La mort i el donzell

Hi ha un aforisme de Nietzsche que va fins al moll de l'os de la nostra civilització i de la seva mort anunciada:

No deixarem de creure en Déu mentre continuem creient en la gramàtica.

Evidentment, Déu ha mort. Per fi. Molt malalt ja, ha mort definitivament de preàmbul. Fa uns dies, Sánchez Ferlosio publicava a El País un article memorable i elegíac sobre la mort de la gramàtica des de la diagnosi del preàmbul andalús; confesso que lamento la manca d'un rèquiem semblant per part d'algun insigne intel.lectual català des del nostre letal (letal s'aplica especialment a gasos, diu el Diccionari de sinònims i antònims que empro) - letal, doncs- preàmbul; no voldria pensar que no en queda cap, d'intel.lectual català; que s'han mort tots, vaja. Però ho penso.

La mort de la gramàtica implica, és clar, la mort de la lògica. Ni Déu no pot contradir-se, deien els lògics medievals emparats encara en la necessarietat grega (amb Occam, Déu pot fer ja el que li roti, per dir-ho sense embuts).

I arribo, així, al donzell:

Primero la paz y luego la política, pero eso no va a impedir que el diálogo político empiece.

Després es queixa, el donzell, amb raó, de les insólitas interpretaciones que genera. Certament, com es pot interpretar res des del no-res? Insòlit, esclar. Del donzell, només podem entomar-ne els fets des de l'únic a priori que, efectivament, farà el que li roti, immers com el tenim en l'arbitrarietat factual des de la inconsistència mental.

El Déu i la gramàtica i la lògica i la mare que els va parir a tots plegats han mort, que visqui el Donzell.