dimarts, de març 29, 2005

Darrera els finestrals, la nit sempre és càlida

Dies sants a un poblet de muntanya, amb camins de boscos encara hivernals. La lluna plena i el whisky de malta ajuden a entomar el fred de la nit des de la terrassa, fins que algun esternut trenca el silenci i l'arrogància de creure's a recer de tot mal, petit i gran. De casa estant, amb el llum elèctric, la manteta als peus i l'escalfor ambiental, la nit es manté a prudent distància rera els finestrals. Els difusos primers records ja es remonten, en el meu cas, a la nit de l'hort de casa des darrera els finestrals; ombres d'arbres fruiters que a mi em semblaven altíssims i majestuosos, com m'ho sembla, ara, aquest cedre per on la lluna juga a fet i amagar. Llavors com ara, els llibres em portaven a una altra mena de refugi, o a una altra mena d'intempèrie.

Llegeixo Enterrar a los muertos, un reportatge històric d'Ignacio Martínez de Pisón. És un llibre elegant i fred, distanciat, escrit darrera finestrals. Es tracta de la reconstrucció de l'amistat de José Robles amb John Dos Passos, de la lluita d'ambdos en defensa de la república quan la guerra civil, de l'assassinat de Robles a mans d'agents d'Stalin i, sobretot ( a parer meu, allò més interessant), de com van conjurar aquesta mort la seva família i els seus amics, i de com la van silenciar les històries oficials. Cap al final , Martínez de Pisón ens explica allò que ja sabíem, alguns molt abans que d'altres, sobre l' assassinat d'Andreu Nin.
- Negrín, ¿dónde está Nin?
- En Salamanca o en Berlín.
El llibre acaba amb voluntat de ser just essent comprensiu:
L0 más terrible de esta historia es que las víctimas y los verdugos de la España del 37 compartían lo esencial: la fe marxista en el futuro y la urgencia por combatir el fascismo. Pero para los verdugos eso era irrelevante al lado de la auténtica cuestión: la aceptación o no de la ortodoxia, la sumisión o no al dogma según el cual era verdadero aquello que servía a los intereses de la URSS (y, por tanto, de Stalin) y falso lo que los perjudicaba. Admitir este principio constituía el primer paso para lo demás: para justificar las deficiencias en la construcción del socialismo, para tolerar la persecución de las desviaciones, para consentir los crímenes.
François Furet escribió en "El pasado de una ilusión": "Quien critica a Stalin está a favor de Hitler. El genio del georgiano consiste en haber hecho caer a tantos hombres razonables en esa trampa, tan simple como aterradora". En la España de 1937 fueron numerosos los hombres razonables que cayeron en la trampa.
Si fos tan fàcil. Si, per exemple, només calgués parlar de 1937, i ja no dels anys quaranta, dels cinquanta, seixanta... Del 2005. Rosa Montero m'ho treu de la boca, en el seu article publicat avui a El país. Vaig també al final:
Sí, creo que habría que hacer una profunda revisión del comunismo. Pero, en vez de eso, celebramos simpáticas cenas de homenaje a Carrillo, por ejemplo, sin que nadie mencione los errores ni los horrores.
Avui, Carrillo surt al simpàtic programa de Julia Otero, Las cerezas. Carrillo sempre m'ha sembla un home intel.ligent i divertit. Raonable. Aquí rau la qüestió. Cito, ara, a Laurence Rees, escriptor i periodista, director creatiu de la BBC per a programes d'història:
La razón por la que acabé tan metido en ello (vol dir, el nazisme) es que pensé que podría encontrar una respuesta a la pregunta que me obsesionaba desde que entrevisté a Wilfred von Owen, hombre encantador y muy inteligente, secretario personal de Goebbels, que me dijo que la mejor palabra que se le ocurría para definir lo que fue el Tercer Reich era "paraíso". ( entrevista a El país, 17-3-05)

dimecres, de març 23, 2005

Música


Escolto la Novena de Beethoven; Furtwängler dirigeix l'Orquestra Philharmonia, al Festival de Lucerna, el 22 d'agost de 1954. Dos mesos després, Furwängler es mor. Beethoven sempre havia estat la seva obsessió, i la Novena l'havia dirigida a bastament; per a Hitler, des de 1938, any rera any, el dia 20 d'abril, dia de l'aniversari del Führer.

No podia abandonar a Alemania en su miseria más honda. Marcharme en aquel momento habría sido una huida vergonzosa. Piensen de ello lo que quieran en el extranjero, pero yo soy alemán. No lamento haberlo hecho por el pueblo alemán.

Paraules d'aquest músic esplèndit durant el procés de desnazificació al qual es va haver de sotmetre. També s'ha de dir que va ajudar molts músics jueus a salvar la pell; n'hi ha documentats 80 casos.

La versió de la Novena que acabo d'escoltar és impressionant. Original. Al llibret qua acompanya el CD -i d'on trec la informació- parlen de testament. Bé, ja he dit que es va morir al cap de dos mesos, diuen que amb plena consciència que s'estava morint i que ja li tocava. La versió que sempre he escoltat fins avui és la de Karajan, que també es va quedar a Alemanya i que se sàpiga no va ajudar ningú, potser perquè ja en tenia prou ajudant-se a si mateix a fer carrera. Fa temps vaig escoltar, també, la integral de simfonies beethovianes -les recordo elegants, quasi dolces- de Giulini. No es pot pas dir que sigui una entesa en la matèria, doncs. Sí que puc dir, però, que la versió de Furtwängler contrasta amb la brillantor, l'esplendor i l'embranzida brutal de Karajan. Goso dir més: m'ha deixat aclaparada; és reflexiva i, sobretot, elegíaca. Cap al final, quan no li queda altre remei que atacar l' allegro energico, Furtwängler ho fa a tota velocitat i la famosíssima música sona quasi sincopada; sona en tot el seu poder anorreador. Altres versions del mateix director -diuen al llibret, tot remarcant-ne la de 1942- són interpretades de manera ben diferent. Goso pensar que van ser interpretades en plena victòria. Durant el concert de Lucerna, Furtwängler es va sentir "como con un pie en el otro mundo", segons va confessar a la seva dona. És la Novena de la melangia i de l'adéu. La Novena d'Europa.

dilluns, de març 21, 2005

Curiós

El post "Cuanto..." l'acabo d'escriure ara (dia 21), abans de donar l'esmorzar a la família, que avui es lleven tard. Com si es tractés d'una intel.ligència virtual, surt com a continuació que és del que vaig escriure ahir abans que algun membre de la família m'arrossegués literalment fora de casa per anar a comprar còmics al mercat de Sant Antoni.
Pings

Ni a Catapings ni a Bitàcoles. Faig el mateix ritual de sempre amb l'url i no em deixen entrar. Què més hi puc fer?

diumenge, de març 20, 2005

Cuanto peor, mejor


Des d'una perspectiva independentista, l'argument del comentari al post anterior sembla bastant encertat: com més tontaines siguin els de Madrit, més possibilitats de colar (gooool. És fàcil visualitzar la jugada per mitjà d'un porter amb talante) la independència. A río revuelto ganancia de pescadores. I si l'Estat se'n va a la merda, llavors, per molt tontaines que siguem també nosaltres, els independentistes, serà com bufar i fer ampolles.
Doncs, no. Detallo:
- No vull ni pensar en què l'estat (l'únic que hi ha) trontolli. Prou que ho fa sense que jo ho pensi.
- Em costa d'imaginar un estat català amb bons fonaments i sense esvorancs. Es necessitaria molt camp per córrer, és a dir algun segle de consolidació, sense massa travetes dels equips rivals; o, millor, sense cap equip rival.
- El famós dret a l'autodeterminació -manera ràpida i cínica de liquidar els costos d'un colonialisme esgotat- ha sembrat d'estats titella l'àrea -fem-ho ràpid- sud del planeta. ¿Que nosaltres som del nord? Comencem tots a autodeterminar-nos i a veure què en queda del nord en pocs anys. De fet, del nord, fins i tot sense sotragades pròpies, caldrà veure què en queda en pocs anys.
Però, n'hi ha molts que estranyament pensen en una Catalunya elevada uns quants quilòmetres sobre el nivell europeu. Sòlidament construïda enlaire. Ni GISA, escolti.
. . .
Li he dit "tontorrón" a ZP per l' afoto de París. Què hi feia al costat de Putin? Retratar-se. Vine, vine, que sortiràs a la foto. Una jugada de pati d'escola: com més serem a ser penalitzats, més difuminada la penalització. Igual que l'Aznar. L'Aznar desvariejava amb una guerra que havia de fotre un dictador sanguinari i ZP desvarieja amb una pau que ha de fotre (a la llarga, que el xampany s'esbrava ràpid) un altre dictador sanguinari. L'energia d'un provenia del petroli, i la de l'altre diuen que del gas. Tot plegat, allò que els psiquiatres descriuen com a folie à deux; si tu al.lucines, jo més.
Per cert, queda garantit sense cap dubte que el president de l'estat nostrat disposaria sempre d'energies alternatives.
ZP

Em sembla que encara no havia parlat mai de ZP en el blog, i és que de fet, fins ara, no em movia a parlar sinó a gesticular. Però, de mica en mica, un any dóna per molt; en aquest cas, dóna per copsar íntimament l'origen més genuí de les paraules... sí, sí..., què devia passar dins els primers éssers que proferiren un mot. Agosaradament, us ho explico, per analogia amb allò que m'ha passat a mi al llarg d'aquest any fins al dia d'avui, tot advertint que aquest mot únic, originari, fundant, us l'exemplificaré en castellà; poseu-hi, doncs, els rombes que vulgueu, i som-hi.

Veus l'altre per primera vegada, te'l mires i te'l remires i decideixes no tornar-te'l a mirar. Però passa el temps i l'altre insisteix a fer-se veure. Insisteix molt, persisteix; així que te'l mires i te'l remires i te'l tornes a mirar, fins que inicies els gestos (si us ho pogués exemplificar faria servir, ara, la llengua italiana); els músculs del cos en tensió; un organisme en moviment, el moviment més intern del qual no produeix cap gest, sinó un soroll estrany, que l'organisme no reconeix com a propi; se'l vol treure de sobre... de dins, el vol expulsar, aquest soroll com una ranera, somort d'entrada, estomacal, però in crescendo, cap amunt, fins a ser una mena de gargot oral, que aflora, que vol ser, que té voluntat de... Entitat independent, per fi. Al final, fou la paraula:

Tontorrón.

dijous, de març 17, 2005

Alguna vegada, a parer meu, l'encerten

Qui? Doncs, les autoritats ianquis; en el cas que vull comentar, tant els republicans com els demòcrates. L'encerten amb la bufetada al Sinn Féin (a veure si reaccionen, que ja va sent hora). I no en tenen prou amb el càstig protocolari (no invitar-los a la Casa Blanca, ni a can Kennedy, etcètera. En això, els mestres som els europeus: ara invitem, ara no; ara caviar a dojo, ara sense postres), sinó que tanquen l'aixeta milionària de les donacions econòmiques.

Les antígones (quatre o cinc -avantatges del catolicisme-, no tinc la notícia a mà i tinc pressa avui) irlandeses mereixen tots els meus respectes. Que els de l'IRA matin, ja emprenya; que s'equivoquin quan maten, emprenya molt; que ho vulguin arreglar en família, rentar la roba bruta a casa, matant els que s'equivoquen quan maten, em sembla repulsiu. El veritable problema que se li deu plantejar a l'atractiu -ho és, què hi farem- Gerry Adams és com dissoldre el gangsgterisme de la seva societat i donar pas a una estructura d'estat de dret. Què és això de l'estat de dret? Ho deixo per un altre dia, que tinc pressa. Però ho tinc molt clar; claríssim, almenys, allò que no és.

Ah, Gerry Adams creu que els batasunos són uns insensats. Per allò de la palla i la viga? Per allò altre del cuentan de un sabio que un día?

dijous, de març 10, 2005

El tomista militant (I)

Li pregunto de passada a una companya de facultat, i encara amiga: Quina mena d'animal seria en Canals? Ho entén a la primera (la més gran avantatge de les llargues amistats) i respon en qüestió de segons (admiro, un cop més, la plasticitat amb la que sap captar el món):
- Uaau, uaauu, auu! Un Bulldog. Uaauuuggrrr...


Uns quants estudiants (menys de deu) seiem rera la taula en semicercle del seminari de metafísica; es nota l'expectació per conèixer en Canals, tota una llegenda universitària. L'home del sac. Anys enrera, al pic més alt de la contestació universitària, havia estat agredit físicament; llavors, quan s'emulaven primaveres parisenques a escala menor, barcelonina (els herois de nord enllà, lliures i feliços, havien llençat, físicament també, el respectiu professor metafísic al cubell d'escombraries). En Canals -es deia- no defugia la lluita, ans al contrari. D'un cop de puny -es deia- va esmicolar un vidre per tal d'arrencar del taulell d'anuncis alguna mala herba propagandística; el van portar a urgències davant el perill que la sang vessada arribés al martiri. Algun estudiant burleta s'havia atrevit -es deia- a enquestar-lo sobre la seva concepció de l'ensenyament universitari. Va contestar -es deia-:
- Miri, li posaré fàcil: selectiu, jerarquitzat i car.
Tanmateix, corren ara temps més tranquils, de transició ja a mig transitar. Per a en Canals són anys de solitud, melangiosos; quasi no té alumnes i es fa el silenci al seu voltant. Entra a l'aula del seminari encorbat, com qui té mal d'esquena; el cap li pesa i se li decanta. S'asseu davant nostre, a tocar. Entomem la seva pell blanquíssima, vampírica; els ulls blaus i durs, i un estrany somriure. Ens menysprea, no n'espera res de bó, de nosaltres. Envellit i tristoi, deu ser a un pas de caure en la temptació de la dialèctica diabòlica: som i no som la seva antítesi; ho seríem si ell es deixés sintetitzar. En tot cas, -no hi ha dubte- som la seva creu. Comença a parlar en to baix i resignat, monologa, s'hi esforça; de mica en mica, però, li va aflorant de dins seu, de la seva pròpia substància, la ràbia. Perillosament a prop, entomem l'espectacle. L'esquena se li va redreçant, la pell lletosa es va tacant de sang, coll amunt, ací i allà, esquitxades de sang pròpia, dins la seva pròpia substància; són els ulls els que ara volen esmicolar els vidres de les ulleres. Ens mira, sense deixar de parlar, cada cop més alt. Avaluem la sortida d'emergència. Brutal, arriba la descàrrega. Uuaau, uaaauuu, UAU! Bon cop de puny damunt la taula, s'ha fet mal, cap a urgències... sí... no... No. No cal. Grrrrr... Es desinfla fins a tornar en si. Plenament substancial. Repeteix, ja amb veu imperceptible, les paraules que en l'apogeu ha estampat contra la taula:
-Jo, senyors, TOMISTA! TOMISTaTOMIStaTOMistatomistatomistatmis...FINS A LA MEDUL.LA.
La seva medul.la tomista es redreça de cop; tot ell s'infla de nou. Com si el manxessin.

dimecres, de març 09, 2005

De professors i altres animals


Des dels temps llunyans (o no) de la transició. 1977:

