Coetzee


- Entonces, ¿es todo mentira? ¿Eso de que los elegidos de los dioses mueren
jóvenes?

- Me temo que sí. Me temo que los dioses ya no tienen tiempo para nosotros, ni
para amarnos por un lado ni para castigarnos por el otro. Ya tienen bastantes
problemas en su comunidad fortificada.

(El hombre lento)



Aquest diàleg, que hem escoltat i llegit milers de vegades... I constatat, també... Aquest diàleg podria ser només una cantarella buida i irritant, com aquella mena de bromes pesades que solen engaltar els nens d'arreu; a mi, àvida d'històries i de paraules amb significat i de lliçons morals, em torturaven amb el cuento de la María Salamiento, que se la llevó el viento, que se la llevó el viento, a la MaríaSal... Prou! Prou. Ara digueu-me, si us plau, què més va passar amb la María Salamiento i no em deixeu cap altra nit a les fosques de la Salamiento enduta pel vent. No em deixeu, sense més, anar consumint una vida adulta fins al cataclisme de la vellesa i de la mort sense déus.

Bé -diu Coetzee- doncs t'explicaré una història farcida de paraules amb significat i de lliçons morals. Una història d'una bellesa formal aclaparadora, amb una prosa que flueix sense entrabancs, neta, lluminosa. Una història que afronta l'estranya relació, tan recurrent també en la literatura de la nostra època, entre personatges i autor amb l' encert i la maldat de fer-ne persones, persones totes deixades de la mà de Déu. L'encert i la maldat de caçar al vol les veus resseques de Samuel Becquet i atrapar-les dins de cossos envellits, adolorits, maltractats i, en fi, enamorats. L'home lent és un tractat sobre l'amor, on la pregunta platònica no troba cap lúcida Diotima que la respongui; el vell Sòcrates de Coetzee s'arrossega per l'amor com també ho fa Elizabeth Costello, lentament i patèticament, coixejant. Quedaria la tendresa de dos cossos que accepten consumir-se, l' un al costat de l'altre, si no fos perquè l'home està dotat d'orgull. L'orgull de tota una civilització orgullosa, que, si bé se n'ha anat en orris, no permet de ser només humà, després de tanta i tan antiquíssima divinitat.

I aquesta és la història dels que no moren joves ni estimats pels déus, senzillament perquè ja són massa vells i arriben tard, lents i cansats, i sense déus. Després que Coetzee m'ha bufetejat i fuetejat, com enduta per un huracà, quasi que perdono els que em deixaven sola i a les fosques, en companyia de María Salamiento que, almenys, la pobre, tenia la bona fe de rimar amb cuento.


Al fin y al cabo ya no nos necesitan los que se ausentaron
prematuramente,
uno se deshabitúa suavemente de lo terrestre, como se quita uno
de los dulces pechos de la madre y crece. Pero nosotros, para
quienes son necesarios
tan grandes misterios, de quienes de la tristeza tantas veces
nace dichoso progreso: ¿podríamos ser sin ellos?

(R.M. Rilke. Elegía I)