblement tindràn el curs següent en funció de: No, no, aquest noi té capacitat per a fer batxillerat i carrera... Llavors, les matèries optatives que aquest noi escull són les de les opcions científico-tecnològiques. La resta, tot un grup sencer amb optatives de "socials"... doncs tropa. No sé si s'ha entès, ho repetiré: hi ha un grup de 4t d'ESO on s'hi apleguen tots aquells que, per diversos motius, no poden o no volen estudiar; aquest grup és el que, en llenguatge d'altres temps, en diríem de "lletres".

dilluns, de juliol 12, 2010

La balconització de Catalunya

En els darrers anys s'ha sentit a parlar del perill de balcanització d'Espanya. Em sembla que el perill real és a Catalunya. Hem començat pels balcons. La divisió és fonda, sempre ho ha estat. És tan fonda que és a flor de pell. Fins i tot, pot explicar l'augment del crit independentista a casa nostra. A casa, que en sabien força, sempre havia sentit a dir que d'independentistes, a Catalunya, històricament no n'hi havia hagut mai, estadísticament negligibles, vaja. Si donem un cert crèdit al crit d'ara, què ha canviat, doncs? Un país de dues comunitats consolidades per separat arran de la immigració de mitjans del segle XX. Aquest és el problema més preocupant que jo veig en la nostra penosa situació actual. La resta, ho areglarà l'aritmètica electoral i els pactes de supervivència posteriors; necessàriament, caldrà fer una catarsi, més o menys teatral, en tot cas, molt teatral, i començar com qui diu de zero. Vull dir que l' etapa Estatut i estralls passarà -la faran passar- ràpidament a la història. Per alguns articles, firmats a l'ensemble alguns, i declaracions de patums catalanes, d'un to sever, pompós, i, esclar, d'una buidor espaterrant, em temo que hi hagi la intenció de fer passar les gestes d'aquests anys a la història, no pas com un vodevil sinó com una etapa digna d'episodis nacionals. M'imagino algun jove historiador d'aquí a trenta o quaranta anys, Aviam, i què en pensava un Castellet de tot plegat? Em costa més d'imaginar la pregunta per un Ramoneda, però també hi cap. Doncs, heus ací l'article... Caram, quina hora més solemna, quin moment patri més cabdal...

Però, les dues comunitats s'han ensenyat les dents -i, sobretot, la llengua- des dels respectius balcons. Caldrà veure què passa amb la llengua. Si arriba la sang al riu de la doble xarxa escolar, per exemple. Aquí sí, que les corrents polítiques del futur immediat tenen un problema. Uns quants problemes, seriosos. Els partits polítics, prou que acabarien per tendir ponts, l'aritmètica parlamentària és implacable. Però, caldrà veure si la gent hi transita, si no amb cordialitat, amb certa normalitat.

divendres, de juliol 09, 2010

Anatomia d'un altre instant, tot desitjant que no calgui passar a l'autòpsia. De moment, el TC ja ens reconeix el dret a morir amb dignitat.



- Recuerde que puedo sacarle un millón de personas a la calle.
- ¿Y qué?

Primera conversa, a Madrid, entre Tarradellas i Suárez. Va ser un fiasco, tens, "bronco". Però, va donar bons resultats. Suárez es va quedar meravellat de l'astúcia del vell català, quan en sortir aquest de la reunió va declarar a la premsa, escuetament i contundentment, que tot havia anat com una seda. Aquell mateix dia, mentre Tarradellas feia la maleta per tornar a França, va rebre a l'hotel una trucada de part de Suárez, hi havia marge per a una altra reunió. Amb aquest home, ens hi podem entendre, diuen que devia pensar Suárez. Finalment, com tothom sap, es van entendre tant, que la Generalitat, i el seu President desconegut i fantasmagòric, van ser vistosament reconeguts en la seva continuïtat des de la República, un fet insòlit en la Transició. Per cert, quan Tarradellas torna de l'exili com a President, els carrers eren a vessar, a vessar de gent que fins feia com qui diu quatre dies no en sabia ni el nom ni l'existència, d'aquell català tan estimat -el desitjat-, que, per fi, ja era aquí, entre nosaltres (nosaltres? Heus aquí un problema). Afegeixo i insisteixo: per l'astúcia, no pas pel milió de persones al carrer. O, millor dit: És ociós i estèril, per fer-ho suau, un acte de masses que no tingui darrera una sòlida i astuta i, si cal i quan calgui, emmudida, visió política de la jugada.

