Textes pour rien

Sovint he estat temptada de titular així aquest blog en homenatge a Samuel Beckett, el qual va néixer avui fa cent anys. Va ser el primer escriptor estrany amb qui vaig topar quan era molt joveneta i tenia darrere meu lectures de contes i novel.les per a joves, així com moltes incursions en literatura per a adults. Recordo que ja havia llegit, per exemple, l' Estrany, de Camus, sense que se'm fes gens estrany (en canvi, ara, se'm fa estranyíssim) el malaurat protagonista. Però, els textos de Beckett -novel.les, obres de teatre..., textes pour rien- em fascinaven alhora que em deixaven perplexa, en no entendre on volia anar a parar l'autor. Eren veus que em transmetien paraules i més paraules, sovint repetides, bombardejades, amb una cadència bellíssima, i que no acabava mai d'imaginar-me com a pertanyents a cap ésser humà. Algú em va parlar de l'absurd i va ser com si em donessin la clau d'entrada a un laberint que, en conjunt, començava, paradoxalment, a tenir sentit. Se aleja para decir que se va, buscar otros lugares, o baja -cómo saberlo- para decir que va a terminar, no buscar más... La vieja, débil, voz que no ha sabido hacerme. Cito de memòria perquè són paraules que tinc a la memòria des de fa molys anys. Amb els anys juraria ésser capaç d'estructurar un fotimer d'assajos sobre Beckett de tant que he arribat a entendre'l, hélas!

Ja de gran, em va fascinar una pel.lícula, Film, amb guió de Beckett i protagonitzada per Buster Keaton. Es tracta d'una pel.lícula muda, en blanc i negre, de durada curta i que inclou una cita del bisbe Berkeley: "Ésser és ser percebut". Evidentment, Beckett no vol ser i, per tant, defuig tota percepció d'altri. La invisibilitat com a suïcidi. Film gaudeix de la brutal comicitat beckettiana, plasmada amb feliç encert en el rostre inquietant de Keaton. Keaton s'amaga de tothom, quasi reptant per les parets, fins arribar a casa, llar dolça llar, una habitació despullada, sense res. Només li queda tancar la finestra i els porticons per a saber-se invisible, però llavors s'adona que se li ha colat un gat. Ulls de gat que li confereixen una consistència intolerable.

Recordo que la filosofia de Descartes, i la d'altres epigònics com Berkeley, fascinava Beckett, i que el més ajustat que he llegit sobre ell és una referència (diria que de Sánchez Pascual) a una humanitat cartesiana sense Déu.

Qué no daría yo (amb Borges, Beckett va compartir un premi important)... Què no donaria jo per la confidència, amic Samuel, de si algú et mira en algun lloc.