dilluns, de novembre 26, 2007

Clàssics

Tot llegint "La democracia en América", trobo, entre moltes altres, la següent perla; de fet, els llibres considerats clàssics, ho són, també i potser sobretot, pels pous d'intel.ligència, que s'hi troben, com de passada (no és de passada, en aquest cas, en el llibre de Tocqueviile, però sí que ho serà en aquest post)

Del poder judicial en los Estados Unidos y de su acción sobre la sociedad política

No sé si necesito decir que en un pueblo libre, como el americano, todos los ciudadanos tienen derecho a acusar a los funcionarios públicos ante los jueces ordinarios, y que todos los jueces tienen derecho a condenar a los funcionarios públicos; de tal forma resulta natural la cosa. [...]

En el año VIII de la república francesa, apareció una constitución cuyo artículo 75 estaba así concebido: "Los agentes del gobierno, igual que los ministros, no pueden ser perseguidos, por hechos relativos a sus funciones, más que en virtud de una decisión del Consejo de Estado; en este caso, el proceso tiene lugar ante los tribunales ordinarios."

La constitución del año VIII pasó, pero no ese artículo, que permanece vigente, y al que se oponen, todos los días, las justas reclamaciones de los ciudadanos [...]

Ocurría con frecuencia, en la antigua monarquía, que el parlamento decretaba la detención del funcionario público que se hacía culpable de un delito. A veces, por intervención de la autoridad real, se hacía anular el procedimiento. El despostismo se mostraba entonces al descubierto, y, al obedecer, no había sometimiento más que a la fuerza.

Hemos retrocedido muchos, pues, del punto a que habían llegado nuestros padres; porque dejamos hacer, so capa de justicia, y dejamos consagrar, en nombre de la ley, lo que sólo la violencia les imponía a ellos.


En llegir el paràgraf final, recordo un duríssim sarcasme de Céline, al "Viaje al fin de la noche":

Conque al servicio de la Compañía Pordurière del pequeño Togo trabajaban, al mismo tiempo que yo, ya lo he dicho, en sus cobertizos y plantaciones, gran número de negros y de pobres blancos de mi estilo. Los indígenás, por su parte, no funcionan sino a estacazos, conservan esa dignidad, mientras que los blancos, perfeccionados por la instrucción pública, andan solos.



Llegint les explicacions de Tocqueville sobre el fort (i, a la vegada, limitat. Diria que tot el llibre vol posar de relleu el funcionament equilibrat de la democràcia americana, en funció dels límits posats a i entre les estructures de poder, límits que conjuren el despostisme; qüestió, per altra banda, que tant influirà en les reflexions polítiques d'Hannah Arendt), el fort, doncs, poder polític del poder judicial americà, recordo, també, tantes i tan bones pel.lícules americanes amb temàtica judicial. Ahir, per cert, vaig veure'n una, de denúncia, sobre un bufet monstruós d'advocats, que aprofito per recomanar: Michael Clayton.




dijous, de novembre 22, 2007

Mas o el Dret d'Anar Decidint


Torno de la ciutat en cotxe, tot escoltant la ràdio. Escolto poc la ràdio; només quan vaig en cotxe, de fet. M'agrada un programa (només un) de la Ser, perquè m'agrada la veu del conductor, del qual sé que es diu Manel, perquè els col.laboradors habituals (Puigverd, Àlvaro, Pérez Oliva...) així l'anomenen. El programa es un resum de notícies comentades. Ahir, en Manel (no en sé el cognom) entrevistava l'Artur Mas. Dret a decidir. En Manel, esclar, burxava: com? què? quan?

-Què? Tot allò que uneixi els catalans, de moment (aquest, de moment és crucial). Res (la independència, per exemple) que pugui, per ara (!), enfrontar-los. És a dir: encara sumem; l'educació dels catalans és sota mínims, però encara sumem. Mas posa exemples, posa el dit a les llagues. Decidir sobre tot allò que és un desastre: infraestructures, impostos, educació (faig un bot que, tenint en compte que sóc a l'autopista, podria haver estat mortal). Caldria, davant del desastre educatiu que acaba de saltar a la palestra... què dic, caldria? S'imposa, el dret a decidir!!! Es veu, la lògica, oi? Es van presentant, sectorialment, les diferents tortures a què la ciutadania és sotmesa, i es proposa com a solució brillant, eficaç, contrastada, ràpida, lluent, formosa, graciosa... la necessitat, llavors, el dret a DECIDIR. Així passem al

