Anys i anys, per molts anys

Aquest 2006 ens remet al 150è aniversati del naixement de Freud. No ho vull deixar passar, tot i que aquests mollos d'ordenació i reiteració numèrica acostumen a deixar-me indiferent (oblidaria el dia del meu, d'aniversari, si la família no hi posés de la seva part). Però a Freud sempre m'agrada tornar, i aquesta és una bona ocasió. És un dels pensadors que més m'ha impressionat i que més m'ha obligat a llegir-lo i rellegir-lo. A més, tot i que la traducció que empro quasi sempre, no li fa justícia, Freud és una gran escriptor (va ser proposat per al Nobel el mateix any que el va guanyar -amb tota justícia- el gran Thomas Mann. Però se n'han vist d'altres, de Nobels, molt pitjors que Freud). Tinc la intenció, doncs, de dedicar-li unes quantes entrades. A veure...

Recordo la celebració, l'any 2000, del centenari de la publicació de La interpretació dels somnis. En el decurs d'un acte al paranimf de la Universitat de Barcelona, al qual vaig assistir, es va produir una anècdota preciosa. L'organitzador (psicoanalista reputat) que va presentar l'acte es va dirigir a una de les il.lutres invitades (psicòloga no psicoanalista) amb les següents paraules:

- Vull agredir l'assistència de la doctora tal...

Una remor, controladíssima per educació, és a dir, per repressió, va envair per uns segons l'auditori fins a evaporar-se del tot en direcció cap l'altíssim i pompós sostre. Després, tot va continuar segons el guió previst, avorridíssim i molt mediocre, per cert. Recordo Jordi Llovet i Nora Catelli (no sé gaire bé qui és, no sé si escric bé el seu nom), ambdos fent unes intervencions fluixíssimes, molt i molt primetes, que diria Pla. És a dir, que allò més destacat de la commemoració oficial a la Universitat de Barcelona, ho puc ben assegurar, va ser el divertit lapsus que he explicat. Es commemorava -repeteixo- el centenari de La interpretació dels somnis, obra que porta com a subtítol inquietant una cita de Virgili, Flectere si nequeo superos, acheronta movebo.

Un altre dia sacsejaré amb Freud els déus de l'infern, ja que jo tampoc he acabat d'avenir-me amb els celestials. Però, abans i després, tal i com prescriu el doctor Freud, cal riure -o millor, somriure; no ens passéssim pas, que no som a Nietzsche- una mica.