MISERERE
Deixeu-vos de ministres i periodistes, i escolteu-lo, si voleu pujar al cel. No fa gaire me'l va regalar una amiga; recordo un text de la Yourcenar... totes les coses de les que gaudeixo, les dec a amics que me les han donat a conèixer; i va desgranant-ne algunes i recordant els amics.
És un consell per als amics, doncs.
divendres, novembre 06, 2009
dissabte, octubre 31, 2009
D'ací d'allà, d'això i d'allò altre
Juliana, precís, quirúrgic, al rovell de l'ou (A La Vang d'avui): España, sin embargo, no es Italia. Quinientos años de sólida tradición estatal nos contemplan. De manera que toda devaluación jurídica y moral de la política politizada es compensada automáticamente por una revalorización de la autoridad del Estado.
Per contra, batré una mica els ous, sense pretendre fer cap truita:
- Se sentia, molt sovint, massa, esmentar l'exèrcit, tot fent-ne escarni; un pam i pipa estúpid per il.lús adreçat a la paraula "tanc"; una cosa com ara: No ens poden enviar els tancs, és del tot impossible a l'Europa d'avui. Sempre he pensat que qui té tancs, els pot fer anar on vulgui, quan vulgui, altra cosa és que la jugada sigui exitosa. Ho sabia molt bé Don Sabino Fernández Campo (Ah, ¿pero hay que morirse?); finíssim i lúcid en general, apel.lava pel boc gros, com a general, al poder constitucional del cap de l'exèrcit, el Rei, per fer moure l'exèrcit en cas que la Unitat Pàtria es trobés amenaçada per alguna barroera deriva electoralista de la classe política (Escritos morales y políticos; llibre meu que té en prèstec, diria que sense saber-ho, un amic; llibre publicat, i llegit per mi, molt abans que se sentís a parlar d'un tal ZP, per exemple).
- La madre dels ous: Essent alcaldessa (que consti que em cau simpàtica, la Manuela) va permetre -què dic: va imposar!- que el tresorer i l'interventor de l'Ajuntament fossin nomenats de manera provisional, és a dir, a dit (encara hi són, provisionalment instal.lats) fins a convocar unes oposicions funcionarials, que, exacte!, passats els anys i panys encara no s'han convocat, ni se les espera. La demagògia contra els funcionaris és fàcil i, sovint, té algun grau, elevat, de raó. Però, tanmateix, no deixen de ser un contrapès al poder polític. Ja prou coneguda només l'esmento, l'anècdota del conserge fotent-se del ministre per temporer. Curiosament, l'esquerra nostrada, a Madrit i a Santa Coloma, ha fet cavall de batalla de la desfuncionarització dels ajuntaments, de l'ensenyament... De la desfuncionarització de l'Estat (per sort, encara no se n'han sortit).
- Filla com sóc, i germana, cosina, tieta, cunyada, amiga... de catalanistes independentistes, tot i no compartir en absolut la dèria de la independència (preservo, per damunt de tot, la independència del meu criteri), m'estimo amargament aquest país desolat. Catalunya.
Juliana, precís, quirúrgic, al rovell de l'ou (A La Vang d'avui): España, sin embargo, no es Italia. Quinientos años de sólida tradición estatal nos contemplan. De manera que toda devaluación jurídica y moral de la política politizada es compensada automáticamente por una revalorización de la autoridad del Estado.
Per contra, batré una mica els ous, sense pretendre fer cap truita:
- Se sentia, molt sovint, massa, esmentar l'exèrcit, tot fent-ne escarni; un pam i pipa estúpid per il.lús adreçat a la paraula "tanc"; una cosa com ara: No ens poden enviar els tancs, és del tot impossible a l'Europa d'avui. Sempre he pensat que qui té tancs, els pot fer anar on vulgui, quan vulgui, altra cosa és que la jugada sigui exitosa. Ho sabia molt bé Don Sabino Fernández Campo (Ah, ¿pero hay que morirse?); finíssim i lúcid en general, apel.lava pel boc gros, com a general, al poder constitucional del cap de l'exèrcit, el Rei, per fer moure l'exèrcit en cas que la Unitat Pàtria es trobés amenaçada per alguna barroera deriva electoralista de la classe política (Escritos morales y políticos; llibre meu que té en prèstec, diria que sense saber-ho, un amic; llibre publicat, i llegit per mi, molt abans que se sentís a parlar d'un tal ZP, per exemple).
