Marimurtra (10 de setembre de 2006)


Saps el país dels tarongers en flor?
Entre el fullatge obscur bulla el fruit d'or.
Allí es fá el lloré altiu, la murtra suau
gronxats pel dolç aureig sota el cel blau
No saps on és? Allí.
Volguessis mon aimat, anar-hi amb mi.

(Goethe, en traducció de Joan Maragall)



Any rera any, a partir d'ara, abans del dia 11 de setembre, hi haurà el 10; abans del 18 de febrer, hi haurà el 17. De la mateixa manera que, des de fa tant de temps, el 22 d'abril marceix la rosa i el llibre. No importa, però, el calendari. El dia que els recordes és tal vegada quan més de lluny te'ls mires. Es troben en els teus gestos, en la teva peculiar manera de somriure, en tot allò que detestes i en tot allò que estimes, i en com detestes i estimes.

El dia 10 de setembre, el vam elegir tots nosaltres per posar data, per fi, a una cita que tendia a posposar-se. El Jardí Marimurta va ser una pensada meva, i n'estic orgullosa. No sabria agrair a ningú ni a res sense sentir-me ridícula -però és de justícia esmentar-la- la qualitat perfecta de la llum, que precisava amb subtilesa, sense cap mal tall, tots els colors del blau del nostre mar; i el blau sfumato del cel, pàl.lida, esmorteïda rèplica, lleugera mortalla. Caminàvem pel jardí, tot just obert al públic, i l'E., amant de la botànica, ens anava recitant els noms dels arbres i de les plantes. I semblava una oració. D'ací i d'allà, ens aturàvem a admirar la bellesa d'una fulla, l'olor d'un matoll, i després dirigíem la mirada tot al nostre voltant i íntimament festejàvem l'encert del dia, de l'hora i del lloc. I encara, l'encert de ser nosaltres mateixos, tant era el nostre orgull.

Arribats al templet, damunt i davant les roques que ja despunten braves, l'E., bon navegant, va atinar en la importància de la direcció del vent -una brisa de seda-, i així vam deixar anar les teves cendres, com si per última vegada poguéssis ser acariciat.


I cap al tard, ja a la Posta


- Mariner, mariner
si pren vol la gavina
allunya't del rocam
que el vaixell de le veles de zèfir
bell corsari
se'n va.

Et dec l'amor per Salvat-Papasseit i per les postes de sol davant del mar, te'n dec tantes, de meravelles, germà.

Tot allò que estimo, ho he manllevat d' algú altre, magnífic aprenentatge de ser humana. I no com Déu, l'amor feixuc i opac del qual no prové de cap mirall ni en cap mirall es perd.