Darrera els finestrals, la nit sempre és càlida

Dies sants a un poblet de muntanya, amb camins de boscos encara hivernals. La lluna plena i el whisky de malta ajuden a entomar el fred de la nit des de la terrassa, fins que algun esternut trenca el silenci i l'arrogància de creure's a recer de tot mal, petit i gran. De casa estant, amb el llum elèctric, la manteta als peus i l'escalfor ambiental, la nit es manté a prudent distància rera els finestrals. Els difusos primers records ja es remonten, en el meu cas, a la nit de l'hort de casa des darrera els finestrals; ombres d'arbres fruiters que a mi em semblaven altíssims i majestuosos, com m'ho sembla, ara, aquest cedre per on la lluna juga a fet i amagar. Llavors com ara, els llibres em portaven a una altra mena de refugi, o a una altra mena d'intempèrie.

Llegeixo Enterrar a los muertos, un reportatge històric d'Ignacio Martínez de Pisón. És un llibre elegant i fred, distanciat, escrit darrera finestrals. Es tracta de la reconstrucció de l'amistat de José Robles amb John Dos Passos, de la lluita d'ambdos en defensa de la república quan la guerra civil, de l'assassinat de Robles a mans d'agents d'Stalin i, sobretot ( a parer meu, allò més interessant), de com van conjurar aquesta mort la seva família i els seus amics, i de com la van silenciar les històries oficials. Cap al final , Martínez de Pisón ens explica allò que ja sabíem, alguns molt abans que d'altres, sobre l' assassinat d'Andreu Nin.

- Negrín, ¿dónde está Nin?

- En Salamanca o en Berlín.

El llibre acaba amb voluntat de ser just essent comprensiu:

L0 más terrible de esta historia es que las víctimas y los verdugos de la España del 37 compartían lo esencial: la fe marxista en el futuro y la urgencia por combatir el fascismo. Pero para los verdugos eso era irrelevante al lado de la auténtica cuestión: la aceptación o no de la ortodoxia, la sumisión o no al dogma según el cual era verdadero aquello que servía a los intereses de la URSS (y, por tanto, de Stalin) y falso lo que los perjudicaba. Admitir este principio constituía el primer paso para lo demás: para justificar las deficiencias en la construcción del socialismo, para tolerar la persecución de las desviaciones, para consentir los crímenes.

François Furet escribió en "El pasado de una ilusión": "Quien critica a Stalin está a favor de Hitler. El genio del georgiano consiste en haber hecho caer a tantos hombres razonables en esa trampa, tan simple como aterradora". En la España de 1937 fueron numerosos los hombres razonables que cayeron en la trampa.

Si fos tan fàcil. Si, per exemple, només calgués parlar de 1937, i ja no dels anys quaranta, dels cinquanta, seixanta... Del 2005. Rosa Montero m'ho treu de la boca, en el seu article publicat avui a El país. Vaig també al final:

Sí, creo que habría que hacer una profunda revisión del comunismo. Pero, en vez de eso, celebramos simpáticas cenas de homenaje a Carrillo, por ejemplo, sin que nadie mencione los errores ni los horrores.

Avui, Carrillo surt al simpàtic programa de Julia Otero, Las cerezas. Carrillo sempre m'ha sembla un home intel.ligent i divertit. Raonable. Aquí rau la qüestió. Cito, ara, a Laurence Rees, escriptor i periodista, director creatiu de la BBC per a programes d'història:

La razón por la que acabé tan metido en ello (vol dir, el nazisme) es que pensé que podría encontrar una respuesta a la pregunta que me obsesionaba desde que entrevisté a Wilfred von Owen, hombre encantador y muy inteligente, secretario personal de Goebbels, que me dijo que la mejor palabra que se le ocurría para definir lo que fue el Tercer Reich era "paraíso". ( entrevista a El país, 17-3-05)