Capote i Capote

No he llegit res de Capote. Ho faré aviat. Després de veure la magnífica pel.lícula Capote, te n'entren ganes. Recordo que, quan era petita, corria per casa un exemplar de A sangre fría; els comentaris suscitats per la novel.la entre els meus familiars em gelaven la sang, és a dir, em pertorbaven fins a la paràlisi. De més gran vaig veure la pel.lícula del gran Richard Brooks, que no va, precisament, apaivagar el meu neguit. Sordidesa. No hi ha res de fred en aquesta història, ni l'assassinat ni els assassins ni la pena de mort ni les intencions de Capote, segons que entenc des de la pel.lícula que vaig veure ahir i des de la qual escric el post.

La intuïció, tan literàriament fructífera de Capote en llegir una nota sobre els crims de Kansas, pot haver donat lloc a una novel.la certament original ("credibilitat dels fets i immediatesa del cinema", que deia l'autor), però entenc que és una novel.la tan de ficció com qualsevol altra o, dit a l'inrevés i en aquest context: tota novel.la és de no ficció. En començar la pel.lícula, Capote declama, enmig de la irritant cohort que li riu les gràcies i les desgràcies, que està fart d'autobiografies. I tot seguit queda atrapat -diuen que per sempre, i aquí faig com que m'ho crec- per la realitat dura i llunyana d'uns assassinats salvatges. Si les biografies i autobiografies han de nodrir-se dels avatars que es gesten als salons i cafès elegants de New York, s'entén ràpid que Capote les menyspreï; el menyspreu deu ser, a més, el pa que s'hi dóna. Evidentment, no pretenc dir la solemne bestiesa que A sang freda és una obra autobiogràfica, més enllà de la banalitat que totes ho són. Però sí que es tracta d'un experiment fracassat de disseccionar (en el sentit menys figuratiu possible) realitat. Fracassat, no pas literàriament, existencialment. D'entrada, Capote es veu abocat a manipular, potinejar, seduir, és a dir, a fer allò que ell sempre ha fet, per tal d'aconseguir aixecar una acta prou llaminera, i, a partir d'aquí, el laboratori li esclata a la cara. Ell és un personatge més de la novel.la de no ficció, sense la seva persona involucrada personalment en la historia, la novel.la quedaria avortada. A sang freda porta com a subtítol "Relat verídic d'un assassinat múltiple i de les seves conseqüències", entre les quals, de conseqüències, no és menor la pròpia de l'autor.

O també es pot veure així: de l'intent de fugir d'un món insuls i decoratiu, buscant desesperadament quelcom prou consistent i brut, que es pugui sostenir com a real, i del fracàs d'aquest intent. Estrany en qualsevol lloc, irreal, Capote no és l'assassí, no és el penjat. Capote és sempre l' espectador i, per postres, sempre de la seva pròpia ombra.