-Com? Té la barra, en Mas té la immensa barra (i no faig ironia, ara), d'extrendre's en el tema educatiu. Davant del desastre, cal poder decidir i confeccionar una Llei d'Educació Catalana. És evident, oi? Per què la culpa la té Madrid, oi? Per què el desastre rau en la Llei Orgànica de Madrid, oi? I una merd. I una merda, Mas. La Llei de Madrid, la LOGSE, es va fer als despatxos de l'administració i de les universitats nostrats. Des d'aquí es va vendre, el producte, el monstre, amb usos propagandístics de tall totalitari, amb cinisme del Gran Timonell Pujol inclós (el vaig veure en una entrevista a altes hores de la nit, fotent-se'n clarament de les noves idees pedagògiques, en plena venda del producte, del monstre; que no surti, ara, dient que es va equivocar; si algú sabia quin pa s'hi donava, era ell, l'exalumne de l'escola alemanya, allà on el Petit Timonell Montilla porta, ara, els fills). Però, llavors érem capdavanters, peoners, de la Revolució Pedagògica que havia de salvar les obsoletes i tardofranquistes escoles d'Espanya; Catalunya era gran i érem els millors, i encara podíem regenerar Espanya sencera. Sortosament per a ells, a molts llocs d'Espny, sencera, no ens van prendre gaire en serio. Va ser aquí, a Catalunya, on vam implantar el monstre a la manera taliban, talment els talibans van redecorar la muntanya budista, a base de dinamita. Com? Com, Mas? Bé, doncs, aquí xocarem amb la Constitució i amb una Llei Orgànica (la LOGSE, és digui com es digui, ara) espanyola (!). I com xocarem, Mas? No contesta.

De tot plegat es dedueix que hem d'anar xocant, d'ací i d'allà, com adolescents als autos de xoc, en ple botellón de fireta. És a dir una mort lenta, a base de morats i contusions constants, i alguna trencadissa. Francament, prefereixo la coherència d'Ibarretxe. El seu pla, -llegiu-lo, fins i tot és agradable de llegir i divertit de comparar amb l'Estatut- és un model de concisió i de concreció, un model literari i jurídic: l'Estat lliure associat. I, així, ara, entrem en el

-Quan? Bé, en tractar-se d'un dret a anar decidint, doncs, en bona lògica, anirem fent. Anirem fent la punyeta, i la puta i la ramoneta, també.

dimecres, de novembre 21, 2007

L'educació política (a F. Fernán Gómez)



Conservo, amb precisió i agraïment, el record de moments privilegiats on algú m'ha ajudat a comprendre el món, almenys en algun dels seus infinits aspectes. Tot just començava a obrir ulls i orelles a les qüestions polítiques dins d'una família polititzada i antifranquista (en temps del tardofranquisme), quan el meu germà gran em va convidar al teatre. M'hi esforço, però no puc recordar quin teatre exactament; el veig per dins, sé que no estàvem a platea; sé que, un cop acabada la funció, vam pujar uns pocs esglaons en un passadís estret i mal il.luminat, per després baixar les escales que conduïen a la sortida del teatre. Quasi puc atrapar alguna sensació: passes amortides per una alfombra, butaques avellutades... Però, recordo amb tota precisió que, allí mateix, encara dins del teatre, em van assaltar, per primera vegada, els perills de la democràcia, mite intocable, fins llavors. Llavors, quan la companyia de Fernando Fernán Gómez va venir a Barcelona amb El enemigo del pueblo. I així, anys més tard, Plató no em va sorprendre del tot amb les seves objeccions.

diumenge, de novembre 18, 2007

Diumenge hivernal

Estem tots constipats, fredolics, estossegadors, fatigats, piocs. Jo vaig repetint, aquests dies de fred viu, cel serè, llum... luminosa, brillant, acerada, aquests dies em fan feliç tot just encetats. El marit (constipat, etcèra...) marxa pitant, sense temps per a contemplar la felicitat, a primera hora del matí a ca la seva mare; hi serà de sol a sol, de 9 a 9; la noieta immigrant té festa tot el dia, i el senyor Alzheimer menysprea olímpicament temps i espai: cinc minuts de solitud són suficients per trobar, per fi, l'anhelada sortida del laberint, obrir la porta i fotre el camp. Al migdia, una hora abans de dinar, hi farem cap en G. i jo. Vaig guardant les viandes, que me'n porto de casa per a preparar a ca la sogra, en pots de plàstic i en bosses. Una hora abans de marxar de casa per tal d'arribar una hora abans de dinar a ca la sogra, per tal de tenir temps de preparar-hi el dinar, en G. recorda que necessita amb caràcter d'urgència passar pel Mercat de Sant Antoni. NO. Carallot, què no ho veus, que no en tenim, de temps... Qui ho diu, que no? Qui gosa ser tan pessimista? Nosaltres, en tenim, encara, de temps; és més, en tenim sortosament; per donar i per vendre, en tenim. I, al capdavall, només seran deu minuts, i es veu que jo puc aparcar el cotxe en una cantonada i esperar-lo, a ell, mentre ell, d'un salt... El meu fill no em convenç, mai, però venç sovint. Jo li recito: Venceréis, pero no convenceréis, porque tenéis la fuerza, pero os falta la RAZÓN. Vaig recitant, de camí cap al Mercat de Sant Antoni. Arribem a ca la sogra vint minuts tard. Tot un drama perquè, com ja he dit, el temps se li ha esfumat, tota la vida queixant-se del temps que fuig... I ara s'ha quedat sense temps, només l'ara compta, l'instant del Què menjarem, avui? Trobro el marit, a banda de constipat i tot això, nerviós. A ell, el temps encara no se li ha desfet i, aristotèlicament, el relaciona amb el número: Vint-i-tres. Vint-i-tres vegades ha dit ja: Pastís de carn. Una darrera de l'altra, després de l'u ve el dos i, després, el tres. Me'n faig una idea, de seguida:

-Què menjarem, avui?
- Pastís de carn.

(... dècimes de segon)

- I així? Avui...
-Pastís de carn.

No és pas que el el pobre home no disposi de més recursos, no sàpiga donar explicacions més acurades i, suposadament, tranquil.litzadores, és que ja ho ha fet a bastament. I no pot més. Me'l trobo rendit a una dialèctica purament mecànica, dins de la qual, la meva sogra, sembla sentir-s'hi com a peix a l'aigua: pregunta-respota, pregunta-respota, pregunta-resposta. Hooop! Fent maneres d'il.lusionista, destapo el paquet i apareix davant del meu públic entusiasta... Exacte, el pastís de carn en persona, a punt per anar de pet al forn, cas que el forn estigui ja precalentat... a veure... Nooo. No ho està, perquè l'encarregat d'encendre'l era aquell que prou feina tenia en anar responent sense plorar, pastís de carn, com per, a més, atinar que, efectivament, menjaríem pastís de carn i fora millor de tenir, a tal efecte (és a dir, menjar pastís de carn, i no només dir que en menjaríem), el forn preparat.

He de dir, que jo, només de sentir-ne el nom, del pastís de carn, m'entren basques. No m'agrada gaire la carn, i doncs, prefereixo menjar-me-la ganivet serrat i forquilla en mà, no si m'enteneu, menjar-me-la lluitant, a brazo partido. Meravellosa, dolça i malaguanyada paraula, pastís, que evoca tota mena de llaminadures infantils, fins i tot, cinematogràfiques, de l'època muda, on era costum de llançar enormes pastissos de nata blanquíssima a la cara de l'antagonista. I el cine del diumenge a la tarda, als Lluïsos, era ple de canalla rient, riu que riuràs, amb les escenes de destrossa de pastissos. Recordo, vívament, que no em feien, aquestes escenes, la més mínima gràcia. Una cosa tan bonica i delicada com un pastís de nata, i tan enganxifosa. Aquest inici de trauma infantil, de soledat enmig de la multitud, d'estranyesa, potser explicaria el perquè, si no m'agrada el pastís de carn, m'entesto a fer-ne, ni que sigui alguna vegada, com per exemple, ara mateix a ca la sogra. Ah, sí? I doncs, per què? Oi? Ni idea, però segur que un bon psicoanalista ens treuria de seguida d'aquest abisme d' incomprensió, insondable.

La meva sogra es refà menjant i, en acabar, cau en uns minuts terribles de lucidesa aparent. Entre l'abans i el després del pastís de carn, ha passat d'una pregunta de simple intendència a qüestions de caire metafísic, des d'on arriba a dubtar del sentit de la seva pròpia existència. Això, això que em passa, no té cap sentit. Intentem, inútilment, de consolar-la. I som a punt de pujar a la nòria: , que en té-no en té-, que en té- no. No. D'acord, però s'ha menjat amb un gust tan infantil, amb un goig tan intens als ulls, el pastís de carn... Se l'ha menjat talment fos un pastís de nata.

dimecres, de novembre 14, 2007

S.O.S.

Ara resulta que no puc fer comentaris enlloc, ni al meu propi blog. Hem surt una pàgina que esmenta un codi d' "error". A veure si me'n surto. A veure també si puc publicar entrades almenys.

dissabte, de novembre 10, 2007

De aquellos lodos...


Qué bueno que viniste


Qué triste era aquella España que estaba tan subordinada a los mandatos de Washington, pero qué bueno es ver ahora una España feliz, libre e independiente. (Hugo Chávez. Madrid, novembre de 2004)


Tirano Banderas caminó taciturno. Los compadres, callados com en un entierro, formaban la escolta detrás. Se detuvo en la sombre del convento, bajo la alerta del guaita, que en el campanario sin campanas clavaba la luna con la bayoneta. Tirano Banderas estúvose mirando el cielo de estrellas: Amaba la noche y los astros: El arcano de bellos enigmas recogía el dolor de su alma tétrica: Sabía numerar el tiempo por las constelaciones: Con la matemática luminosa de las estrellas se maravillaba: La eternidad de las leyes siderales abría una coma religiosa en su estoica crueldad indiana. Atravesó la puerta del convento bajo el grito nocturno del guaita en la torre, y el retén, abriendo filas, presentó armas. Tirano Banderas, receloso, al pasar, escudriñaba el rostro oscuro de los soldados.

Què tristes aquelles amèriques tiranitzades que inspiraven el geni de Valle-Inclán. Com és sabut, tot i que no se sap per què, la felicitat, la llibertat i la independència no són mai font de genialitats artístiques. Chávez no serveix ni per a una mala novel.la, però la Rèpública Bolivariana de Venezuela és feliç, lliure i independent. Espanya s'apressa a seguir el seu exemple.


Publicado por lola los dimarts, novembre 23, 2004

divendres, de novembre 09, 2007

Rumanos, Romano y la decadencia de Roma


D'indispensable lectura, avui, l'Espada.

dissabte, de novembre 03, 2007

Ai...


No te preocupes, está todo controlado (ZP).

Repetiu amb mi (si us plau, tot creuant els dits): No vull sa-ber-ne-res, d'autors intel.lectuals. Res de res. Mai més.

Temps era temps, en temps de dictadors, uns compatriotes molt patriotes van anar, d'amagat (llavors es deia, clandestinament), a veure un rei veí, el qual es veu que disposava de poc temps i els va tallar abans d'hora i en sec:

-Molt bé, on voleu que desembarquem les armes.

Els compatriotes tan patriotes, esverats:

-Aaarmes? Si nosaltres el que volem és fer una revista...

Nota (des) aclariment: No hi ha la més mínima possibilitat de contrastar l'anècdota, però jo me la crec. I fins aquí arribo...

Tot llegint, sobretot, blogs, hom arriba a la conclusió que la independència nostrada és a tocar. No cal, doncs, que ens preocupem pels afers de polítiques, al capdavall, estrangeres, sempre patèticament desèrtiques, així com, sortosament, llunyanes. A nosaltres sols, ningú ens voldrà cap mal. I farem totes les revistes que tinguem ganes de fer. Un país de revista. I quan els compatriotes m'aturin, diré, en perfecta dicció i accent homologat, sense cap ombra de dubte: Setze jutges mengen fetge d'un penjat.

No fa gaire ha mort una amiga de sortides nocturnes adolescents. Tenia un cap petit (que deia la meva àvia, i ho deia del seu marit! Això és perquè té un cap molt petit), però era generosa, divertida, vital; s'ho fumava tot... Els seus pares eren aragonesos i ella era una immigrant de segona generació no integrada a la llengua pròpia del país on vivia i treballava. Doncs bé, ara la veig arreu. Parlava així, reia així, era així; així com la Isabel Teruel, com si fossin bessones. És increïble, la semblança. Tanmateix, la meva amiga no hauria acceptat mai de ser portaveu de res. Tenia poc cap només a les nits de gresca adolescent. Va fer de mare, ben aviat, en morir la seva, dels seus germans petits. Una bona mare. I, després, una mare excel.lent de dos fills preciosos. Llavors érem veïnes, i recordo d'haver-la acomiadat des del balcó, quan se n'anava a la Residència a parir per primera vegada, amb aquell riure tan seu, aquella gesticulació, aquell aparent cap petit. Quines coses...