diumenge, de setembre 23, 2007

Col.leccions

No sóc col.leccionista de res; tendeixo a veure aquesta dèria com una de les múltiples formes de la perversió; segurament, la meva antidèria deu estar relacionada amb què els objectes en general em fan més nosa que servei. Posaria la mà al foc en dir que mai, mai, m'ha caigut ni una llàgrima per un objecte perdut, i potser em cremaria, però, en fi, ja s'entén. He après a valorar la cultura oriental a través dels seus espais buits, del seu minimalisme objectal, repòs de l'ànima. No obstant això, dec bona part de la meva formació a tres col.leccions:

- una de llibres a un preu molt mòdic que a casa van celebrar i comprar quan jo devia tenir... entre tretze i catorze anys. Encara en conservo algun. Biblioteca Básica Salvat de libros RTV. Recordo especialment la lectura d'una antologia de "El espectador", d'Ortega, primer llibre d'un escriptor filòsof que vaig llegir. Ja aleshores, amb aquella alegria pròpia de less identificacions infantils, em vaig identificar amb la vida d'espectador, vaig dir-me jo sóc així.

- una de lladres i serenos (gènere literari del qual han parlat darrerament a can Pere i a ca la Júlia), La cua de palla, dirigida per Pedrolo. Aquí vaig saber del meu instint depredador....No, no pas perquè m'identifiqués amb la galeria de criminals. No. Però sí que vaig aprendre a confondre'm amb el paper de la paret, a amagar-me per cantonades, per racons obscurs, a l'aguait... Així, quan el familiar de torn es despistava i abandonava, ni que fos per un instant, la novel.la, m' abraonava damunt del llibre i me'l feia meu; com que a casa tots jugàvem al mateix, tothom respectava la momentània victòria d'altri damunt la presa, i la lectura es feia acte, passava a ser una activitat d'estratègia: objectiu clar, traïdoria, reflexos i molta barra. Voluptuós. Evidentment, hi havia premi -el millor premi del món: l'admiració!- per a qui aconseguís arribar primer a la meta o final de la intriga.

- una -la primera que jo sàpiga, crec que també de la salvífica Salvat- de discos de vinil i fascicles, de música clàssica i d'història d'ídem. Plaer grandiós i solitari, hores i hores de música. Una immersió. S'esdevingué molt poc després que la mare morís, i em sembla que em va ajudar a harmonitzar l'ànima, a posar ordre i equilibri en el convuls món interior. Una psicoanàlisi musical, doncs. Vaig néixer encerclada de llibres i de lectors, però no pas d'oïdors de música; la meva mare no la podia sofrir i el meu pare havia decidit que era una de les moltes limitacions que amb l'edat -de fet, més que no pas l'edat, era cosa de la butxaca, la limitació aquesta, i tantes altres...-, t'imposes, la de no escoltar música; els discos no els conservo per voluntat pròpia, per allò que ja he dit de la molèstia que m'ocasionen els objectes, de la meva manca d'amor pels objectes. Els fascicles me'ls va perdre l'impresentable llibreter de barri, de confiança de tota la vida, amic fins i tot, que s'havia compromès a fer-me'ls enquadernar. Impresentable, no per haver-los perdut sinó per no atrevir-se a confessar-m'ho, per anar allargassant la mala notícia, donant esperances, obligant-me a ser jo qui, finalment, verbalitzes el desastre, els has perdut! Literalment impresentable perquè s'ha mort, i això sí que és una pèrdua imperdonable.

5 comentaris:

pere ha dit...

Ai, jo sóc col·leccionista inscontant compulsiu, i agraeixo (ho faig aquí i no ho dire mai en privat)que ja fa anys que tinc censura a casa; i m'agrada retrobar objectes perduts en racons amagats i cases ja semideshabitades. De quiosc, l'únic que he aconseguit fer sencer és una fantàstica enciclopèdia de la fotografia de Kodak, que amb l'arribada de la imatge digital ha quedat una mica obsoleta.

Me'n recordo el llibre d'Ortega, encara que ara mateix seria incapaç de trobar-lo, fa anys que no el veig.

De "lladres i serenos", unes quantes col·leccions incompletes, incloent-hi "la cua de palla" de la segona època. En el meu cas, lectura compartida amb un antic company de pis, juntament amb novel·les de S-F.

M'adono que el comentari m'ha sortit com un "meme". En fi...

lola ha dit...

Hola Pere,
Bé, el post ja era una mica meme.

Lola

Júlia ha dit...

A mi, actualment, també em fan nosa els objectes i una gran part dels llibres que, durant anys, vaig acumular amb cura. He passat una part de la vida acumulant coses per passar-me l'altra intentant desfer-me'n. Amb un llibreter del barri em va passar una cosa semblant, amb uns fascicles de francès -i ja n'hi havia fet una altra al meu germà amb uns de cinema-, el perdono perquè es mort de fa anys i tancada ja la papereria-llibreria, per cert.

Júlia ha dit...

...mort, també, com el teu, volia afegir. Les papereries de barri, al menys del meu, estan desapareixent, com tants altres establiments, llàstima gran.

lola ha dit...

Sí, tot un arquetipus, aquests llibreters de barri. Aquest s'ho llegia tot, et podia parlar de qualsevol llibre, però el desordre de la llibreria era impressionant.

Aquesta tendència a la simplicitat que els anys em van aportant, m'agrada. De moment, i sense passar-se tampoc. Perquè, és clar, la simplicitat més gran ja sabem on es troba. Lagarto, lagarto. Potser per això les tombes faraòniques es farcien tant.

Lola