dimarts, de maig 26, 2009

Un altre oracle

Davant els molins blancs, metàl.lics i lluents,
el sol es pon en l'aire net d'hivern.
Penso en el temps que no n'hi havia cap.
A poc a poc entenc que van ser els dies
d'un horitzó més ampli. Ara s'alcen
en el seu lloc, brutals, aquests molins
orientats a una època difícil.
M'acosto a un d'ells i sento la seva indiferència.
Acaricio el peu gelat, enorme,
sento el demà en el poderós llenguatge
de dalla segant l'aire amb les grans pales.
Giren amb fúria cara al ponent
com algú que digués la veritat.

(Misteriosament feliç, Joan Margarit)


No li he llegit gran cosa, a Margarit, però tot el que li he llegit m'ha agradat; com si tingués a bé de perdonar la meva mandra de recòrrer al diccionari, tots els seus mots em són familiars; i hi ha aquesta precisió, l'elegància amb què expressa coses terribles com ara la tristesa; terrible, l'alegria.

Nou dia

L'alba crema les fulles
amb els seus ulls d'actriu.
Morts meus, el meu exili:
digueu-me alguna cosa,
digueu-m'ho tot d'aquesta
meravellosa història.
He d'encendre la llenya:
llenya seca del fàstic,
la por, la soledat,
i fins i tot l'oblit,
per cremar tots els anys
equivocats d'abisme.
La casa solitària
en què m'he convertit
no té ja cap més porta
que la de l'alegria.



Llegint el poema que he copiat, Un altre oracle, em va divertir la diferència en la interpretació d'oracles. El passat diumenge, vaig comprovar-ho una altra vegada, anant en cotxe per la Ribera d'Ebre. Els nous molins de vent se m'apareixen tristíssims, tan alts, tan blancs, esquelètics, giacomèttics... El cap petit i encongit, cap cot; i una mena de cansament resignat a les aspes, un n'ha fent en el buit. Ben mirat, però, la brutalitat i la indiferència metàl.liques no exclouen l'absurd d'un paisatge plagat de tristes figures alienades, sense Quixots.

dijous, de maig 14, 2009

La ciutat

Has dit: "Me n'aniré en una altra terra,
me n'aniré en una altra mar.
Bé hi haurà una ciutat millor que aquesta.
Cada esforç meu és una sentència que em condemna;
i el meu cor sembla un mort colgat dins una tomba.
¿Fins quan ha de ser que em romangui
l'esperit en aquest marasme?
Cap on sigui que giro l'ull i pertot on miro
veig de la meva vida aquí les negres runes,
aquí on he passat tants anys
i he devastat i he fet destrossa."

Uns nous indrets, no els trobaràs,
no trobaràs, no, unes altres mars.
La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos
carrers faràs un tomb. I en els mateixos barris
t'envelliràs, i en aquestes mateixes
cases et sortiran els cabells blancs.
Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs.
Cap a uns altres llocs, no ho esperis,
no hi ha vaixell per tu, no hi ha camí.
Tal com has devastat aquí la teva vida,
aquí, en aquest racó petit,
és en tota la terra que n'has fet la destrossa.

(Kavafis, en traducció de Carles Riba)

dimarts, de maig 12, 2009

Alabat sia el gènere humà i les seves il.limitades possibilitats

Parlo de gènere també en el sentit més mercantil del terme; no és d'estranyar, acabo d'aterrar a Barcelona des d'Istambul. A l'aeroport turc, m'he acomiadat del noiet de l'agència turística que ens ha acompanyat des de l'hotel a l'entrada aeroportuària, el mateix noiet que ens esperava a la sortida el dia que hi vàrem aterrar. Uns vint-i-cinc anys, molt prim i desgarbat, ulls negríssims d'intensitat considerable. Enter i sosegat, fa de lazarillo de dos quasi vellets nerviosos i atabalats, nosaltres. En té fusta de lazarillo, se'l veu llest com una guilla, però sense ànsia, distant. El dia que el coneixem, recent arribats, em pregunta per la meva professió.

-Profesora.

Aparentment, no s'immuta. Al cap d'uns segons insisteix, però.

-De matemàticas... ? De què?
-De filosofia.

Com la gran majoria de vegades, deixo anar la bomba a l'espera d'un silenci sepulcral que, en aquest cas, em permeti de mirar per la finestreta del minibus amb els ulls com taronges: Istambul! Al cap d'uns segons d'Istambul:

-Me interesa mucho la filosofía.
-Ah, sí?

Fredor per ambdues parts. Uns segons de silenci, encore:

-Arthur Schopenhauer, sobretodo.

Deixo de mirar per la finestreta de cop.

-Vaya, un nihilista...
-Bueno... Un realista.

La panoràmica d'Istambul a fer punyetes. Em parla, sosegat i distant, de Nietzsche, de qui només ha llegit "el más famoso", l"Així parlava Zaratustra"; parla de la mort, del no-res, de l'ateisme, de la mort; em pregunta si conec Richard Dawkins. Parla de Jane Austen, de Shakespeare, de Dalí (n'ha vist una exposició a Istambul i se'n vol anar de peregrinació, a Figueres).

Emportats per la confiança, passem a qüestions més interessants i fondes i divertides. El xicot pateix d'un autoodi potentíssim, la qual cosa me'l fa molt més proper i simpàtic que tota la filosofia i l'art i la mort i la mort de Déu junts. Vol fotre el camp de Turquia, com sigui; creu que si Turquia no entra a la UE acabarà virant cap a Àsia i l'Islam radical irremeiablement; però entén que no hi pot entrar perquè mitja Turquia fotria el camp, ell el primer, i inundaria l'Occident europeu. I ell, l'Occident europeu, més concretament centreeuropeu, el vol intacte, tal i com és ara, no fotem. Està aprenent alemany a marxes forçades, l'objectiu geogràfic el té bastant clar en base al rànquing de ciutats més habitables del món: Viena, Zurich... Vancoover (una mica massa lluny i de difícil accès). Alemanya? Dubta, però no; no ho diu, però intueixo que considera que hi ha massa turcs. Barcelona (irrellevant als rànquings de ciutats amb qualitat de vida, segons ell), no l'atrau gens, anava a favor del Chelsea, nye, no es pot tenir tot.

-Iniesta, y de milagro.
-Nye.- El meu autoodi no arriba fins al Barça, no fotem.

-Ustedes verán una Istambul de postal turística, y seguro que la encontrarán muy bonita. Hay otra Istambul, claro. Horrible, miserable, caòtica (li vaig xivant adjectius perquè li comença a fallar l'idioma), dura, terrible, insoportable...Ya.

Amb ironia, ara:

-Tengo unos amigos de Boston... Je. Me escriben -ho diu estrafent la veu- nos encantaría vivir en Istambul... Y yo les digo: hagamos un intercambio, yo me voy a vivir a Boston.


El dia del comiat, va estar més irònic, a la manera adolescent. Depositen aquí los mecheros, las llaves, la pistola... Va boicotejar sense manies la barrera a la cua dels bitllets d'embarcament, sense fer cap cas de la bronca que li clavava la senyora uniformada, immensa, la qual, a parer seu, su parte de razón, la tenía, sí. Va flirtejar en turc tota l'estona amb la noieta guapeta de la guixeta. En fi, no cal dir que l'hagués adoptat. Li ho vaig donar a entendre, plantificant-li dos petons com a punt final. Per primera vegada, el vaig veure atabalat, com no pot ser altrament amb la tendra joventut nihilistallopestepari. Com va contestar ma germana a la seva filla que li parlava d'un noi interessant que se sentia llop estepari:

- Un altre.

Un altre, sí, però no n'hi ha dos d'iguals.

divendres, de maig 01, 2009

Històries que no surten a les pel.lícules d'històries (el bombardeig d'Orà)

Estiu del 1940. França acaba de signar l'armistici. Diu Churchill:
La Batalla de Francia ha terminado. Espero que la Batalla de Inglaterra esté a punto de comenzar. De esta batalla depende la superviviencia de la civilización cristiana [...] Muy pronto se abatirá sobre nosotros toda la furia y el poder del enemigo. Hitler sabe que tendrá que destruirnos en esta isla o perder la guerra.

Diu el seu biògraf (Roy Jenkins):
Churchill veía en el destino de la Flota francesa la clave del equilibrio naval mundial. Si caía en manos alemanas o italianas, el Mediterráneo se convertiría en un lago del Eje y el dominio británico del Atlántico, por entonces no del todo seguro, quedaría en entredicho. En su opinión, los términos del armisiticio francés eran insatisfactorios desde este punto de vista.

Els britànics van proposar vàries sortides, més o menys dignes, als francesos per tal de neutralitzar el perill; altrament, ja el "neutralitzarien" ells solets, a la seva manera, que és el que van acabar fent. Així, l'almirant anglès Somerville es va encarregar de la força naval francesa a Orà. Després d'intentar negociar sense resultats positius, va rebre la següent nota, segurament redactada per Churchill en persona:
Está usted a cargo de una de las tareas más desagradables y difíciles que un almirante británico jamás ha tenido que afrontar, pero tenemos absoluta confianza en usted y confiamos que la llevará a cabo de forma implacable.

Somerville no va desmerèixer la confiança. Implacablement, va enfonsar la part de la flota francesa que li corresponia. 1.299 mariners francesos hi van morir.


Desenllaç i "moraleja", també en podríem dir retòricament "La forja d'un líder". Escriu Jenkins:
...hay que decir que la crueldad de Churchill tenía tres puntos a su favor, dos ellos más políticos que militares. En primer lugar, emprender una acción tan agresiva contra un ex aliado en un momento en que las circunstancias parecían estar tan en contra de Gran Bretaña demostraba un inmenso y frío valor. Casi todo el mundo habría dejado en paz a los barcos y esperado vagamente lo mejor. No cabe imaginar un gobierno dirigido por Halifax dando la orden de Orán.
En segundo lugar, y algo sorprendente en vista de su propia cautela en la época, la acción produjo un efecto muy bueno en "los (Churchill dixit) altos círculos gubernamentales de Estados Unidos [...] A partir de entonces no se habló más de que Gran Brataña se rindiera."

En tercer lugar, la noticia fue recibida con igual entusiasmo en la Cámara de los Comunes.

Així ho recorda el propi Churchill:
La Cámara permaneció muy callada durante el recital, pero al final se produjo una escena única en mi experiencia. Todo el mundo se puso en pie, lanzando vítores. Hasta este momento, el Partido Conservador me había tratado con cierta reserva, y fue de los bancos laboristas de donde recibí la bienvenida más cálida cuando entré en la cámara o me levanté en ocasiones graves. Pero ahora todos se unieron en solemne acuerdo estentóreo.