diumenge, de maig 21, 2006

Els ultres


El País publica un reportatge sobre la imparable marxa de la ultradreta a Bèlgica.

El partido neofascista flamenco obtuvo en Flandes -la mayor región de Bélgica, con seis millones de habitantes- el 25% de los votos en las elecciones regionales de 2004, y esa cifra ronda el 35% en Amberes, la primera ciudad flamenca y la segunda en importancia en el país, después de Bruselas.

Aquest neofeixisme flamenc té com a fita la independència de Flandes, al crit (segons vaig llegir en un altre lloc fa pocs dies) "Que rebenti, Bèlgica". Certament, cal precisar que els ultres guanyen terreny a molts altres països europeus (Noruega, Suïssa, Dinamarca, Àustria) sense fites separatistes de cap mena. En tot cas, a Bèlgica, la resta de partits polítics comencen a discutir la conveniència del denominat "cordó sanitari", un pacte de començaments de la dècada dels noranta a partir del qual la ultradreta queda relegada a l'oposició, la qual cosa interessa sobretot als socialistes que assoleixen cotes de poder en funció de pactes postelectorals i no pas sempre en correlació amb l'aritmètica de la soberania popular.

Allò que sí que és del tot comú a tota la ultradreta és, òbviament, el tema de la immigració tractat des del més pur i estúpid i criminal racisme. Val a dir que em congratulo que a Espanya sigui pràcticament inexistent la ultradreta racista, tant des de posicions espanyolistes com des de les independentistes. Per ara.

I, en referir-me a la immigració, és inevitable que em vingui a la ment el drama que aquests dies s'esdevé a Canàries. Els centres d'acolliment i els efectius sanitaris sembla que comencen a estar desbordats. Em pregunto, també, no pas per a fer demagògia -Déu me'n guard-, ans al servei del més pur sarcasme, què se n'ha fet de tota aquella gernació de jovent peninsular, moralment i físicament tan sa i entusiasta; milers d'escamots de joves armats amb mascaretes i guants, que declaraven una guerra heroica, sense quarter, al "chapapote-nunca-mais". Em responc que potser aquesta mena de moviments de masses benintencionades es guien pel famós i invisible subconscient col.lectiu. El subconscient col.lectiu, invisible i sàviament amoral, segur que deu tenir ben present que el petroli és un bé escàs mentre que els pobres del món són un mal abundant.

dimecres, de maig 17, 2006

Freud II


Samuel Shem és el pseudònim de S.J. Bergman, psiquiatre y director de la secció clínica a la facultat de medicina de Harvard. Shem ha escrit una novel.la, La Casa de Dios, que entre els estudiants de medicina dels EEUU és coneguda com La Biblia. És un relat brutal i divertidíssim sobre el funcionament d'un gran hospital i l'experiència del primer any d'un resident, el qual, finalment, com a sortida a l'infern dels cossos malalts i mortals, sovint dels cossos malalts i mortals que es resisteixen a morir, endollats a tota la tecnologia a l'ús, decideix d'especialitzar-se en psiquiatria. Samuel Shem té una segona novel.la, Monte Miseria, on explica la seva experiència com a psiquiatre, alhora que fa un repàs, una bona repassada, a les diferents teories entorn de les malalties mentals i a les males pràctiques que, unides sovint a una absoluta manca d'ètica professional, generen. Monte Miseria no és una gran novel.la, no està a l'alçada de la primera, però és bo de llegir-la per a fer-se càrrec amb més propietat de la desídia i dels desastres terapèutics en l'espinós terreny de la psiquiatria. Shem només salva allò salvable sempre, els éssers humans -pocs- que, des la lucidesa, fugint de la fàcil sortida de l'autoengany, afronten amb certa dignitat i molta humanitat la seva professió.

M'encomano, doncs, a Shem, en aquesta saga de posts dedicats a Freud, pel que fa a les qüestions terapèutiques, que són les que menys m'interessen i menys conec, donat que m'he apropat a Freud des de la filosofia. M'encomano, també -no m'ho vull deixar al tinter- a tots els encerts psicoanalítics que he llegit en relació al bigarrat món mental dels nens. Ningú coneix els nens tan bé com els bons terapeutes clínics. Estic del tot convençuda que, quan es tenen fills petits, és fonamental haver llegit una mica al respecte: Dolto, A. Freud, Klein, Winnicott, Bettelheim... Entens molt millor què passa i t'estalvies sovint de fer marrades en l'enfocament dels problemes dels menuts, problemes que no ho són gens de menuts. Només cal observar els nens per adonar-se de l'encert dels plantejaments teòrics de la psicoanàlisi; amb els mecanismes de defensa a mig construir, el comportament dels nens és el gran aval empíric que permet que part de la teoria passi pel sedàs de la falsabilitat. Quan Freud va publicar les seves tesis sobre la sexualitat infantil es va generar entre la comunitat científica un murmuri d'escàndol, seguit per una negació rotunda i un silenci lapidari. El mateix Freud se'n feia creus, del cretinisme dels col.legues. "Si jo només explico allò que totes les mainaderes del món saben"!

