Qui? Doncs, les autoritats ianquis; en el cas que vull comentar, tant els republicans com els demòcrates. L'encerten amb la bufetada al Sinn Féin (a veure si reaccionen, que ja va sent hora). I no en tenen prou amb el càstig protocolari (no invitar-los a la Casa Blanca, ni a can Kennedy, etcètera. En això, els mestres som els europeus: ara invitem, ara no; ara caviar a dojo, ara sense postres), sinó que tanquen l'aixeta milionària de les donacions econòmiques.
Les antígones (quatre o cinc -avantatges del catolicisme-, no tinc la notícia a mà i tinc pressa avui) irlandeses mereixen tots els meus respectes. Que els de l'IRA matin, ja emprenya; que s'equivoquin quan maten, emprenya molt; que ho vulguin arreglar en família, rentar la roba bruta a casa, matant els que s'equivoquen quan maten, em sembla repulsiu. El veritable problema que se li deu plantejar a l'atractiu -ho és, què hi farem- Gerry Adams és com dissoldre el gangsgterisme de la seva societat i donar pas a una estructura d'estat de dret. Què és això de l'estat de dret? Ho deixo per un altre dia, que tinc pressa. Però ho tinc molt clar; claríssim, almenys, allò que no és.
Ah, Gerry Adams creu que els batasunos són uns insensats. Per allò de la palla i la viga? Per allò altre del cuentan de un sabio que un día?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada