Històries que no surten a les pel.lícules d'històries (el bombardeig d'Orà)
Estiu del 1940. França acaba de signar l'armistici. Diu Churchill:
La Batalla de Francia ha terminado. Espero que la Batalla de Inglaterra esté a punto de comenzar. De esta batalla depende la superviviencia de la civilización cristiana [...] Muy pronto se abatirá sobre nosotros toda la furia y el poder del enemigo. Hitler sabe que tendrá que destruirnos en esta isla o perder la guerra.
Diu el seu biògraf (Roy Jenkins):
Churchill veía en el destino de la Flota francesa la clave del equilibrio naval mundial. Si caía en manos alemanas o italianas, el Mediterráneo se convertiría en un lago del Eje y el dominio británico del Atlántico, por entonces no del todo seguro, quedaría en entredicho. En su opinión, los términos del armisiticio francés eran insatisfactorios desde este punto de vista.
Els britànics van proposar vàries sortides, més o menys dignes, als francesos per tal de neutralitzar el perill; altrament, ja el "neutralitzarien" ells solets, a la seva manera, que és el que van acabar fent. Així, l'almirant anglès Somerville es va encarregar de la força naval francesa a Orà. Després d'intentar negociar sense resultats positius, va rebre la següent nota, segurament redactada per Churchill en persona:
Está usted a cargo de una de las tareas más desagradables y difíciles que un almirante británico jamás ha tenido que afrontar, pero tenemos absoluta confianza en usted y confiamos que la llevará a cabo de forma implacable.
Somerville no va desmerèixer la confiança. Implacablement, va enfonsar la part de la flota francesa que li corresponia. 1.299 mariners francesos hi van morir.
Desenllaç i "moraleja", també en podríem dir retòricament "La forja d'un líder". Escriu Jenkins:
...hay que decir que la crueldad de Churchill tenía tres puntos a su favor, dos ellos más políticos que militares. En primer lugar, emprender una acción tan agresiva contra un ex aliado en un momento en que las circunstancias parecían estar tan en contra de Gran Bretaña demostraba un inmenso y frío valor. Casi todo el mundo habría dejado en paz a los barcos y esperado vagamente lo mejor. No cabe imaginar un gobierno dirigido por Halifax dando la orden de Orán.
En segundo lugar, y algo sorprendente en vista de su propia cautela en la época, la acción produjo un efecto muy bueno en "los (Churchill dixit) altos círculos gubernamentales de Estados Unidos [...] A partir de entonces no se habló más de que Gran Brataña se rindiera."
En tercer lugar, la noticia fue recibida con igual entusiasmo en la Cámara de los Comunes.
Així ho recorda el propi Churchill:
La Cámara permaneció muy callada durante el recital, pero al final se produjo una escena única en mi experiencia. Todo el mundo se puso en pie, lanzando vítores. Hasta este momento, el Partido Conservador me había tratado con cierta reserva, y fue de los bancos laboristas de donde recibí la bienvenida más cálida cuando entré en la cámara o me levanté en ocasiones graves. Pero ahora todos se unieron en solemne acuerdo estentóreo.
divendres, de maig 01, 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
I Dresde? se sap qui va ordenar el que va passar a Dresde, uns pocs anys després?
Cito Jenkins, que, a part d'excel.lent historiador, va ser Primer ministre:
"...la decisión más controvertida de Churchill, tomada a finales de enero y basada en la creencia de que acortaría decisivamente la guerra, fue intensificar el bombardeo de zonas y dar al mariscal del Aire Harris mano generosoamente libre para desatar el terror en Berlín y las ciudades alemanas orientales, lo que condujo a la destrucción de Dresde por unos mil doscientos aviones británicos y estadounidenses el 13-14 de febrero.
[...]Decisión de finales de marzo de restringir el bombardeo de zonas. "De lo contario -escribió Churchill en una nota a los jefes del Estado Mayor el 28 de marzo-, tomaremos el control de una tierra completamente en ruinas. La destrucción de Dresde constituye un grave interrogante con respecto a la política de bombardeos aliados."
No hi ha dubte, doncs, de qui va donar l'ordre.
Literàriament segur que coneixes l'obra de Kurt
Vonnegut, "Escorxador 5". Una magnífica novel.la.
Sí, he llegit a Vonnegut, i tinc les meves teories del perquè de Dresde. Potser per assajar els nous arsenals, potser per intimidar als russos, potser en revenja per Londres, o potser per què sí, per què és la guerra, on és norma violar a les dones i exterminar als homes, com també sabien els russos.
Fins i tot en una guerra hi ha diferències: la violació brutal i sistemàtica, la portava a terme l'Exèrcit Roig per allà on passava. "Berlín. La caída, 1945", de Beevor és també molt recomanable com a llibre d'història.
Els bombardetjos alemanys sobre la Gran Bretanya eren, certament, brutals, des del començament de la guerra i en "crescendo". I suposo que s'arriba a un punt on el que es pretén és acabar, amb carnisseria, la carnisseria.
Jenkins, anglès al capdavall, després de la cita de Dresde, treu a col.lació la bomba atòmica de Truman.
Per a preservar el candor i la ingenuïtat, jo sempre recomano: "Sobretot, sobretot, no llegir ni un borrall d'història".
La biografia d'en Jenkins em va encantar, per amena i completa. Aixo si, Jenkins no va arribar a ser primer ministre tot i haver estat al govern als 70s (crec).
Doncs tens raó, Roc. Va ser ministre de coses diverses i president de la comissió europea. I a la meva memòria primer ministre sens cap mena de dubte. Quines coses... I va a més.
Aquesta biografia és magistral, segons la llarga i magistral tradició britànica. Jo, a vegades, m'entretinc a rellegir-ne trossos. Davant d'un personatge tan dens i desmesurat, s'hi apropa sense escarafalls i des d'una profunda admiració, i sense (què difícil això per a nosaltres) fer safareig, amb pudor i ironia.
Publica un comentari a l'entrada