diumenge, de setembre 03, 2006

Personatges

En el passeig matinal virtual que acostumo a fer pels diaris peninsulars, he llegit una ressenya sobre Graham Greene, més en concret sobre una entrevista que edita Circe amb la que va ser la seva companya durant mols anys. Però bé, de Greene només volia ressaltar unes consideracions sobre la tasca d'escriure novel.les; diu l'autor britànic que tot és prou difícil i costós, però qui s'endú la palma són els personatges, a qui denomina una brossa inicial, on cal concentrar la mirada salvatgement per tal que s'engrandeixin i adquireixin una forma humana.

Casualment, ahir a la nit vaig arribar al final d'una llarga i gran novel.la que m'ha deixat esgotada i estupefacta. Es tracta de Alias Grace, de Margaret Atwood. El cos central de la novel.la segueix, amb tota la intenció, el patró clàssic del XIX, sobretot britànic, britànic femení, (concretem una mica més) Jane Austen, per exemple. Tot i així, la història de la dona protagonista és narrada en primera persona -una dona explica a un psiquiatra la seva vida, pura successió de malaurances en ple segle XIX canadenc- , i en la novel.la s'intercalen, sense manies, altres punts de vista en tercera persona, literatura epistolar, etcètera. Podria parlar del pols narratiu d'Atwood, que no tremola en cap moment, del fresc sociològic impressionant que elabora, però allò realment immens és el personatge suposadament alienat de Grace, basat en el cas real d'una jove criada condemnada per assassinat. En efecte, Grace acaba essent una persona tan aconseguida que no saps per on agafar-la. Com que, fet i fotut, t'ha explicat tota la seva vida, i te l'ha explicada tan meravellsament bé, Grace t'acaba semblant algú que coneixes de molt a prop, algú que, per tant, no acabes de conèixer en absolut. I això és terrible. Recordo el relat El mort de Joyce, la impressió que vaig tenir davant la impenetrabilitat de les consciències més properes: Allò més important (l'amor i la mort) a la memòria de la persona que més estimes et pot ser desconegut del tot. Però en Alias Grace, la qüestió que, sobretot, es planteja és la de si hi ha un nucli fort de la personalitat (bo o malvat) que resta inaccessible o no hi ha res de res, llevat d'aquesta vida que es deixa explicar i que va fluint com un riu, topant amb revolts, amb cascades, amb fons més o menys tèrbols segons els materials geològics per on ha de transcòrrer; pura innocència de la naturalesa, doncs, que apropa la persona a la banalitat biogràfica d'un animal.

Diu Grace, cap al final: Comprendí que se imponían algunas lágrimas y derramé unas cuantas. Però ens deixa sense saber si es tracta d'una fredor perversa i calculadora o d'una manifestació més d'un humanitat que només pot ser en funció d'allò que s'espera d'ella des de les circumstàncies, una humanitat insusbstancial. L'al.lusió directa de la novel.la a un més que possible cas de doble personalitat, explicaria -crec que irònicament- l'inici de la dictadura psiquiàtrica sobre l'enigma humà: és ella i la seva contrària, és angelical i diabòlica, és i no és Grace. És Alias Grace.