dimarts, de maig 16, 2006

Cohen, Solal. I, de mare, només n'hi ha una

La meva relació amb el gran escriptor jueu en llengua francesa, Albert Cohen, ha estat breu. Fa anys vaig començar a llegir Bella del Señor i no vaig arribar a la meitat de la novel.la. També vaig llegir, sencer, el relat elegíac El libro de mi madre, llibre que aquesta nit he rellegit. Recordo perfectament perquè vaig abandonar Solal, l'atractiu protagonista de la saga novel.lística de Cohen. Servit en una prosa brillant i minuciosa, el personatge s'endinsava en la seva autodestrucció alhora que desemmascarava amb brillant i minuciosa manca de pietat el món luxós, refinadíssim i mesquí de l'alta diplomàcia internacional. Solal es movia pels salons de diplomàtics i polítics amb mirada d'olímpic menyspreu; la seva radiografia posava de manifest les estratègies brutals de supervivència en el poder i la glòria mundanes, i la vacuïtat de l' empresa, que convertia la brutalitat en profund cretinisme; els prohoms convertits en insectes vistosos i llefiscosos, als quals Solal esmerçava totes les seves energies a humiliar, com un nen petit que juga cruelment amb un niu de formigues, tot i saber que, al capdavall, era el seu món, si bé, certament, com a parvenu perpetu. Solal, jueu i apàtrida per sempre, que fantasieja, arrogant, amb la utopia de ser estimat, no per la seva magnífica presència física, si no per si mateix (?); no per les seves genials males arts, ans per la seva imperícia. No pel seu poder, per la seva debilitat. Estimat incondicionalment, com un fill. Fins aquí vaig arribar amb Bella del Señor, amb el convenciment que l'autor havia caigut de quatre potes en allò que volia destruir. Pàgines i pàgines d'immersió incansable i nauseabunda en una festa de l'alta societat, em van portar a posar un punt final propi a la novel.la.

A El libro de mi madre, Cohen plora la mort de la seva mare, pobra dona, humil i maldestra, única persona que l'ha estimat incondicionalment, prototipus d'abnegada mare jueva. És un relat esplèndit i punyent, escrit sota la síndrome terrible del sentiment de culpa. Confessió de la culpa de qui foragita, avergonyit, la mare, la dèbil presència de la qual mai no estarà a l'alçada de l'esplendor del cercle social per on es mou el fill. Subtilment, molt subtilment, rere el penediment i el reconeixement de l'amor matern com a únic amor, com a única veritat amorosa (tal com deia Freud, per cert; l'amor d'una mare per un fill mascle és l'únic amor pur, sense ambivalències), a través de l'emocionant i descarnat, quasi descarat per impúdic, retrat que Cohen fa de la seva mare, s'hi amaga, també, encara, la vergonya i, per tant, la negació d'una mare mancada totalment de glamour. Imbècil i mesquí, estúpid, hipòcrita, deliciós glamour.

En cierta ocasión, André Gide, ese Lucifer pequeñoburgués, declaró que no se puede hacer buena literatura con los buenos sentimientos. Pero algunas obras del pasado y del presente lo desmienten. "El libro de mi madre" es una de ellas. Ho diu un tal Gérad Valbert, citat a la contraportada. No entraré en si Gide té rao o no; El libro de mi madre no el desmenteix, però.

dijous, de maig 11, 2006

Cronologies

L'Honorable Xavier Vendrell tenia 25 anys quan fabricava i posava bombetes. Bé, una adolescència massa allargassada i massa furiosa. No li dedicaria un post, ni una paraula. Si ho faig és perquè m'adono que dos anys abans del 1989, si el càlcul aritmètic no em falla (m'acostuma a fallar), s'esdevenia l'any 1987. L'any de la massacre d'Hipercor.
Un cop més, els fets, per molt brutals que siguin (o potser com més brutals siguin), no incideixen en la ideologia.
La imaginación y fuerza espiritual de los malvados de Shakespeare se detenía a la vista de una docena de cadáveres. Porque no tenían ideología. (A. Solzhenitsyn)

