Per la tele veig la segona intervenció de Duran i Lleida al Congrés. Està fora de si. Algú l'ha insultat. Crida i mou les mans, amb els dits, tots els dits, crispats, fent tocs compulsius cap avall, com si s'entestés a fer sonar un allegro arrabiato en un enorme piano invisible. Penso en un creuament de Nosferatu- l'ombra de Nosferatu- i Louis de Funes. Retira clarament a tots dos. Ara un, ara l'altre, segons com l'agafis; ara inquietant, ara còmic, i sempre calb. L'han insultat, s'ha posat nerviós i ha perdut els papers. Fins i tot el President Marín, a qui he trobat molt més calmat que altres vegades (en deu anar aprenent), ha tirat pilotes fora, sense deixar de recordar a Duran que no li pertoca de renyar els altres diputats des de la tribuna.
Renoi, això del Parlament a Madrid deu ser ben difícil. Recordo que, la flamant candidatura de Borrell a Secretari General del Psoe, se'n va anar en orris en caure de quatre potes el candidat en una provocació parlamentària. Sembla que es compleix allò que he sentit a referir com adagi anglès: perd sempre qui abans perd els nervis. De ser així, tenim ZP per anys i panys; de tan nirvànic, diuen que avui ha trigat a materialitzar-se. Això sí, quan ho ha fet, duia el somriure ben posat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada