divendres, de novembre 21, 2008

Bertrana

Tinc, heretat, un Bertrana a casa. És un paisatge verd molt propi de l'Escola olotina, de dimensions no gaire grans. Estem de reformes, i l'he despenjat de la paret i, ja de pas, tinc la intenció de fer-lo netejar i canviar-li el marc. No me'l vull vendre, és un record de família, tot i que no tinc cap tendència a sacralitzar els records materials; espiritualment, la pintura en qüestió tampoc m'estimula en excès. Per curiositat, he preguntat possibles preus de mercat; m'he endut un xascu. Sembla ser que no val res. Home... Que és un Bertrana... No-res. I un paisatge, diu? Res de res, si encara fos un bodegó... Ai, coi. Si abans em picava la curiositat, ara m'han picat l'amor propi, i el familiar i tot, m'han picat.

Per altres raons que no venen al cas, un amic em va recomanar fa poc de llegir Josafat. Em feia una mica de mandra, m'imaginava una novel.la anclada a la seva època que em deixaria freda, però vaig anar a la biblioteca i vaig animar-me en veure les dimensions reduïdes del llibre en qüestió. El bibliotecari, a més, va estar contentíssim de què algú volgués endur-se un dels millors llibres de la literatura catalana. Bé, l'he llegit en una tarda. M'ha trasbalsat. I quina riquesa, la llengua catalana que s'hi empra; esclar, que, avui en dia, molts dels mots i dels girs ja no són actualitzables, però quina joia de saber-los nostres, de conèixer-los i de poder gaudir-ne en el si d'una història absorvent i tenebrosa, i d'una plasticitat com n'hi ha poques; jo, que tinc poquíssima perícia visual, hi he vist, quasi a cada paràgraf, una munió d'imatges, sovint de riquesa onírica. I, el final, magnífic. Un punt final que logra conferir, amb quatre línies, tristesa a una història sobretot repulsiva.

Mira, em fa il.lusió de tenir un Bertrana. M'apresso a fer-lo netejar i a posar-li un bon marc. Si algú me'l volgués comprar, s'enduria un bon xascu. Au.

2 comentaris:

miquel ha dit...

I si vols continuar amb Bertrana, el meu preferit és -en alguns passatges- Proses bàrbares -a més, quin titol!-, potser t'ajudarà -no ho sé- a valorar més o des d'una altra perspectiva la pintura que tens.

Dit això, i sabent que no vens, no seria possible aconseguir en préstec el teu Bertrana? D'acord, em sé la resposta. I veure'n una foto? Tampoc?

lola ha dit...

Seguiré el teus consells. Com també vull llegir "Solitud", que tu me la vas recomanar.

Això de la foto, hauré de menester l'ajuda dels fotògrafs de la família; jo no en faig mai. Però com que ara he descobert això del Blogger amb les fotos i em fa molta il.lusió (ja hauràs vist quines gates més maques...), penjaré la pintura. Ho prometo.

Ah, tinc el Bertrana perque la família era molt amiga de la filla, de qui tampoc no he llegit res. També paga la pena, suposo. Ella com a persona era bastant "bàrbara" també, però molt divertida. La recordo bé.