dilluns, de maig 08, 2006

Freud I

Darrerament llegeixo crítiques, d'ací d'allà, la majoria de procedència periodística, contra Freud. A cops, se'n parla brutalment, com si la psicoanàlisi fos de mena criminal, com si tingués la responsabilitat de milions de víctimes al darrere, juntament amb Stalin o Hitler. Em sorprenc. No hi he trobat, en aquesta mena d'inquisició antipsicoanalítica, pràcticament arguments, així que els pressuposo (sé de l'existència d'un llibre negre, editat darrerament, però no l'he llegit). Sospito que quasi tot es pot reduir a la consideració que el psiquisme humà no té cap importància en les malalties mentals i que, per tant, la cura introspectiva, ni ha estat cura ni res, ans al contrari, ha fet estralls. En el fons, deu tractar-se, en la plasmació estadística d'un fracàs, dels vells anatemes positivistes i neopositivistes, segons els quals la psicoanàlisi no és una ciència donat que el psiquisme no és res, pur epifenomen menyspreable científicament ("no plorem perquè estem tristos; estem tristos perquè plorem", deia un reputat conductista). I és clar, davant dels avenços farmacològics espectaculars (sense ironia), tota pèrdua de temps (i el temps, aquí, es perdria a bastament) interpretativa és una enganyifa, sovint mortal, sempre immoral. Ai, què feliç el món humà si les pocions de la investigació científica fossin ja garantia d'erradicació del sofriment psíquic! Si tot es degués a una mancança orgànica, fàcilment solventable, de liti o serotonina, per exemple. Potser cal recordar, però, que els antidepressius a l'ús són altament perillosos per a depressions de les dites endògenes perquè, a vegades, logren que el malalt recuperi l'equilibri psíquic suficient com per atinar a suïcidar-se; dir que els antipsicòtics d'última generació (tinc un amic que ha passat pel tràngol) poden provocar una mena de paràlisi que impedeix de parlar, però no pas de pensar. Efectes secundaris, en fi, efectes col.laterals. No descubreixo res de nou si dic, també, que, sovint el psiquiatre és limita a fer de farmàcia de guàrdia, i, si hi ha sort, adopta el capteniment del bon botiguer que fa petar una xerradeta amable, quatre llocs comuns, molta empatia, i passi-ho bé i són cent, si fa no fa; cent euros.

A Lacan (no és pas sant de la meva devoció), l'acusaven d'un escandalós nombre de suïcidis entre els seus pacients. Pacients, molts d'ells, que d'altres psiquiatres s'havien tret, prèviament, de sobre. Ni Freud ni Lacan se n'han sortit gaire bé, és cert. Què deu quedar, doncs? L'anar fent temptines per un territori altament ignot, suposo; territori on el reduccionisme cientifista hi té molt a fer, i la paraula interpretativa molt a dir. Seria engrescador -així ho creia Freud- cas que es tractés d'un mateix territori. Però no. Encara no se sap què coi és l'home, aquest recalcitrant animal malalt.

dijous, de maig 04, 2006

Anys i anys, per molts anys


Aquest 2006 ens remet al 150è aniversati del naixement de Freud. No ho vull deixar passar, tot i que aquests mollos d'ordenació i reiteració numèrica acostumen a deixar-me indiferent (oblidaria el dia del meu, d'aniversari, si la família no hi posés de la seva part). Però a Freud sempre m'agrada tornar, i aquesta és una bona ocasió. És un dels pensadors que més m'ha impressionat i que més m'ha obligat a llegir-lo i rellegir-lo. A més, tot i que la traducció que empro quasi sempre, no li fa justícia, Freud és una gran escriptor (va ser proposat per al Nobel el mateix any que el va guanyar -amb tota justícia- el gran Thomas Mann. Però se n'han vist d'altres, de Nobels, molt pitjors que Freud). Tinc la intenció, doncs, de dedicar-li unes quantes entrades. A veure...

Recordo la celebració, l'any 2000, del centenari de la publicació de La interpretació dels somnis. En el decurs d'un acte al paranimf de la Universitat de Barcelona, al qual vaig assistir, es va produir una anècdota preciosa. L'organitzador (psicoanalista reputat) que va presentar l'acte es va dirigir a una de les il.lutres invitades (psicòloga no psicoanalista) amb les següents paraules:

- Vull agredir l'assistència de la doctora tal...

Una remor, controladíssima per educació, és a dir, per repressió, va envair per uns segons l'auditori fins a evaporar-se del tot en direcció cap l'altíssim i pompós sostre. Després, tot va continuar segons el guió previst, avorridíssim i molt mediocre, per cert. Recordo Jordi Llovet i Nora Catelli (no sé gaire bé qui és, no sé si escric bé el seu nom), ambdos fent unes intervencions fluixíssimes, molt i molt primetes, que diria Pla. És a dir, que allò més destacat de la commemoració oficial a la Universitat de Barcelona, ho puc ben assegurar, va ser el divertit lapsus que he explicat. Es commemorava -repeteixo- el centenari de La interpretació dels somnis, obra que porta com a subtítol inquietant una cita de Virgili, Flectere si nequeo superos, acheronta movebo.

Un altre dia sacsejaré amb Freud els déus de l'infern, ja que jo tampoc he acabat d'avenir-me amb els celestials. Però, abans i després, tal i com prescriu el doctor Freud, cal riure -o millor, somriure; no ens passéssim pas, que no som a Nietzsche- una mica.