Africa a un lado, al otro Europa, i aquí, en mi frente, risas y risitas y de rositas



Soroll de sabres al Marroc, des de l' islamisme totalitari; soroll de sabres a Flandes, des del totalitarisme neo-nazi. En ambdos casos, l'exèrcit. Perillosíssim. Encara ens haurem de fer pirates per a escapolir-nos viento en popa a toda vela (cap a on? No ho sé) de la pinça.

Hi ha pinces, però, més familiars. Que què barrino? Doncs, barrinava sobre el sentit de l'humor, una de les coses més serioses del món humà. En efecte, intueixo que la bancalada filoconvergent obeeix la consigna de petar-se de riure, des de fa uns minuts, amb Rubianes; per contra, la Lindo és considerada una bleda infumable.

Dec ser un cas clínic perquè jo he rigut amb en Rubianes i la Lindo, amb els articles de Iu Forn; alguna vegada, si m'agafa de sorpresa, fins i tot he rigut amb Federico Jiménez Vaderetro (un dia vaig haver de parar el cotxe perquè se'm va colar, el tal Vaderetro, explicant amb força gràcia unes anècdotes, suposo que inventades, de Pujol i els óssos del Pirineu) ; evidentment he rigut amb Pla, amb Chesterton, i també (molt) amb Jerome K. Jerome, Tom Sharpe, Tom Wolfe, Martes y Trece (molt), Kafka, Bernhard, Celine, Cioran... Amb Groucho Marx (molt), Woody Allen, Nietzsche (ell mateix recomana de ser entès humorísticament... Com sinó?), amb el Freud que explica acudits de jueus, amb els sarcasmes de Marx (l'altre), amb un joveníssim Sergi López pràcticament sol dalt d'un escenari (molt). I l'altre dia em vaig pixar de riure acompanyada del meu fill amb una pel.lícula ja antiga, no sé si la primera d'una saga, Daniel, el travieso, on hi eactua un magnífic i mai prou ponderat Walter Matthau. I he rigut amb Flotats i el seu monòleg a Arte, en castellà gràcies a la venjança catalana t'empaiti d'un tal... , un tal (aquest Alzheimer)... Pujals, a qui ningú no recordarà mai, llevat d'algun erudit o acudit en nota a peu de pàgina.

Definitivament, em faré pirata; de fet, també ric molt amb en Deep-Sparrow.