dijous, de juliol 08, 2010

Records passats i records per al futur


M'agraden els "mundials" des que era petita i la casa s'omplia de veïns, sobretot nois -teníem tele, pagada a "cómodos plazos"; no vam ser dels primers a tenir-la, però tampoc dels últims- amics del meu germà gran. Era una festa. I així procuro viure'ls encara, com una festa.


- Mundial dels seixanta a Anglaterra. Final: Anglaterra-Alemanya. Els anglesos es veu (jo era força petita) que no s'havien caracteritzat per jugar massa net. Tothom anava a favor dels alemanys per justícia esportiva, excepte el meu avi. Encara el veig davant de la tele, a primera fila, amb el bastó alçat; Jo, de futbol, no hi entenc, ni m'agrada gaire. Tant se me'n fot qui guanyi... Ara, ara... això sí. Alemanya, mai de la vida! (hi havia un crescendo de bastó i de veu considerable, aquí) Milions de vegades, milions! els anglesos... Que guanyin els anglesos! La resta de l'audiència emprenyada amb l'avi: uuuUUU... Els anglesos, redéu! sentenciava, ja vermell de tanta passió com posava en el futbol que tant se li enfotia... Aquesta capacitat de contradir-se en dues frases i quedar-se tan ample, encara ara em meravella.

- Mon pare no acostumava a contradir-se mai: sempre anava a favor del contrincant de la selecció espanyola. Vés per on, pobre home, ara estaria "à la page", llavors estava més sol que la una. I encara més sol: España-URSS. Desafecció total fins a l'emprenyamenta. Ja s'ho faran, home, els uns i els altres. Se n'anava a l'habitació del costat amb un llibre. De què serveix veure un partit qualsevol si no hi pots posar emoció.

- Mundial del 98 a Bolívia. Festa grossa boliviana quan perd Argentina. Final: Brasil-França. Tothom, sense fisures, a favor de Brasil. Guanya, em sembla que merescudament, França. Descobreixo un jugador que m'enamora: Zinedine Zidane; i d'altres coses, que també m'enamoren, però que ja no pertanyen a cap esport.



- Recordaré (vaja, això espero) qüestions col.laterals que aquests tipus d'esdeveniments sempre generen, algunes de força divertides:

-El salt a la fama sense perdre la compostura d'aquesta noieta tan guapa, la Sara Carbonero. Ben fet, nena! Que n'aprenguin. I tots els periodistes de Tele 5 que retransmeten partits. Ho fan força bé.
-La increïble història del pop Paul. Ai, com he rigut.
-Un reportatge per la tele al matí d'ahir. Surten els carrers de Bilbao buits de banderes. Aparentment, indiferència total. Un noi entrevistat diu, amb mirada divertida: ...pero lo va a ver todo el mundo. En su casa, pero todos, pues.
-Un escrit de l'inefable senador del PNB... Sí, aquell del pentinat impossible. No em surt el nom. Va contra la selecció espanyola, i ens ho vol argumentar sòlidament: no sé què d'uns euros que cobraran els jugadors si guanyen; no sé què de la casa reial, i aquí ja deixo de llegir. Pesat. Digues-ho clar i euskaldun, i no hi fotis moralina.
-Faig un bot quan el gol d'en Puyol. Alemanya? Mai de la vida, Redéu. Tant se me'n fot, el futbol, però milions de vegades, milions...
-Fa uns anys, cap espanyol no català sabia dir pujol; li deien puyol a en Pujol. Ara, ara que n'han après una mica, li diuen, amb veu orgullosa i contundent, Puchol a en Puyol.

dissabte, de juliol 03, 2010