Freud II

Samuel Shem és el pseudònim de S.J. Bergman, psiquiatre y director de la secció clínica a la facultat de medicina de Harvard. Shem ha escrit una novel.la, La Casa de Dios, que entre els estudiants de medicina dels EEUU és coneguda com La Biblia. És un relat brutal i divertidíssim sobre el funcionament d'un gran hospital i l'experiència del primer any d'un resident, el qual, finalment, com a sortida a l'infern dels cossos malalts i mortals, sovint dels cossos malalts i mortals que es resisteixen a morir, endollats a tota la tecnologia a l'ús, decideix d'especialitzar-se en psiquiatria. Samuel Shem té una segona novel.la, Monte Miseria, on explica la seva experiència com a psiquiatre, alhora que fa un repàs, una bona repassada, a les diferents teories entorn de les malalties mentals i a les males pràctiques que, unides sovint a una absoluta manca d'ètica professional, generen. Monte Miseria no és una gran novel.la, no està a l'alçada de la primera, però és bo de llegir-la per a fer-se càrrec amb més propietat de la desídia i dels desastres terapèutics en l'espinós terreny de la psiquiatria. Shem només salva allò salvable sempre, els éssers humans -pocs- que, des la lucidesa, fugint de la fàcil sortida de l'autoengany, afronten amb certa dignitat i molta humanitat la seva professió.

M'encomano, doncs, a Shem, en aquesta saga de posts dedicats a Freud, pel que fa a les qüestions terapèutiques, que són les que menys m'interessen i menys conec, donat que m'he apropat a Freud des de la filosofia. M'encomano, també -no m'ho vull deixar al tinter- a tots els encerts psicoanalítics que he llegit en relació al bigarrat món mental dels nens. Ningú coneix els nens tan bé com els bons terapeutes clínics. Estic del tot convençuda que, quan es tenen fills petits, és fonamental haver llegit una mica al respecte: Dolto, A. Freud, Klein, Winnicott, Bettelheim... Entens molt millor què passa i t'estalvies sovint de fer marrades en l'enfocament dels problemes dels menuts, problemes que no ho són gens de menuts. Només cal observar els nens per adonar-se de l'encert dels plantejaments teòrics de la psicoanàlisi; amb els mecanismes de defensa a mig construir, el comportament dels nens és el gran aval empíric que permet que part de la teoria passi pel sedàs de la falsabilitat. Quan Freud va publicar les seves tesis sobre la sexualitat infantil es va generar entre la comunitat científica un murmuri d'escàndol, seguit per una negació rotunda i un silenci lapidari. El mateix Freud se'n feia creus, del cretinisme dels col.legues. "Si jo només explico allò que totes les mainaderes del món saben"!