Tengo la impresión, y espero que no sea un sentimiento pasajero, de que he conseguido encajar una pieza, (cuyo desajuste, a lo largo de mi vida me ha provocado mucho dolor y mucha ansiedad, diría incluso que en los últimos años había deteriorado mi existencia, dramatizándola más de la cuenta). La pieza a la que me refiero es "la muerte" (no sólo la mía y la de mis seres queridos) sino la desaparación implacable de todo lo que está vivo. Nunca lo he aceptado, ni lo he entendido. Y eso te pone en una situación angustiosa ante el cada vez más rápido paso del tiempo. (Pedro Almodóvar)
Magnífic, l'últim Almodóvar. Des de la lluminositat de la primera seqüència entre tombes i flors a la penombra de la darrera, dins d'un casalot de fantasmes alegres que tenen cura dels vius i dels morts. El realisme brutal del guió no desmitifica les fantasmagories; les dignifica. Dignitat, seqüència a seqüència, és allò que hi he trobat, en aquesta pel.lícula; un tornar a la terra sense fer el ridícul. Dificilíssim. Reconciliar-se amb la mort deu ser això, exactament. Tornar a l'únic lloc d'on mai pots marxar.
Al costat, un senyor, catalaníssim, que va xiuxiuejant xorrades tota l'estona, fot la pota en queixar-se amb menyespreu del arranque por bulerías que dóna pas a la cançò de Volver. Diu: Alça, a la Manxa, i olé; no et fot. A la Manxa. Com si tot Espanya fos olé. No sé si acaba lligant caps, però l'escena passa a la ciutat de Madrid i la cançò és un tango amb veu i guitarres flamenques. A vegades, no poder marxar de Catalunya és una creu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada