Un altre oracle

Davant els molins blancs, metàl.lics i lluents,
el sol es pon en l'aire net d'hivern.
Penso en el temps que no n'hi havia cap.
A poc a poc entenc que van ser els dies
d'un horitzó més ampli. Ara s'alcen
en el seu lloc, brutals, aquests molins
orientats a una època difícil.
M'acosto a un d'ells i sento la seva indiferència.
Acaricio el peu gelat, enorme,
sento el demà en el poderós llenguatge
de dalla segant l'aire amb les grans pales.
Giren amb fúria cara al ponent
com algú que digués la veritat.

(Misteriosament feliç, Joan Margarit)


No li he llegit gran cosa, a Margarit, però tot el que li he llegit m'ha agradat; com si tingués a bé de perdonar la meva mandra de recòrrer al diccionari, tots els seus mots em són familiars; i hi ha aquesta precisió, l'elegància amb què expressa coses terribles com ara la tristesa; terrible, l'alegria.

Nou dia

L'alba crema les fulles
amb els seus ulls d'actriu.
Morts meus, el meu exili:
digueu-me alguna cosa,
digueu-m'ho tot d'aquesta
meravellosa història.
He d'encendre la llenya:
llenya seca del fàstic,
la por, la soledat,
i fins i tot l'oblit,
per cremar tots els anys
equivocats d'abisme.
La casa solitària
en què m'he convertit
no té ja cap més porta
que la de l'alegria.



Llegint el poema que he copiat, Un altre oracle, em va divertir la diferència en la interpretació d'oracles. El passat diumenge, vaig comprovar-ho una altra vegada, anant en cotxe per la Ribera d'Ebre. Els nous molins de vent se m'apareixen tristíssims, tan alts, tan blancs, esquelètics, giacomèttics... El cap petit i encongit, cap cot; i una mena de cansament resignat a les aspes, un n'ha fent en el buit. Ben mirat, però, la brutalitat i la indiferència metàl.liques no exclouen l'absurd d'un paisatge plagat de tristes figures alienades, sense Quixots.