dilluns, de novembre 26, 2007

Clàssics

Tot llegint "La democracia en América", trobo, entre moltes altres, la següent perla; de fet, els llibres considerats clàssics, ho són, també i potser sobretot, pels pous d'intel.ligència, que s'hi troben, com de passada (no és de passada, en aquest cas, en el llibre de Tocqueviile, però sí que ho serà en aquest post)

Del poder judicial en los Estados Unidos y de su acción sobre la sociedad política

No sé si necesito decir que en un pueblo libre, como el americano, todos los ciudadanos tienen derecho a acusar a los funcionarios públicos ante los jueces ordinarios, y que todos los jueces tienen derecho a condenar a los funcionarios públicos; de tal forma resulta natural la cosa. [...]

En el año VIII de la república francesa, apareció una constitución cuyo artículo 75 estaba así concebido: "Los agentes del gobierno, igual que los ministros, no pueden ser perseguidos, por hechos relativos a sus funciones, más que en virtud de una decisión del Consejo de Estado; en este caso, el proceso tiene lugar ante los tribunales ordinarios."

La constitución del año VIII pasó, pero no ese artículo, que permanece vigente, y al que se oponen, todos los días, las justas reclamaciones de los ciudadanos [...]

Ocurría con frecuencia, en la antigua monarquía, que el parlamento decretaba la detención del funcionario público que se hacía culpable de un delito. A veces, por intervención de la autoridad real, se hacía anular el procedimiento. El despostismo se mostraba entonces al descubierto, y, al obedecer, no había sometimiento más que a la fuerza.

Hemos retrocedido muchos, pues, del punto a que habían llegado nuestros padres; porque dejamos hacer, so capa de justicia, y dejamos consagrar, en nombre de la ley, lo que sólo la violencia les imponía a ellos.


En llegir el paràgraf final, recordo un duríssim sarcasme de Céline, al "Viaje al fin de la noche":

Conque al servicio de la Compañía Pordurière del pequeño Togo trabajaban, al mismo tiempo que yo, ya lo he dicho, en sus cobertizos y plantaciones, gran número de negros y de pobres blancos de mi estilo. Los indígenás, por su parte, no funcionan sino a estacazos, conservan esa dignidad, mientras que los blancos, perfeccionados por la instrucción pública, andan solos.



Llegint les explicacions de Tocqueville sobre el fort (i, a la vegada, limitat. Diria que tot el llibre vol posar de relleu el funcionament equilibrat de la democràcia americana, en funció dels límits posats a i entre les estructures de poder, límits que conjuren el despostisme; qüestió, per altra banda, que tant influirà en les reflexions polítiques d'Hannah Arendt), el fort, doncs, poder polític del poder judicial americà, recordo, també, tantes i tan bones pel.lícules americanes amb temàtica judicial. Ahir, per cert, vaig veure'n una, de denúncia, sobre un bufet monstruós d'advocats, que aprofito per recomanar: Michael Clayton.




8 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

És un llibre aquest que potser s'està llegint ara més que mai. Per una part perquè els americans necessiten conèixer-se ells mateixos en la seva diferència amb els europeus i per altra perquè Tocqueville apunta sense beateria les febleses de la democràcia i els seus possibles futurs imperfectes. Vaig llegir no fa gaire el "American Vertigo" del Henri-Ley amb l'esperança de trobar-me amb un bon comentari del llibre de don Alexis. El que vaig descobrir és la diferència entre el geni i el comentador de moda.

lola ha dit...

Henri-Levy em sembla fluix, certament.
No m'estranya que llegeixin aquest llibre. Perquè, tot i que, algunes de les qüestions, ben segur, (fins i tot, jo ho noto) són desfasades (està escrit, per exemple, abans, uns trenta anys abans, de la guerra civil; tot i així ja posa el dit a la llaga en les causes que la desencadenaran, però no sembla preveure-la en absolut), el conjunt és una anàlisi tan lúcida i acurada, que hi trobes allò essencial que encara, ara, dóna alè a la societat americana.

Un aristòcrata fascinat per la democràcia, per l'artifici fascinant que és la democràcia; recorda un nen desmuntant i tornant a muntar un mecano.

I, hi vaig trobant l'Arendt, lectora de Tocqueville, fa com il.lusió.

Lola

Luis Rivera ha dit...

Em sembla que l'Arendt té una frase que diu que EEUU es un país amb unes lleis magnífiques i una societat civil imperfecta. No ho diu aixís, pero es quelcom semblant.

Tocqueville, com Thoreau, Witman o Hawtorn, ens parlan d'alló que somniaren i ens resulta més facil la reflexió. Ells no hi son, nosaltres si.

lola ha dit...

L'Arendt diu sovint, Luis, que Usa està millor blindada contra el totalitarisme que pot sorgir d'una democràcia d'homes-massa. I, de moment, encara no l'he acabat, però Tocqueville em fa entendre per què és així.
És allò cèlebre de el feixisme sempre plana sobre els EEUU, però acaba aterrant a Europa.

Lola

Gregorio Luri ha dit...

Costa imaginar-se a un americà fent-se aquesta pregunta: "Pourquoi ne serait-ce pas le fascisme qui accoucherait de l'Europe nouvelle?"

Com que costa creure que es diguessin coses com aquesta a la nostra estimada Europa, continuo: "Que le monde occidental doive subir une révolution profonde, que certaines des valeurs exaspérés ou déviées dans le nazisme doivent y jouer leur rôle, c'est incontestable".

L'autor en va ser ni més ni menys que Emmanuel Mounier, al 1941.

lola ha dit...

Sempre he sospitat que Mounier era un cretí (pel boc gros, vinga).

Quin segle, el XX, ple d'intel.lectuals de "a veure qui la diu més gruixida"!

Acabo de llegir un text de Sacristán sobre la pobreta víctima Ulrike Meinhof, que déu n'hi do. Hi trobo una perla, però. En un congrés anarquista, poc després del maig del 68, la Federica Montseny (cal imaginar-se-la físicament i en acció), li etziba a Dani, el Roig: "Le sentarían bien un par de bofetadas".

Lola

Teresa ha dit...

Haha! Llàstima que no vagi passar a l'acció, perquè dues cleques de la Montseny, amb la seva córpora enèrgica (encara aquells anys), potser ens l'hauria fet un home de profit.

lola ha dit...

Ai, Teresa... Tenim un humor semblant. Jo vaig pensar -era el que usaven a casa, oralment només. cal dir-ho- en "clatellot". Suposo que la Montseny li devia dir en francès, però ho acabava de llegir en castellà i no he trobat una bona traducció del verb (fred i despectiu en aquest cas) "sentar".

Bé, dues cleques o dos clatellots de la Montseny, haguessin deconstruït el xicot, i la reconstrucció, cas de produir-se, -o caixa o faixa- ben segur que hauria sigut a fi de bé.

Lola