dissabte, de novembre 03, 2007

Ai...


No te preocupes, está todo controlado (ZP).

Repetiu amb mi (si us plau, tot creuant els dits): No vull sa-ber-ne-res, d'autors intel.lectuals. Res de res. Mai més.

Temps era temps, en temps de dictadors, uns compatriotes molt patriotes van anar, d'amagat (llavors es deia, clandestinament), a veure un rei veí, el qual es veu que disposava de poc temps i els va tallar abans d'hora i en sec:

-Molt bé, on voleu que desembarquem les armes.

Els compatriotes tan patriotes, esverats:

-Aaarmes? Si nosaltres el que volem és fer una revista...

Nota (des) aclariment: No hi ha la més mínima possibilitat de contrastar l'anècdota, però jo me la crec. I fins aquí arribo...

Tot llegint, sobretot, blogs, hom arriba a la conclusió que la independència nostrada és a tocar. No cal, doncs, que ens preocupem pels afers de polítiques, al capdavall, estrangeres, sempre patèticament desèrtiques, així com, sortosament, llunyanes. A nosaltres sols, ningú ens voldrà cap mal. I farem totes les revistes que tinguem ganes de fer. Un país de revista. I quan els compatriotes m'aturin, diré, en perfecta dicció i accent homologat, sense cap ombra de dubte: Setze jutges mengen fetge d'un penjat.

No fa gaire ha mort una amiga de sortides nocturnes adolescents. Tenia un cap petit (que deia la meva àvia, i ho deia del seu marit! Això és perquè té un cap molt petit), però era generosa, divertida, vital; s'ho fumava tot... Els seus pares eren aragonesos i ella era una immigrant de segona generació no integrada a la llengua pròpia del país on vivia i treballava. Doncs bé, ara la veig arreu. Parlava així, reia així, era així; així com la Isabel Teruel, com si fossin bessones. És increïble, la semblança. Tanmateix, la meva amiga no hauria acceptat mai de ser portaveu de res. Tenia poc cap només a les nits de gresca adolescent. Va fer de mare, ben aviat, en morir la seva, dels seus germans petits. Una bona mare. I, després, una mare excel.lent de dos fills preciosos. Llavors érem veïnes, i recordo d'haver-la acomiadat des del balcó, quan se n'anava a la Residència a parir per primera vegada, amb aquell riure tan seu, aquella gesticulació, aquell aparent cap petit. Quines coses...


6 comentaris:

Júlia ha dit...

M'has recordat una anècdota que explicava Pi de la Serra sobre el fet que, després d'una actuació amb molta cançó abrandada sobre la revolució, la lluita, etc, un xicot el va esperar a la sortida demanant-li 'anar-se'n a la guerrilla muntanyenca', cosa que el va fer reflexionar sobre el tema, per cert. Una cosa és cantar i l'altra fer la revolució, encara que es confonguin, a vegades.

lola ha dit...

Què bo, Júlia. I això de la "guerrilla muntanyenca", ho trobo... La nova cançò, tot i tenir elements notables, com el mateix Pi de la Serra, va ser una bona font de confusions entre cantar i lluitar. En castellà (em sembla) tenen allò de "Cantamañanas", que, per cert, no trobo en cap diccionari, pero ja s'entén.

Lola

Teresa ha dit...

Lola, al DRAE hi surt:
cantamañanas.
1. com. coloq. Persona informal, fantasiosa, irresponsable, que no merece crédito.
En català és un castellanisme dels tradicionals, escrit "cantamanyanes" en molts textos populars de registre col·loquial.
El que no en sé és l'origen, tot i que aventuraria que és perquè els "cantamanyanes" entre altres coses poden ser uns noctàmbuls que acaben a les petites, sovint alegres i cantant. (Ja dic que m'ho invento, eh.)
Salut!

Júlia ha dit...

Una gran paraula, molt gràfica, a casa meva l'havien utilitzat sovint, catalanitzada ortogràficament és una perla, haurem de exigir al TERMCAT la seva normalització. Com allò del sacatapus.

Júlia ha dit...

Una altra anècdota musical, Krahe va fer aquella cançó de 'tu decir que si te votan, tu sacarnos de la otan', crec que a causa de les repercusions polítiques, socials i de crides a la revolta no desitjades va dir que es dedicaria a temes més pedestres, com l'amor, la gelosia...

lola ha dit...

Gràcies, Teresa. Ho havia buscat al Moliner i a un "esencial" de la Real Academia. I no hi era. A mi també m'agradaria saber d'on ve, perquè es una gran paraula, com diu la Júlia. Contundent. M'agrada que estigui, si més no, registrada en català. L'empraré.

Es que em sembla que Krahe és molt llest. No se'l sent gaire; no és gaire mediàtic, potser perquè no vol ser-ho.

Sempre el recordo... "Pero dejadme, aaay, que yo prefiera: la hoguera, la hoguera, la hoguera.". Simpatiquíssim.

Lola