dilluns, de setembre 10, 2007

Don DeLillo

DeLillo és gran. Tot i que jo només he pogut amb una de les seves novel.les (Submundo; les altres, les he deixat a mitges per gèlides, impecablement gèlides). Novel.la voluminosa, absorvent, difícil, tan ben escrita que hi ha pàgines que t'aturen per tal que et preguntis, ociosament, Com pot escriure tan bé? Ahir, a El país, Muñoz Molina ens dóna compte d'una conversa amb l'escriptor del Bronx. En algun altre lloc he llegit que jugava de petit amb els veïnets De Niro i Collin Powell. Tres nens que s'han fet molt i molt grans. Beneïda sigui la societat que permet créixer tant, sense posar massa pals a les rodes, als nens de barriades pobres i de procedències ètniques diferents. Potser l'acció política caldria jutjar-la, al capdavall, amb aquests paràmetres.

La darrera novel.la, Falling man, s'endinsa en l' horror de l'11S a New York. Per què ficció?

...la ficción puede internarse en lo desconocido, puede seguir el impacto de los hechos históricos en la vida íntima de las personas y crear un lenguaje para expresar esa vida, que con mucha frecuencia es un lenguaje de pérdida y de dolor. Un escritor de ficción se adentra en los sentimientos de un personaje, en lo que piensa, incluso en lo que sueña. Eso es lo que una novela puede hacer con respecto a un hecho como el 11 de septiembre, y lo que no es accesible ni para el historiador ni para el periodista.

Recordo una esplèndia pel.lícula de Jim Jarmusch, Una noche en la tierra, feta d'històries de taxistes de diferents ciutats del món. La darrera -la més trista; n'hi ha alguna de divertidíssima- està basada en un conte de Txéjov: Tres borratxos pugen a un taxi i expliquen les seves desgràcies d'una manera totalment anodina i despersonalitzada, la qual cosa provoca en l'espectador més aviat comicitat; el taxista, fart de sentir-los fer el ploramiques, acaba per explicar la pèrdua d'un fill des dels sentiments de la seva dona i d'ell mateix. Des de dins. Estic convençuda que sense aquest món interior no hi ha art; per això bona part de l'art contemporani m'és aliè.

8 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

"Potser l'acció política caldria jutjar-la, al capdavall, amb aquests paràmetres": Aquests són els paràmetres del que els grecs anomenaven "politeia". No tenim cap paraula en els idiomes moderns per traduir de manera adient aquest terme. Potser "règim"... però amb el sentit que li donem en l'expressió "antic règim". Potser, llavors, als USA no tenen tant una democràcia específica com un tipus de règim específic.

lola ha dit...

Llegint a Burke i la seva denúncia de la "doctrina armada", de la "ideologia", que tant de mal ha fet a Europa, i al mateix temps, tenint en compte la concepció de Norteamérica de Tocqueville: "son un pueblo muy antiguo y muy ilustrado (Occident esclar) que pisa una tierra nueva e ilimitada", potser arribaríem a l'agosarada (probablement insensata) conclusió que, al capdavall, l'"antic règim" (ja sé que no anaves per aquí, en posar-lo d'exemple) va quedar d'alguna manera més preservat que enfonsat amb la Revolució Americana.

El meu home està acabant "Tiempos modernos", i davant el panorama, amb pèls i senyals, dades esgarrifoses, del segle vint arreu del planeta, va dient: "El món (habitable) se m'està fent cada vegada més petit, petit."

Lola

Gregorio Luri ha dit...

Hi ha d'altres mons, però són encara més cars.

lola ha dit...

Sí, i no és cert que estiguin en aquest.

Lola

rA ha dit...

Crec que han estat les mateixes onades d'immigracio, molt mes que accions politiques concretes, que han donat forma a la societat americana. I han impedit que cap doctrina armada agafes el poder per sempre... el millor exemple es com els USA van passar de ser un pais amb tendencies anti-semites a ser el principal aliat d'Israel.


Reality check (amb disculpes per no estar al nivell de la conversa): De Niro, al Bronx? Aquest home sempre ha venut la historia que es va criar downtown...

lola ha dit...

De Niro? Potser l'he confós amb Scorsese. Però, al diari, ja fa temps (acostumo a comprar El pais) vaig llegir, segur, aquesta imatge de tres nens de la mateixa generació, jugant als mateixos carrers, DeLillo, el general i un cineasta.

Crec que la immigració és clau per entendre els Usa; totalment d'acord; i en deus saber molt més tu d'això. També recordo un informe on alguns experts pensaven la diferència del Canadà, molt més tancat històricament a la immigració, i consideraven la hipòtesi que, de ser a l'inversa, la gran potència actual seria el Canadà.

En algun altre lloc també he llegit (ho sento semblo un personatge molt pesat que sortia amb el MIkimoto) que la gent de raça negra que prové d'onades migratòries (em sembla que és el cas de Powell) ha tirat endavant molt millor, que l'"autòctona", amb avantpassats esclaus. És interessant perquè el factor psicològic, de fonda desmoralització històrica, em sembla clau com a factor que explica molts fracassos.
De fet, els pares de la pàtria -ho explica Arendt, seguint Tocqueville-, no pensaven en cap cas en la integració en la "politeia" dels negres.Més aviat pensaven en un retorn als seus orígens geogràfics.

En fi, ja veus, m'interessa molt, i vaig seguint les explicacions que dones al teu blog.

Ah, de tota manera la Constitució que tenen és una joia, eh.

Lola

rA ha dit...

Powell es d'origen jamaica, si no recordo malament. El Barack Obama tambe es un afro-america mes recent. (MLK no) No hi havia pensat mai, pero ara que ho dius... hi pensare.

Totalment d'acord amb la constitucio, pero una de les grans virtuts que te es que no diu mes del que ha de dir.

lola ha dit...

Sí, Powell (d'origen jamaicà) es posava d'exemple en aquest article.
Em va semblar molt i.lustratiu també, ja fa anys, un reportatge biogràfic sobre la Sra. Rice, al dominical de "El pais": ve d'una classe mitja il.lustrada de raça negra, que no van voler ni sentir parlar de la integració a les escoles dels blancs, per exemple, perquè entre ells ja educaven en l'excel.lència; els pares, em sembla que eren mestres d'escola i la nena, filla única, va rebre una educació de princesa.
Lola