- La madre dels ous: Essent alcaldessa (que consti que em cau simpàtica, la Manuela) va permetre -què dic: va imposar!- que el tresorer i l'interventor de l'Ajuntament fossin nomenats de manera provisional, és a dir, a dit (encara hi són, provisionalment instal.lats) fins a convocar unes oposicions funcionarials, que, exacte!, passats els anys i panys encara no s'han convocat, ni se les espera. La demagògia contra els funcionaris és fàcil i, sovint, té algun grau, elevat, de raó. Però, tanmateix, no deixen de ser un contrapès al poder polític. Ja prou coneguda només l'esmento, l'anècdota del conserge fotent-se del ministre per temporer. Curiosament, l'esquerra nostrada, a Madrit i a Santa Coloma, ha fet cavall de batalla de la desfuncionarització dels ajuntaments, de l'ensenyament... De la desfuncionarització de l'Estat (per sort, encara no se n'han sortit).
- Filla com sóc, i germana, cosina, tieta, cunyada, amiga... de catalanistes independentistes, tot i no compartir en absolut la dèria de la independència (preservo, per damunt de tot, la independència del meu criteri), m'estimo amargament aquest país desolat. Catalunya.
dilluns, agost 31, 2009
Pernil serranu
A casa dels meus pares, la classificació del pernil era de simplicitat binària: dolç o serranu. Durant una temporada d'anèmia persistent vaig gaudir a diari del remei fastuós d'injeccions de pa amb tomàquet i pernil (serranu). A l'adolescència, en fer incursions fora del cercle familiar, vaig anar descobrint la bigarrada taxonomia hispànica pel que fa al pernil, així com la contundència dels noms amb què era designat: Pata Negra. Cinco Jotas. Jabugo. El descobriment de la paraula jabugo va anar acompanyat de lascívia als ulls d'uns homes, que em miraven, penjats a la barra d'un bar. ¡Jamón de Jabugo! Llavors, des de ben jovenetes, les noies estàvem avesades a sentir-nos dir de tot. Però... Jabugo!?..., em va intrigar i impressionar vívament. La meva precoç i penetrant intuïció, em va portar deseguida a inferir que si aquells homes parlaven de pernil, segur que no parlaven de pernil dolç. És a dir: parlaven de pernil serranu.
Així que torno, serrana, però ja no jabugo, encara emocionada i agraïda a la vida; torno de Salamanca a tocar d'Extremadura, després d'una setmaneta deliciosa entre porcs negríssims amorrats a unes alzines bonsaiques, les branques de les quals pengen cap per avall i a dos pams de terra, i són a vessar de fruits; tots els camps semblen habitats per exèrcits d'arbres desertors i, per tant, mai derrotats. Victòria homèrica per a qui sap trobar el lloc on poder vinclar-se sense capitular. I no aprofitaré que el Pisuerga passa per Valladolid, acabo de passar el Pisuerga al costat de Valladolid i, de moment, ja en tinc prou. Atenció, però, perquè saber on vinclar-se sense capitular, és el moll de l'os de tots els tràfecs vitals, i allà on ens juguem també l'elegància del gest.
A casa dels meus pares, la classificació del pernil era de simplicitat binària: dolç o serranu. Durant una temporada d'anèmia persistent vaig gaudir a diari del remei fastuós d'injeccions de pa amb tomàquet i pernil (serranu). A l'adolescència, en fer incursions fora del cercle familiar, vaig anar descobrint la bigarrada taxonomia hispànica pel que fa al pernil, així com la contundència dels noms amb què era designat: Pata Negra. Cinco Jotas. Jabugo. El descobriment de la paraula jabugo va anar acompanyat de lascívia als ulls d'uns homes, que em miraven, penjats a la barra d'un bar. ¡Jamón de Jabugo! Llavors, des de ben jovenetes, les noies estàvem avesades a sentir-nos dir de tot. Però... Jabugo!?..., em va intrigar i impressionar vívament. La meva precoç i penetrant intuïció, em va portar deseguida a inferir que si aquells homes parlaven de pernil, segur que no parlaven de pernil dolç. És a dir: parlaven de pernil serranu.
