Els ultres


El País publica un reportatge sobre la imparable marxa de la ultradreta a Bèlgica.

El partido neofascista flamenco obtuvo en Flandes -la mayor región de Bélgica, con seis millones de habitantes- el 25% de los votos en las elecciones regionales de 2004, y esa cifra ronda el 35% en Amberes, la primera ciudad flamenca y la segunda en importancia en el país, después de Bruselas.

Aquest neofeixisme flamenc té com a fita la independència de Flandes, al crit (segons vaig llegir en un altre lloc fa pocs dies) "Que rebenti, Bèlgica". Certament, cal precisar que els ultres guanyen terreny a molts altres països europeus (Noruega, Suïssa, Dinamarca, Àustria) sense fites separatistes de cap mena. En tot cas, a Bèlgica, la resta de partits polítics comencen a discutir la conveniència del denominat "cordó sanitari", un pacte de començaments de la dècada dels noranta a partir del qual la ultradreta queda relegada a l'oposició, la qual cosa interessa sobretot als socialistes que assoleixen cotes de poder en funció de pactes postelectorals i no pas sempre en correlació amb l'aritmètica de la soberania popular.

Allò que sí que és del tot comú a tota la ultradreta és, òbviament, el tema de la immigració tractat des del més pur i estúpid i criminal racisme. Val a dir que em congratulo que a Espanya sigui pràcticament inexistent la ultradreta racista, tant des de posicions espanyolistes com des de les independentistes. Per ara.

I, en referir-me a la immigració, és inevitable que em vingui a la ment el drama que aquests dies s'esdevé a Canàries. Els centres d'acolliment i els efectius sanitaris sembla que comencen a estar desbordats. Em pregunto, també, no pas per a fer demagògia -Déu me'n guard-, ans al servei del més pur sarcasme, què se n'ha fet de tota aquella gernació de jovent peninsular, moralment i físicament tan sa i entusiasta; milers d'escamots de joves armats amb mascaretes i guants, que declaraven una guerra heroica, sense quarter, al "chapapote-nunca-mais". Em responc que potser aquesta mena de moviments de masses benintencionades es guien pel famós i invisible subconscient col.lectiu. El subconscient col.lectiu, invisible i sàviament amoral, segur que deu tenir ben present que el petroli és un bé escàs mentre que els pobres del món són un mal abundant.