Em sembla que encara no havia parlat mai de ZP en el blog, i és que de fet, fins ara, no em movia a parlar sinó a gesticular. Però, de mica en mica, un any dóna per molt; en aquest cas, dóna per copsar íntimament l'origen més genuí de les paraules... sí, sí..., què devia passar dins els primers éssers que proferiren un mot. Agosaradament, us ho explico, per analogia amb allò que m'ha passat a mi al llarg d'aquest any fins al dia d'avui, tot advertint que aquest mot únic, originari, fundant, us l'exemplificaré en castellà; poseu-hi, doncs, els rombes que vulgueu, i som-hi.
Veus l'altre per primera vegada, te'l mires i te'l remires i decideixes no tornar-te'l a mirar. Però passa el temps i l'altre insisteix a fer-se veure. Insisteix molt, persisteix; així que te'l mires i te'l remires i te'l tornes a mirar, fins que inicies els gestos (si us ho pogués exemplificar faria servir, ara, la llengua italiana); els músculs del cos en tensió; un organisme en moviment, el moviment més intern del qual no produeix cap gest, sinó un soroll estrany, que l'organisme no reconeix com a propi; se'l vol treure de sobre... de dins, el vol expulsar, aquest soroll com una ranera, somort d'entrada, estomacal, però in crescendo, cap amunt, fins a ser una mena de gargot oral, que aflora, que vol ser, que té voluntat de... Entitat independent, per fi. Al final, fou la paraula:
Tontorrón.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada