Cohen, Solal. I, de mare, només n'hi ha una

La meva relació amb el gran escriptor jueu en llengua francesa, Albert Cohen, ha estat breu. Fa anys vaig començar a llegir Bella del Señor i no vaig arribar a la meitat de la novel.la. També vaig llegir, sencer, el relat elegíac El libro de mi madre, llibre que aquesta nit he rellegit. Recordo perfectament perquè vaig abandonar Solal, l'atractiu protagonista de la saga novel.lística de Cohen. Servit en una prosa brillant i minuciosa, el personatge s'endinsava en la seva autodestrucció alhora que desemmascarava amb brillant i minuciosa manca de pietat el món luxós, refinadíssim i mesquí de l'alta diplomàcia internacional. Solal es movia pels salons de diplomàtics i polítics amb mirada d'olímpic menyspreu; la seva radiografia posava de manifest les estratègies brutals de supervivència en el poder i la glòria mundanes, i la vacuïtat de l' empresa, que convertia la brutalitat en profund cretinisme; els prohoms convertits en insectes vistosos i llefiscosos, als quals Solal esmerçava totes les seves energies a humiliar, com un nen petit que juga cruelment amb un niu de formigues, tot i saber que, al capdavall, era el seu món, si bé, certament, com a parvenu perpetu. Solal, jueu i apàtrida per sempre, que fantasieja, arrogant, amb la utopia de ser estimat, no per la seva magnífica presència física, si no per si mateix (?); no per les seves genials males arts, ans per la seva imperícia. No pel seu poder, per la seva debilitat. Estimat incondicionalment, com un fill. Fins aquí vaig arribar amb Bella del Señor, amb el convenciment que l'autor havia caigut de quatre potes en allò que volia destruir. Pàgines i pàgines d'immersió incansable i nauseabunda en una festa de l'alta societat, em van portar a posar un punt final propi a la novel.la.

A El libro de mi madre, Cohen plora la mort de la seva mare, pobra dona, humil i maldestra, única persona que l'ha estimat incondicionalment, prototipus d'abnegada mare jueva. És un relat esplèndit i punyent, escrit sota la síndrome terrible del sentiment de culpa. Confessió de la culpa de qui foragita, avergonyit, la mare, la dèbil presència de la qual mai no estarà a l'alçada de l'esplendor del cercle social per on es mou el fill. Subtilment, molt subtilment, rere el penediment i el reconeixement de l'amor matern com a únic amor, com a única veritat amorosa (tal com deia Freud, per cert; l'amor d'una mare per un fill mascle és l'únic amor pur, sense ambivalències), a través de l'emocionant i descarnat, quasi descarat per impúdic, retrat que Cohen fa de la seva mare, s'hi amaga, també, encara, la vergonya i, per tant, la negació d'una mare mancada totalment de glamour. Imbècil i mesquí, estúpid, hipòcrita, deliciós glamour.

En cierta ocasión, André Gide, ese Lucifer pequeñoburgués, declaró que no se puede hacer buena literatura con los buenos sentimientos. Pero algunas obras del pasado y del presente lo desmienten. "El libro de mi madre" es una de ellas. Ho diu un tal Gérad Valbert, citat a la contraportada. No entraré en si Gide té rao o no; El libro de mi madre no el desmenteix, però.