Freud I

Darrerament llegeixo crítiques, d'ací d'allà, la majoria de procedència periodística, contra Freud. A cops, se'n parla brutalment, com si la psicoanàlisi fos de mena criminal, com si tingués la responsabilitat de milions de víctimes al darrere, juntament amb Stalin o Hitler. Em sorprenc. No hi he trobat, en aquesta mena d'inquisició antipsicoanalítica, pràcticament arguments, així que els pressuposo (sé de l'existència d'un llibre negre, editat darrerament, però no l'he llegit). Sospito que quasi tot es pot reduir a la consideració que el psiquisme humà no té cap importància en les malalties mentals i que, per tant, la cura introspectiva, ni ha estat cura ni res, ans al contrari, ha fet estralls. En el fons, deu tractar-se, en la plasmació estadística d'un fracàs, dels vells anatemes positivistes i neopositivistes, segons els quals la psicoanàlisi no és una ciència donat que el psiquisme no és res, pur epifenomen menyspreable científicament ("no plorem perquè estem tristos; estem tristos perquè plorem", deia un reputat conductista). I és clar, davant dels avenços farmacològics espectaculars (sense ironia), tota pèrdua de temps (i el temps, aquí, es perdria a bastament) interpretativa és una enganyifa, sovint mortal, sempre immoral. Ai, què feliç el món humà si les pocions de la investigació científica fossin ja garantia d'erradicació del sofriment psíquic! Si tot es degués a una mancança orgànica, fàcilment solventable, de liti o serotonina, per exemple. Potser cal recordar, però, que els antidepressius a l'ús són altament perillosos per a depressions de les dites endògenes perquè, a vegades, logren que el malalt recuperi l'equilibri psíquic suficient com per atinar a suïcidar-se; dir que els antipsicòtics d'última generació (tinc un amic que ha passat pel tràngol) poden provocar una mena de paràlisi que impedeix de parlar, però no pas de pensar. Efectes secundaris, en fi, efectes col.laterals. No descubreixo res de nou si dic, també, que, sovint el psiquiatre és limita a fer de farmàcia de guàrdia, i, si hi ha sort, adopta el capteniment del bon botiguer que fa petar una xerradeta amable, quatre llocs comuns, molta empatia, i passi-ho bé i són cent, si fa no fa; cent euros.

A Lacan (no és pas sant de la meva devoció), l'acusaven d'un escandalós nombre de suïcidis entre els seus pacients. Pacients, molts d'ells, que d'altres psiquiatres s'havien tret, prèviament, de sobre. Ni Freud ni Lacan se n'han sortit gaire bé, és cert. Què deu quedar, doncs? L'anar fent temptines per un territori altament ignot, suposo; territori on el reduccionisme cientifista hi té molt a fer, i la paraula interpretativa molt a dir. Seria engrescador -així ho creia Freud- cas que es tractés d'un mateix territori. Però no. Encara no se sap què coi és l'home, aquest recalcitrant animal malalt.