La opción izquierdista de la modernidad anticristiana (...)
El discípulo es más que el maestro, a no ser que éste halague los oídos con fábulas que estimulen la ruptura con todo lo "dogmático", es decir, con lo que puede ser enseñado. El implacable y ciego dogmatismo del error se reviste de criticismo y libertad de pensamiento (...) De aquí que nada hay que pueda ser enseñado. Se adula a quienes andan ahora, al decirles que "se hace camino al andar", y con ello se destruyen los resultados de todo lo antes andado, al decir también que "no hay camino".
El hijo es más estimable que el padre, porque el joven es más consciente que el adulto. Sería, si acaso, sólo despreciable el niño, en cuanto se entrega con simple ingenuidad a sus progenitores. Toda multitud tiene que encontrar en sí misma, sin principios superiores ni originantes, sus constitutivos y sus nexos. La nada es más que el ser, de aquí la "lealtad al futuro", que puede disfrazar de creatividad la traición, e incluso hacer permanentemente necesario el traidor, al no ser nunca pasada la traición, revestida de revolución permanente y de incesante moviento.
Tales deformaciones se difunden intensamente en la juventud universitaria. Estudiantes que llevan pocas semanas en las aulas, son invitados a la protesta contra estructuras académicas y planes de estudios, porque éstos fueron elaborados "a sus espaldas". Es la perspectiva en la que los hijos pueden recriminar a sus padres, porque no tuvieron en cuenta su criterio al tiempo de contraer matrimonio y engendrarlos.
La utilización de la dialéctica como "álgebra de la revolución" se expresa en la mitificación de las negaciones y en el dinamismo superador de las contraposiciones: el "no-numerario" es así un mito dialéctico, que empuja hacia la síntesis: el "no-numerario-numerario": Mientras la estabilidad "napoleónica" del numerario es inmovilismo y anquilosamiento, la síntesis, por el traspaso de la tesis en lo negativo, asegura la permanencia del devenir revolucionario(...)
Esta extraña, pero muy generalizada, mentalidad "dialéctica", que pretende la superación de lo contradictorio, comienza por desintegrar la realidad y oponer entre sí también sus elementos complementarios o correlativos, para exigir después que sean sintetizados como contrarios. De aquí la desconcertante insistencia con que se propugnan "conciliaciones" entre principios totalmente inseparables: hay quien entiende que el "orden" tiene que conciliarse con la "libertad política", o que se ha de hacer compatible la libertad del individuo y de la familia con la justicia en la vida social. Es obvio que en estos casos se ha perdido todo sentido y orientación sobre la vida humana y sus dimensiones. Acostumbrados a la necesidad de superar las contradicciones imaginadas, la "conciliación" se extiende después a la verdad y al error y a la luz y a las tinieblas.
El títol del llibre en qüestió ja és impagable: Política española: Pasado y futuro. También en política, la verdad es la realidad de las cosas.
L'autor es Francisco Canals Vidal. Catedrátic de metafísica, tomista fins a la medul.la. En una página propera en parlaré. Calia, abans, que em carregués les piles.


dimarts, de març 01, 2005

Déu n'hi do


Si hay algún fenómeno que ha alimentado el desarme de nuestras sociedades modernas ante sus enemigos es la incomprensión radical y, por tanto, el desprecio y la hostilidad hacia el pensamiento religioso. Lo que no tiene nada que ver con creer o no. Es el respeto al concepto individual de la trascendencia donde radica la más profunda tolerancia, la firmeza y la dignidad, bases de una sociedad no dedicada a la experimentación social, sino a fomentar la vocación del ser humano a ser feliz. (Hermann Tertsch, avui a El país)
Va fort Tertsch. Per criticar els artistes dels Goya en general, es va guanyar uns quants insults personals de Fernando Trueba. A veure, ara. Evidentment, si el cito és perquè em sembla que té raó.