Així que torno, serrana, però ja no jabugo, encara emocionada i agraïda a la vida; torno de Salamanca a tocar d'Extremadura, després d'una setmaneta deliciosa entre porcs negríssims amorrats a unes alzines bonsaiques, les branques de les quals pengen cap per avall i a dos pams de terra, i són a vessar de fruits; tots els camps semblen habitats per exèrcits d'arbres desertors i, per tant, mai derrotats. Victòria homèrica per a qui sap trobar el lloc on poder vinclar-se sense capitular. I no aprofitaré que el Pisuerga passa per Valladolid, acabo de passar el Pisuerga al costat de Valladolid i, de moment, ja en tinc prou. Atenció, però, perquè saber on vinclar-se sense capitular, és el moll de l'os de tots els tràfecs vitals, i allà on ens juguem també l'elegància del gest.
dijous, agost 06, 2009
Paranimf de la Universitat de Salamanca (12 d'octubre del 36 -Fiesta de la Raza)
El Rector, don Miguel de Unamuno, presideix l'acte en nom de Franco, no té previst d'intervenir-hi. Serà un acte estrany. Tragicòmic. A Unamuno, l'hauran de treure a corre-cuita per evitar que el públic el linxi. L'antagonista és Millán Astray (sec com un all, mutiladíssim: sense ull, sense braç, amb cicatriu aparatosa a la cara). Unamuno i Millán, ambdos sanguinis, un d'ells sanguinari, es van neguitejant. Se sent allò de ¡Viva la muerte!
- (Unamuno) No aguanto más. ¡Esto es una vergüenza!.- Finalment s'aixeca i comença un discurs improvisat per la indignació, on defensa catalans i bascos (per cert, siempre en el candelabro, que deia aquella) dels atacs verbals de qui l'ha precedit en l'ús de la paraula.
- (Millán) ¡¿Puedo hablar?! ¡¿Puedo hablar?! -Millán parla. Contra el País Basc i Catalunya, dos cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en carne viva y sana como un frío bisturí. La carne sana es la tierra; la enferma, su gente. El general continua la seva arenga; obté un èxit apoteòsic entre el públic.
Però, Unamuno va a la seva.
- (Unamuno) A veces callar significa mentir; porque el silencio puede interpretarse como aquiescencia (...) Quisiera comentar el discurso, por llamarlo de algún modo, de Millán Astray (...) Acabo de oír el grito necrófilo o insensato de "¡Viva la Muerte!". Esto me suena lo mismo que ¡muera la vida! Esta ridícula paradoja me parece repelente. Puesto que fue proclamada en homenaje al último orador entiendo que fue dirigida a él, si bien de una forma excesiva y tortuosa, como testimonio de que él mismo es un símbolo de la muerte. ¡Y no otra cosa! El general Millán Astray es un inválido. No es preciso decirlo en un tono más bajo. Es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Pero los extremos no sirven como norma (...) Un inválido que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes, que era un hombre, no un superhombre, viril y completo a pesar de sus mutilaciones, un inválido, como dije, que carezca de esa superioridad del espíritu, suele sentirse aliviado viendo cómo aumenta el número de mutilados alrededor de él.
El general Millán Astray no es uno de los espíritus selectos (...), el general Millán Astray quisiera crear una España nueva, creación negativa sin duda, según su propia imagen. Y por ello desearía ver a una España mutilada (...)
Pocs segons després, arriba el plat fort. Un crit desesperat, un crit d'impotència i ràbia.
-(Millán) ¡Muera la inteligencia!
Surt a escena Pemán, amb una línia de diàleg minsa, no exempta de comicitat.
-(Pemán) ¡No! ¡Viva la inteligencia! ¡Mueran los malos intelectuales!
Unamuno aguanta.
-(Unamuno) ¡Este es el templo de la inteligencia y yo soy su sumo sacerdote! Acaba el discurs parlant de véncer i convèncer, de força i de raó.
