Historiadors

Assisteixo a una conferència de J.B. Culla sobre els nacionalismes en temps de la República. Com és habitual en ell, elabora un discurs ben estructurat per portar l'aigua al seu molí ideològic. Li agraeixo, si més no, la bona estructuració del discurs. Deixa anar una hipòtesi d' història-ficció, sense amagar l'allunyament momentani del treball científic: Donat que a la primavera del 36, per mimetisme, trufat de certa por i certa enveja, amb l'Estatut català, el fantasma dels estatuts d'autonomia senyoreja pràcticament tota la península (fins i tot arriba a la centralista i guardiana de les essències espanyolistes Castella-Lleó; fins i tot Gil-Robles reclama un estatut per a Castella, i només els feixistes més purs d'Onésimo Redondo s'hi oposen frontalment. Gil-Robles! Se m'acut, per cert, que no hi ha millor prova de la bona fe democràtica d'aquest home)... Donat aquest xarampió autonomista, doncs, no és forassenyat d'especular amb una República que hagués anat evolucionant - 20-25 anys- cap al federalisme.

Penso, amb nostàlgia del mite, en una República amable i civilitzada al si d'una Europa ídem. Estatut, també? Esplèndit! Posin-se a la cua i vagin fent els deures en silenci, si us plau.

En bona lògica especulativa i extrapolativa, Culla creu que la feinada de Rajoy serà, d'ara en endavant, de contenir, i finalment, si s'escau, d'encarrilar, les ànsies autonomistes que es generaran dins del seu propi partit arreu de les Espanyes. No és forassenyat d'especular en un Estat que va evolucionant, en fi i per fi, cap al federalisme.

Recordo el primer Quartet d' Eliot: Passat i futur (del mite) apunten a una única fi que és sempre present.

Em pregunto, sense cap ironia nostàlgica, per la contribució dels nacionalismes al fracàs contundent, inapel.lable, de la República.

Culla parla d'Azaña, a qui considera un patriota espanyol que impulsa amb el seu prestigi l'Estatut català; ho fa com a aliat d'un catalanisme republicà del tot necessari per a consolidar el nou règim; ho fa des de la cerebralitat d'un projecte intel.lectual d'Espanya. Sigui com sigui, sense Azaña, no parlaríem de l'Estatut republicà. Tot i que, ai las!, Azaña al final (anys 37-38, sobretot) es va ensorrar, anímicament, emocionalment... Una terrible sensació de fracàs, del qual culpava en bona part als excessos de la Catalunya autonòmica. Entenc, del que diu Culla sobre l'Azaña, que ja no era el seu cervell privilegiat qui li dictava coses com ara que cada cent anys cal bombardejar Barcelona. Culla diu, textualment, que, quan ho llegeix, passa pàgina ràpid i fa com qui perdona.

Em pregunto si arribarà el dia que jo pugui passar pàgina i fer com qui els perdona, a tots plegats.