Si Déu no existeix...


Tot és permès? Woody Allen torna a reprendre la qüestió dovstoievskiana que ja havia brodat a Delitos y faltas. Match Point és una pel.lícula elegantíssima, amb seqüències de suspens hitchkonià. No és una pel.lícula magnífica. No he pogut evitar d'anar-la comparant amb la seva antecessora, una obra mestra. De la comparació, com en tantes ocasions, n'ha sortit, tanmanetix, alguna mena de comprensió. Si Delitos y faltas era el plantejament d' un drama moral amb un final espectacular, de pam de nas, davant l'evidència que no hi ha drama moral possible al si de la nostra societat, Match Point va molt més enllà. El més enllà remet als anys passats entre una pel.lícula i l'altra, al deteriorament, doncs, des de la sòlida perspectiva pessimista d'Allen; tot és susceptible d'empitjorar i no hi ha res que millori.

A Match Point, el pam de nas no se l'endú Dosvstoievski -ja no hi ha en joc cap consciència moral ni cap collonada-, se l'endú Freud; en la nostra devastació ens hem carregat allò més genuí, dit en categories psicoanalítiques (Borges es queixa, amb raó, del mal gust metafòric freudià; uns conceptes tan poc elegants són per a l'argentí menys argentí de tots una refutació de la teoria), dit barroerament, doncs: el principi de plaer, ens hem carregat. Una realitat còmoda, tova, insípida i terriblement estúpida, ens incita a adaptar-nos-hi, com una chaise longue amb manteta als peus, a tocar de la llar de foc encesa, en una tarda a fora intempestiva. Una realitat-balneari de luxe, una realitat -perdò per seguir amb paraules de Freud- castradora. Lent i trist animal de costums, assassí només quan el decorat trontolla, assassí, sobretot, del seu propi desig. Lent i trist suïcida, només thanatos.