Entorn simbòlic a preservar

No ha estat pas aquesta la intenció que ens ha portat aquest migdia, a ell i a mi, a baixar a Barcelona, malgrat les personalíssimes i compartides circumstàncies adverses, doblement adverses per compartides (jo, fa dues nits, m'enduia la pitjor part, que consti. Per dir-ho clar, ell només havia de fer servir un conducte. Jo estava tan malament que anava repapiejant que em moro, que em moro. I també: Així no, cony, així no. Amb els ulls oberts, al costat de la meva petita ànima... Deliris). Es tractava, aquest migdia, de fer uns encàrrecs tan prosaics que ni de Saussure hi hagués parat a pensar, en simbolismes. Un entorn simbòlic, però, s'ha topat amb nosaltres, per dir-ho així. Sempre són perillosos. Deriven d'una divisió. En aquest cas, ell, el que venia amb mi, hagués fet via, nonchalant, del tot immune al símbol. Jo, en canvi, hi he caigut, com sempre, de quatre potes. Colmado Quilez, al centre del Quadrat d'Or. Un cop a dins, el silenci d'ell era espès. Jo hi he posat paraules, d'aquelles de sentit comú i pragmatisme i una mica de barra, mormolades a cau d'orella: donat que tu i jo estem com estem, i hem hagut de cancel.lar la festassa de la nit vella, fóra bo que intentéssim de compensar-ho amb una safateta de formatges suaus, una llauna d'espàrrecs i una lleu aroma de xampany entre campanada i campanada. Silenci -més espès- com a resposta. Al mostrador, he demanat tanda a un bon home, el qual m'ha assegurat -si cal li signo per escrit; és un miracle..., em deia, radiant-, que ja el despatxaven, que ja, doncs, em tocava, a mi, d'immediat. Aquí i tal dia com avui? li he preguntat, també radiant. Sí. Miracle!, miracle!, hem exclamat alhora. Ell, el que sol acompanyar-me, continuava entossudit en el com si res, aparentment nonchalant; però jo el conec; sé que sabia que tot just ens trobàvem en un primer round. Tot seguit, per començar a donar-li ràpid la raó, la tibantor ja clàssica, per bé que estranya, entre el dependent de torn i jo ha començat a deixar constància que érem, efectivament, en un entorn simbòlic. Ell, el que m'acompanya, ha començat a divertir-se, quasi imperceptiblement; ningú, sinó jo que l'acompanyo des de fa tants anys, ho podia notar. Quan el dependent ha tigut el compte fet, ell, cavaller en qualsevol circumstància, s'ha girat per pagar a la caixera que tenia darrera el clatell. Jo també, també m'he girat. I llavors he vist les galetes belgues. No es pot pas dir que entre formatge i formatge, suaus, i espàrrecs i xampany i alguna cosa més o ja en tenim prou..., jo no hagués diversificat els meus agilíssims ulls per tots els racons i raconets de les estanteries immenses, fins al sostre, de la botiga. Però, les galetones, ves, les he vist al final, quan el compte ja estava a punt de ser cobrat. L'operació Visa ha quedat aturada en sec. He fet un intent desesperat i vil per tal que la mateixa caixera em cobrés, a mi... No, ho sento, necessitarà un altre tiquet de mostrador. Ell, ja somreia obertament. També ho feia, el dependent, el qual, com que per la cosa del miracle no tenia altra feina, m'observava, expectant. Aconseguit el tiquet per als paquets de galetes belgues, he estat jo, ara, qui s'ha girat per desafiar la caixera del clatell dels nassos. A cau d'orella, però alt, li he dit, a ell, insistint, agònicament, a guanyar la partida d'una manera o altra: Així, segur que perden moltes vendes. Ell, el del silenci espès, ha parlat, per fi: I tant, prou que se'ls nota, preocupats. De fet, la rebotiga de licors era plena de gom a gom i el mostrador de xarcuteria començava a omplir-se, passat ja l'àngel del miracle.

Ha estat bastant després quan hem parat a una cantonada d'un eixample més grisós i imprecís. Ens calia comprar tall (no en tenen a Can Quilez). Ho reconec: Quin bé de déu de carnisseria i xarcuteria i licoreria, quasi nova de trinca. I quin bé de déu de dependents, que m'han dit "maca" i "carinyo" i m'han felicitat l'any nou, sota l'atempta mirada d'ell, que no m'ha donat l' esquena ni al moment de lliurar la Visa. En sortir li he recordat, a ell, una cosa essencial, però: Aquí, no venen Beluga, de cap classe. Li he recordat quasi amb llàgrimes als ulls, empipada per la trencadissa simbòlica que ara ens tocarà unir de nou. Molt més empipada si es té en compte que li he dit, a ell, a qui m'acompanya de fa molts anys i qui sap sobradament que jo no compro Beluga, tot i trobar-lo deliciós. Tinc les meves raons. No. No. Fred, fred... No és que faci boicot a Iran. A mamar tots els entorns simbòlics.