I, dintre de pocs dies, explicaré aquesta història, amb tots els escarafalls que calgui, amb fotos dels personatges principals incloses, a dos adolescentes (fill i fillol) postpostmoderns; l'explicaré dins de la mateixa Universitat de Salamanca, espero que al paranimf. Espero que els interessi i els emocioni, que els faci riure i els faci pensar. Altrament... Altrament es quedaran sense gelat, com-a-mí -nim.
El Rector, don Miguel de Unamuno, presideix l'acte en nom de Franco, no té previst d'intervenir-hi. Serà un acte estrany. Tragicòmic. A Unamuno, l'hauran de treure a corre-cuita per evitar que el públic el linxi. L'antagonista és Millán Astray (sec com un all, mutiladíssim: sense ull, sense braç, amb cicatriu aparatosa a la cara). Unamuno i Millán, ambdos sanguinis, un d'ells sanguinari, es van neguitejant. Se sent allò de ¡Viva la muerte!
- (Unamuno) No aguanto más. ¡Esto es una vergüenza!.- Finalment s'aixeca i comença un discurs improvisat per la indignació, on defensa catalans i bascos (per cert, siempre en el candelabro, que deia aquella) dels atacs verbals de qui l'ha precedit en l'ús de la paraula.
- (Millán) ¡¿Puedo hablar?! ¡¿Puedo hablar?! -Millán parla. Contra el País Basc i Catalunya, dos cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en carne viva y sana como un frío bisturí. La carne sana es la tierra; la enferma, su gente. El general continua la seva arenga; obté un èxit apoteòsic entre el públic.
Però, Unamuno va a la seva.
- (Unamuno) A veces callar significa mentir; porque el silencio puede interpretarse como aquiescencia (...) Quisiera comentar el discurso, por llamarlo de algún modo, de Millán Astray (...) Acabo de oír el grito necrófilo o insensato de "¡Viva la Muerte!". Esto me suena lo mismo que ¡muera la vida! Esta ridícula paradoja me parece repelente. Puesto que fue proclamada en homenaje al último orador entiendo que fue dirigida a él, si bien de una forma excesiva y tortuosa, como testimonio de que él mismo es un símbolo de la muerte. ¡Y no otra cosa! El general Millán Astray es un inválido. No es preciso decirlo en un tono más bajo. Es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Pero los extremos no sirven como norma (...) Un inválido que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes, que era un hombre, no un superhombre, viril y completo a pesar de sus mutilaciones, un inválido, como dije, que carezca de esa superioridad del espíritu, suele sentirse aliviado viendo cómo aumenta el número de mutilados alrededor de él.
El general Millán Astray no es uno de los espíritus selectos (...), el general Millán Astray quisiera crear una España nueva, creación negativa sin duda, según su propia imagen. Y por ello desearía ver a una España mutilada (...)
Pocs segons després, arriba el plat fort. Un crit desesperat, un crit d'impotència i ràbia.
-(Millán) ¡Muera la inteligencia!
Surt a escena Pemán, amb una línia de diàleg minsa, no exempta de comicitat.
-(Pemán) ¡No! ¡Viva la inteligencia! ¡Mueran los malos intelectuales!
Unamuno aguanta.
-(Unamuno) ¡Este es el templo de la inteligencia y yo soy su sumo sacerdote! Acaba el discurs parlant de véncer i convèncer, de força i de raó.
I, dintre de pocs dies, explicaré aquesta història, amb tots els escarafalls que calgui, amb fotos dels personatges principals incloses, a dos adolescentes (fill i fillol) postpostmoderns; l'explicaré dins de la mateixa Universitat de Salamanca, espero que al paranimf. Espero que els interessi i els emocioni, que els faci riure i els faci pensar. Altrament... Altrament es quedaran sense gelat, com-a-mí -nim.
dilluns, agost 03, 2009
diumenge, agost 02, 2009
Yes. Can you? (article publicat a l'ABC d'ahir i enllaçat des de "Bitácora Almendrón"
http://http://www.almendron.com/tribuna/26143/una-educacion-para-salir-de-la-crisis/
dissabte, agost 01, 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
